I que en fa de dies!

Certament, amic Eumolp, t'has agafat unes belles vacances. 

Eps, i que si les allargues et ben juro que ja m'està bé, que pel que ens véns a dir pots quedar-te al Regne de la Inòpia.

Si t'entestes, però, a allargar la teva presència entre nosaltres gosaria demanar-te un parell de coses:

1. que no ens amarguis la parpella amb aquesta mena de dibuixos. 
2. que et decideixis d'un cop a articular un discurs d'una certa intel·ligibilitat

Accepto, però, que per avui no passes de dir-nos: sóc aquí i tinc intenció de no marxar-ne.

Bé m'està. I quan tornis, mira de tenir en compte el que et suggereixo. O no, és clar.

No sé jo si...

...però mira, encara que no se sap podria ser que... o vés a saber. En fi, que potser sí o potser no: deixem-ho en mans de la margarida. 

Quan la tingui ben esfulladeta contemplaré l'última resposta i, probablement, faré just el contrari.

I mentrestant els arbres cremen, el precipici s'acosta, els llops esmolen els ullals...

Són temps estranys.

Ús i/o abús

tinc la certesa certa que en termes de decisió no hi ha res a discutir amb qui l'ha presa. és a dir / ço és / consegüentment o en conseqüència / jo diria que: és l'opció de l'anton que va i com pot se les compon

eps, i ben bé que fa

que tens un munt d'ossos al cap? doncs tragina'l, amig/amiga/enemic/enemiga (¿o és que et pensaves que només servien per mantenir-te dret (dempeus que diria aquell)?) ¡¡¡quin error més errat amb tirada de disbarat!!!

els ossos, com tantes coses, serveixen per fer-ne festa

en castellà per mostra te'n donen un botó

n'eumolp te n'ofereix els traus

i que cascú se'ls cordi com bonament pugui:

BOTÓ PRIMER

BOTÓ SEGON

EL SILENCI DELS MORTS

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d'ells 

és molt a prop.

                                                          Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure'ns. Llur silenci

se'ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa'ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

                                                                 Què sabem de cert

de llur manera d'ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se't manifestaran.

                                                          I si no ho fan, espera
       pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

                                                    Usa dels morts així.

(i si volíeu cordar i descordar, o trobar més traus i potser algun botó, seguiu la petja.

www. ourvintagebeauty.tumblr.com

Joan Vinyoli, Vent d'aram

a vosaltres us toca decidir. jo ja ho tinc clar)

Betty Boop

Hi ha un cert terrorisme (no sé si catalogat pel codi penal) que practica el periodisme de tertúlia.

El joc és simple: s'aboca sobre la taula qualsevol notícia vagament d'actualitat i ells (und) elles s'hi abraonen per amanir-ho tot amb dolls de profecies apocalíptiques.

Ja sé, ja sé... No són temps per a la lírica: ens queden quatre telenotícies per anar a fer cua al taulell del banc perquè ens diguin que no en veurem ni cinc.

Mentrestant, però, jo m'estimo més la rialla que la llàgrima.

Ni que sigui a glops de gas hilarant.

PS. Un consell, aneu revisant els vostres coneixements sobre l'Edat Mitjana. Els lluços sempre acaben mossegant-se la cua.

Té una certa gràcia, per bé que reconec que això de les gràcies depèn de la perspectiva. 

La meva, en general, té una tirada mortuòria i quan vaig ensopegar aquesta calavera (no sé massa on, si no us ho diria) la vaig afegir a la meva col·lecció, que últimament va poblant-se de la combinació de senyoretes i ossos.

És un combinació com n'hi ha tantes, i al capdavall cadascú les enfila per on li plau, o per on pot -que ara no sabria certificar la literalitat de la dita.

Són temps embolicats, bons per enfundar-se en greus reflexions, engegar-ho tot a rodar o seguir trontollant per aquest món de mones que tenim el dubtós honor i l'enorme paciència de compartir.

