Ulisses

Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.

Lluernes i faristols fan garlandes

i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.

Barra els porticons. 

Defora, monstres suradors 

entelen els estels i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable

i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.

No hi ha fogueres, però crema el crit.

Milers d'espurnes fan riu com la sang.

Les sents?

Les hores llisquen pels angles de l'ombra

i amb elles s'esventren els baguls del record

i degoten encenalls.

Ara els miratges onegen

i els dàtils i els licors

perfumen la cambra.

Ajeu-te nua i contempla

com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre

es clivella perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.

(El temps s'obstina, com les maires, a mossegar-se la cua. Això fa que, ho vulguem o no, acabem sempre al punt de partida. Res a dir, les coses són com són, i sempre hi ha una tarda desvagada per retrobar vells papers. Però enganyar el destí és fàcil: basta moure unes peces, retocar alguns engranatges, perquè el mecanisme segueixi devorant implacable. Com ha de ser i li pertoca.)