Ves què hi hem de fer...

És així

Els meus peixos són savis. I algun me n'ha sortit d'il·lustrat. 

Fem cas, doncs, del consell que ens dóna per festes i llegim les paraules de Montserrat Abelló.

Que són justes i ens han de fer pensar:

                              ENS ENCERCLA UN ODI ANCESTRAL

                                     Ens encercla un odi ancestral

                                     que aniquila els anhels 

                                      més purs.

                                      Quins moments més durs,

                                      més mesquins

                                      ens ha tocat de viure!

                                      L'asfalt de la ciutat

                                      ho envaeix tot i busquem

                                      llibres entre les runes.

                                      I tanmateix escrivim

                                      amb el temor que

                                      se'ns perdin    les paraules.

                                                              Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, 2006.

Els meus ninots i jo

Els meus ninots i jo estem tristos.
És una manera com qualsevol altra d'estar.
Ens fem companyia.
Jo me'ls miro mentre es van formant i qui sap si ells em miren a mesura que neixen.
No els preguntaria mai què pensen.
Vés a saber quina resposta podrien donar.
Si no vols pols, no vagis a l'era.
Però potser valdria la pena que els preguntés si estan d'acord a il·lustrar aquestes paraules que ara escric.
Aquest mateix que ara ens acompanya penso que em diria que no, que el silenci és més bona companyia que la buidor de les paraules.
I penso que té raó.
Com podria rescabalar-lo?
Amb la música:

Volum 9

                                                         Conformitats

                                                     No podien posar
                                                     el mort dins el taüt.
                                                     Començà a plorar;
                                                     es posà cabut.

                                                    Quan tancaven, treia
                                                    un braç, una mà.
                                                    Alçava la tapa
                                                    fent força amb el cap.

                                                    La mare li deia:
                                                    -No siguis així...
                                                    El pare li deia:
                                                    -No plores més, fill...

                                                    Li posaren el cap
                                                    novament al coixí.
                                                    -Mare, vindrà a veure'm?
                                                    -Clar que hi vindré, fill...

Poema d'Estellés recuperat.
De L'ofici de demà.
Al Volum 9 de l'obra completa.
Que fa temps vaig deixar i va oblidar el camí de tornada.
Avui l'he comprat de nou.
Ara descansa al costat dels seus altres nou companys.

I jo que n'estic content.

Que, en un dia pintat de gris pels vents que bufen del sud, no està de més una alegria.