Com que sempre he tingut tirada a la conformitat i al panxacontentisme he optat per teixir-me el meu capoll i encarar la metamorfosi amb santa paciència.

Com que la vida en els capolls té una certa semblança amb allò de l'altra vida (si voleu referents literaris us suggereixo el Sum vermis de Verdaguer) i com que les meves expectatives no inclouen Déus ni Altres Vides de cap mena ni pelatge, m'aconformo amb uns ossos repelats que exhibeixen de forma intermitent carnadures de molt bon record.

Embolicat i abstrús, sí. Però d'alguna manera m'he d'entretenir.

Ja em sabreu disculpar.

Que no decaigui

Amb tot el "carinyu" als qui confien (encara) que la cosa té sortida...

¿FINS QUAN?

Pasqua de Resurrecció
pel poble que paga y calla,
de que vinguis algun cop
ja vaig perdent l'esperansa.
Mentres ploguin tots els mals
sobre l'infelís Espanya,
y haguem d'aguantá, pacients,
els torns de goberns que'ns infaman;
mentres frares y capellans,
monjas, fullas, y altras plagas
agabellin sens destorb
los diners y la ensenyansa;
mentre consenti tothom
vils cacichs, regidors lladres,
polítichs desvergonyits
y falsificadors d'actas;
mentres los republicans
se mirin ab desconfiansa,
y no's fassi una unió
lleal, robusta y sensata;
mentres duri tot això,
may serà pel poble Pasqua,
serém robats y escarnits,
y durant mot temps encare
haurém de cantá'l Memento
y haurém de callá l' Hossanna.

...una mica de Versos revolucionaris robats a Jeph de Jespús del seu bonic llibre La barricada.

Eps, que encara no té dos-cents anys... No us esveréssiu pas!

"DE MÉS VERDES EN MADUREN" (saviesa popular)

Una mica de mi

Des de dalt de l’escala el món es veu petit. Ordenem-lo: a l’esquerra el passat, a la dreta el futur; a dalt el somni, a sota l’oblit. La lògica (beneïda mentida) mana que el botó de la creu sigui l’ara, l’instant. Ara que hi penso... el botó és de la creu? O potser són les rodes que tenen botó. Cert, són les rodes.

És un record de menut, després no m’hi he tornat a fixar. Quan mirava les rodes dels carros em semblava que giraven en direcció contrària a la lògica i natural. Potser per això mai no he confiat massa en la lògica. Malgrat això, crec que tothom em veu com una persona racional. Vull dir / volen dir / volem dir: assenyada i reflexiva.

Tinc el cap ben moblat. Sé sumar i restar, multiplicar i dividir. Sé que el tot és més gran que la part. Que la causa precedeix la conseqüència. I un cert gust per cenyir en paraules els diversos desconcerts que m’entrebanquen el dia a dia.

Em sé ferotgement individualista, però passo per col·laboratiu. No m’agrada manar, però m’irrita que no segueixin el meu dictat. Però no ho confessaré mai: que els altres / l’altre / el no jo / l’univers sencer pensin el que vulguin. Hi dono una gran importància però no m’importa gens.

La seducció és un art d’equilibris. O la manipulació. Seduir és manipular? Una fràgil arquitectura de paranys. Per això sento una flaca especial per les aranyes. Que acompanya, naturalment, la inevitable dosi de repugnància.

M’estimo més la simetria axial que la radial. Imagino que així reconec la meva condició de mamífer. La biologia té les seves servituds.

I no voldria oblidar els miralls, la gran incògnita. De la mateixa manera que mai no contemplaré en directe el punt central de la meva esquena, em moriré sense saber què reflecteix el mirall quan no hi sóc davant.

Aquestes i altres coses m’ajuden a viure.

I una mica de lletra. I una mica d’oblit.

Matem-ho amb ARBOR MORTIS

Me l’he guardat pel final perquè és un poema que no me’l sé acabar.

Hi trobo moltes coses que m’interessen, però avui em limitaré a destacar-ne l’arquitectura i el moviment: triangle i espiral.

