Doncs això

 Fa dies que me'l vaig escoltamt. He trigat temps a descobrir-lo. Si puc escurçar camí d'algú altre, me'n dono per ben pagat.

Oh suspresa!!!!!

Quina temporada! Fa un parell de dies que m'assabento d'això d'en Joan Petit. I ara ve que em ve a trobar aquest document gràfic que ho explica tot.

Sí, sí, tot. Allò de la Cruzada, el Nacionalcatolicismo, la fusió Estat-Església...

I jo, santa innocència, buscant feixugues explicacions en plúmbies anàlisis historiogràfiques.

I resulta que només era qüestió de beure a galet i fer alguna o altra xarrupadeta.

Marededéusinyor!

Joan Petit

Diuen que hi havia una vella molt vella que no volia morir perquè sempre hi ha -deia- alguna cosa nova per aprendre.

Li hauré de donar la raó. Per la cosa de l'aprendre, és clar; perquè en qüestions de morir tiro a fatalista i accepto que quan s'acabi la corda, bona nit i tapa't.

Com que a hores d'ara ja no tinc vergonya confessaré que sempre havia enfilat la cançó del Joan petit com una cançoneta infantil. Però ves per on que m'he fet devot de Nadau i he vingut a descobrir que té orígens més foscos.

I que en Joan Petit (ara en majúscula, com li pertoca) era un dels líders de la Revolta dels Crocants que va ser condemnat, torturat i executat a la roda per la revolta de 1643.

M'ha agradat sentit la cançó ociitana. La comparteixo perquè, d'una manera o altra, la vergonya per les ignoràncies s'ha de saber expiar.

Tic cansat...

L’endemà d’ aquestes eleccions a la cosa europea encara sento a la ràdio els tertulians repetir com a lloros ben ensenyats que la gent està cansada de tantes eleccions.

Pubissona, la gent. (Fa que tampoc no sé massa com saben què sent la gent, però en fi...)

Amb tot, ahir ja veia corrues de gent esllomada arrossegant la papereta pel carrer i ajudant-se entre ells per enfilar-la fins a l’urna. I després els veia marxar amb pas vacil·lant cap al recer de la llar per deixar-se caure al llit, tancar els ulls i resar breument a totes les potències celestials perquè els alliberessin de més votacions. Després s’abandonaven a un son reparador per refer-se de tan àrdua prova.

Em vaig sentir culpable. Perquè jo no estava cansat i pensava (molt fluixet no fos cas que ningú em sentís) que si calia tornar-hi, jo hi tornaria. Dec ser un viciós, pensava entre mi. O potser no m’han comptat al rengle dels tips d’haver de votar.

He passat mala nit, m’he desvetllat i m’he sentit poc solidari. Un parell d’hores en blanc m’han donat la solució. Quan torni a haver-hi alguna convocatòria em vestiré amb calça curta i molt d’hora molt d’hora em posaré la papereta a la boca i faré una mitja marató abans d’anar al col·legi que tinc a dues travessies de casa.

I així, quan deixi caure el sobre per l’escletxa de l’urna podré dir ben satisfet: “Això és insuportable, estic fet uns espolsadors. No hi tornaré mai més”.

Reflexió

 

Tres tristos tigres

Avancem a les palpentes sota un cel orfe d'estels.

No podem, però, marrar l'últim port,

just aquell que el primer plor ens prometia.

Ho deia en Pere:

Així que hom naix comença de morir...

I ho reblava en Francisco:

La cuna es sepultura...

Jo em limito a replicar les cares:

de dret, a llevant o a ponent.

Sabent del cert

que la que mai no veurem

és la que es mira en el mirall 

que té

l'última 

resposta.

Enuig

Fa una certa cara de mala llet. I, per adobar-ho, la cella esquerra projecta una mena de cucafera que allarga el coll amb la intenció de devorar qualsevol bona paraula que pogués atenuar el patiment del ninotet.

En això li dono la raó. Si parem esment de les llagoteries amb què volen enllepolir-nos perquè ens sentim còmodament instal·lats en aquest mon desballestat, ja podem plegar.

Avui es recorda un atemptat que va fer un tou de morts. Qui més qui menys mira de portar l'aigua al seu molí per seguir trobant-se en el costat confortable de la història.

Uns per por i altres per pena, farem del mon una gangrena. Això cantava Ovidi i les seves paraules continuen sent justes.

A la banda dreta de la Mediterrània la cosa de la xixina no para. El mon s'ho mira arrepapat en la butaca de l'egoisme. Mentre la merda estigui lluny i no m'esquitxi, puc comportar-ne la pudor. I qui sap si arribaré a trobar-la agradable.

Hi ha moments que penso que una mica de diluvi, no ens aniria malament.

I no parlo de la sequera. 

Evidentment.