dissabte, 16 d’abril del 2011

Tisorades


Ja sé que és mal moment per lloar-ne l'excel·lència, però em sap greu que aquest digníssim estri estigui en boca de tots i en facin arma llancívola. Uns, per reivindicar-se com el cirurgians de ferro (malaguanyat Costa!) que el país reclama; els altres, per situar el contrincant al bell mig de la diana.

No em puc estar, però, de deixar constància que entre totes les eines de tall és la més gràcil. Suggereix exòtiques danses entre dos llums i sospirs de mitja tarda. O troques embullades que cal desentrellar.

Només desitjo que els retalls que ens quedin no facin de mal recosir.

Però és que jo sóc, en el fons, un il·lús sense remissió.

1 comentari:

Clidice ha dit...

M'heu fet pensar en les tardes al cosidor, amb les tisores penjant del davantall lligades d'una beta, i en els jocs que fèiem quan la modista no mirava amb d'altres nenes, talment les tisores fossin unes ballarines. Llàstima que, últimament, s'hagin associat a tanta cosa negativa, perquè en sortien davantals, bosses de pa i batetes ben rebufones dels seus talls. Potser algú les hauria de reivindicar com a eina d'estalvi i no pas de mancances.