El triangle me’l suggereix el plantejament: del general al particular. De la reflexió sobre la condició humana, la lent de la càmera cenyeix el camp fins al moll de l’os, la mort personal i intrasferible.

L’espiral me l’indiquen aquestes arrels que estrenyen el cos del poeta i n’extreuen l’ultim alè de vida.

I m’agrada com capgira el tòpic de l’arbre i, ale hop!, de símbol de vida me’n fa encarnació de la mort.

I també em plau que lligui la primavera de l’arbre i la seva florida amb la mort de qui l’alimenta. Bonica paradoxa: la vida de la mort és la mort de la vida.

Bé, així em parla a mi, que si vas a mirar... potser diu altres coses.

(Fet que ni m’inquieta ni em treu el son: al capdavall tots les enfilem per on podem i avui és el Dia Internacional de la Poesia. I que cadascú hi trobi la seva.)

ARBOR MORTIS

"Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia"
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila,
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i, creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

1939

Ah, és de Màrius Torres. Per si de cas algú no el situava.

Avui, Brassens

Avui, Panero

"la onde invidia primo dipartilla"
Dante Alighieri

Es un rito vivir,
es sólo un rito
y morir la libertad y el secreto de la espera
y la dorada crueldad de la esperanza
que se burla de la vida, y hace chanzas
a la pesadilla, al aire
atroz del recuerdo donde la envidia
quema el aire y el ser
que nos recuerda
al fin del poema que com término
tiene a la vida
aun más cruel que yo, del hombre
que aun tiene envidia de que yo viva.

Avui, Margarit

VOLDRAN QUE ET MORIS

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,

mig orgue, mig violoncel.

Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles

el teu propi final, mentre al llarg de la platja

el mar és una peça de seda desplegant-se.

Escoltes el que et diuen les onades:

que els qui t’estimaran, voldran que et moris.

Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.

La lògica implacable de l’amor.

La lògica implacable de la mort.

L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

S'acosta l'equinocci

La qual cosa no està ni bé ni malament. Els calendaris -que no són altra cosa que els discrets majordoms del Temps- anuncien que falta poc perquè la senyoreta Primavera tregui el nas per aquests verals.

Dono gràcies a El Corte Inglés, que ha començat a empestar-nos amb papallones poca-soltes, perquè em fa present tan fausta efemèride. Jo, que visc completament al marge dels trànsits de Natura, podria haver-me quedat en la ignorància que s'acosta l'hora que la Vida rebroti i tots, disciplinadament, ens hàgim d'estremir.

I resulta, que per altres conductes menys televisius, m'assabento que ele 21 de març és el Dia Internacional de la Poesia.

Us estalvio els dicteris que em provoca l'associació Primavera-Poesia. Tot i que estic acostumat a ajupir-me a la consuetud de la idiòcia militant, ja no em queden forces per exclamar-me de l'ús i abús dels tòpics.

És així i no hi podem fer res.

Amb tot, i mentre faig boca per triar uns versets per commemorar tan amena celebració, no em puc estar d'avançar una bonica imatge i quatre ratlles ben compostes per fixar la meva pètria indignació contra els qui guarneixen el calendari amb commemoracions absolutament prrescindibles.

VINDRÀ LA MORT

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:

Veuré llavors un altre firmament.

La finitud és un vaixell varat,

L’hortalissa que menjo no té cucs,

El silenci m’imprega de clarors.

La mort és purament un canvi més.

Això va escriure un senyor que es deia Joan Vinyoli.

Quan despuntava la Primavera? Potser sí, però no ho afirmaria.

Diàlegs improbables

Schopenhauer/after hours

Sento a la ràdio (en rigorosa repetició/dissabte 18 de febrer a les 16.38) una entrevista que feia en Jordi Basté a “Els amics de les arts”. Té el to que gasta l’ínclit entrevistador quan ensabona els qui són de la seva corda. Perdó, rectifico: quan assimila les seves fílies als qui vol que l’acreditin com a un radiofonista que s’arrenglera en el recte camí de la modernitat catalanòfila.

(Potser costarà de creure, però no li desitjo cap afonia perpètua al xamós Basté. Només que m’agradaria que aprengués a distanciar-se del seu propi melic d’ell mateix.)

Allò que em crida l’atenció de l’entrevista són els ais i ois que promou una “atrevida” rima a què s’arrisquen els col·legues artístics: “Schopenhauer” amb “after hours”.

No vull desmerèixer la pirotècnia rimadora del conjunt de música lleugera, però elevar aquest detall a la categoria de genialitat literària em fa venir basques. No pel fet en si mateix, és clar, sinó per la ignorància manifesta de precedents de molta més substància.

¿O és que ignorem l’acoblament de “bus” amb “cuguç” (J.V. Foix. Sonet 46 de Sol, i de dol), la tiralllonga en “ic” que l’amic Espriu ens va regalar a Primera història d’Esther, que arrenca Bigtan i clou el Cor de titelles, o la subtil encaixada entre “Shumann” i “perfumen”, que ens va perfilar Màrius Torres a Abenlied?

Doncs sí, jo crec que els ignoren. Cosa que en si mateixa no em sembla ni bé ni malament, però que no deixa de saber-me una mica de greu.

Perquè, tanmateix, una mica més de lectura situaria els descobridors de la sopa d’all i els seus exègetes al nivell mediocre de la banalitat que els pertoca.

Present, passat i futur

No hi ha dret
-diu el tanet-
que em posis el dit a l’ull!

Què dius ara?
-respon la bella-
no volies que pactéssim?

Si pactàvem,
jo no comptava
que després de mi et fotessis!

Doncs ja veus
què et pot costar
venir amb mi a un hotelet.

Si festeges
amb qui no deus
no et facis ara l’estret.

Que la vida
bé ens ensenya
que qui s’allita amb marrecs
es desperta amb la mullena

La xacona i la Chacón

Wiki dixit:

Xacona, chaconne o ciaccona, és una composició instrumental que, de manera inicial, fou un ball popular d'origen hispànic, que aparegué al segle XVIII, anàloga al passacaglia, de la qual es distingia probablement perquè hom mantenia la mateixa tonalitat en les diverses variacions sobre el baix obstinat.

S'estengué llavors a altres països d'Europa, transformant-se en un ball de caràcter noble interpretat per diversos instruments, en orquestra o solistes, esdevenint una peça de grans proporcions, en compàs binari o ternari, lenta i solemne, basada en la repetició i la variació d'un tema comprenent en general 4 o 8 compassos amb recuperació.

Entre els clàssics, fou conreada per Monteverdi, Frescobaldi, Rameau, etc. Ha esdevingut especialment coneguda la xacona corresponent al cinquè moviment de la Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1001, de J.S. Bach, reescrita per al piano per Busoni.

Ego dixit:

Carmen Chacón, és una política d'origen hispànic, que aparegué al segle XX, anàloga a Alfredo Pérez Rubalcaba, del qual no es distingia probablement perquè mantenia la mateixa voluntat jacobina en les diverses variacions sobre la persistent obstinació que comparteixen.

S'estengué per les diverses comunitats autònomes, transformant-se en una esclatant reiteració dels coneguts temes Poll ressuscitat pica més fort i Visca la fe del convers, i ha esdevingut un referent de grans proporcions, en compàs binari, lent i solemne com una marxa militar o fúnebre, d'un tema molt apreciat per oïdes que miren cap al centre.

Ha esdevingut especialment coneguda la Chacona corresponent al cinquè moviment i final de la Partita dello PSC, d'Ernesto Maragaglio, reescrita per a piano per Tura.

Nota bene: El dit que alzina no és pròpiament el que voldria. La fotografia, però, va ser presa abans de començar la campanya que es tanca aquest cap de setmana.

Qui no té feina...

...el gat pentina.

Qui discutiria la saviesa popular? No pas jo, evidentment. Amb tot, voldria que constés que els cinc gats que es dignen conviure amb mi són perfectament autònoms en la qüestió capil·lar i que de feina en tinc, i molta. Cosa que no obsta perquè acabi de decidir que em ve més de gust alimentar aquest dipòsit de pocasoltades amb una mica més de disbarats que no pas fer-la (la feina, s'entén).

Eps, que no hi ha res que esperi més que la feina! I mal m'està el dir-ho, ara que tenir-ne sembla que és un bé preuat i motiu d'enveja generalitzada.

La primera divagació ve a tomb d'aquest mena de pastitx:

Deu ser veritat que aquest era l'aspecte que oferia l'estatuària grega en la seva magnificent plenitud? Cago'n tot! I jo que no concebo la perfecció dels antics escultors si no és en blanc! I amb algun escarbotament (un braç que falta, un cap que ha rodat... què sé jo, una mica d'amputació, per misericòrdia!). Hauré de revisar la meva escala de preferències estètiques.

La segona és aquesta, que em planteja un dubte metafísic: l'evident masclisme que traspua la il·lustració m'ha de privar de trobar-la escaient i amena? Què va per davant, el gust o la ideologia? He de fer penitència perquè m'hagi fet somriure? Aniré a petar l'infern?

I la tercera: si no en teníem prou que desnonessin els vius, l'"Ara" em fa veure que també es volen ventilar els difunts. I jo que em pregunto: admetran en aquest cas la dació en pagament?, valdrà un avançament de fèmur?, s'acceptarà el dipòsit d'un costellam amb adherències?

En fi, que vist el que hi ha, potser val més que retorni a la Tebaida de la meva contracció al deure laboral. No en sortiré més savi, però potser sí que menys al·lucinat.

Estiguin bonets.

Rosalba Cavà

De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar...
Era això? No vaig equivocat?
Què fa que no sentim com a nostres un Matas o un Camps? Només ens hem de doldre d'un Millet?
En termes de filldeputisme marquem subtils fronteres?
És això una branca espúria d'una exquisidesa mal entesa?
Som part interessada a sentir-nos lliures d'allò que ens engavanya?
Em reclamo de tots els lladres. Sóm meus, ben meus. Encara que ells no vulguin saber què són, o perquè saben massa bé qui o què són.
Quan començava l'any vaig adreçar-me a Àtropos. I em va semblar que es comportava perquè em va aviar una nosa farfallosa, pansida, macabra, repugnant i indigna.
Vinga, amiga, ànims, que no decaigui.

En el mentrestant m'entretindré amb Estellés, que m'agrada:

Hi ha l'hoste que s'ha mort i no se n'ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intranferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al dipòsit,
i no se n'assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s'han de fer,
i no se n'assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
"Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?"

L'Hotel París, poema XIII

Mariën

Ignorava l'existència del tal Mariën. Com ignoro tantes altres coses, evidentment.
Amb tot, acotar la vastitud oceànica d'allò que se m'escapa em produeix un petit plaer que no puc deixar de constatar.
L'única aspiració que em sembla legítima és arribar algun dia a reduir allò que sé que no sabré a les dimesions humanes d'una Mediterrània, posem per cas.
Els oceans fan basarda. Tenen un punt de pretensiós que em fa venir ois.

Somriures

Endevinalla: ¿Quina magnitud ens indica en Montoro?

a) El tamany de la truita que va pescar dijous passat?

b) L'amplada de boca que haurem de gastar per empassar-nos les guatlles que ens engalten?

c) La profunditat rectal que visitaran amb les mesures impositives amb què ens obsequien?

Vés a saber...

En tot cas, no podia deixar de mostrar la meva discreta admiració per la feina del fotògraf. I també agrair al suplement econòmic del "Punt/Avui" el somriure que m'ha obligat a fer (que consti que no per correspondre al del retratat) aquest matí mentre fullejava els diaris.