Ara que està d'actualitat això dels calendaris escolars, m'ha vingut al cap una expressió que dèiem per casa i que tenia un xic oblidada ("Tu, no facis calendaris ara!") que jo interpretava com que no exagerés, que no dramatitzés, o que no tragués les coses de polleguera, posem per cas.
Com que els anys m'han fet més ignorant, o potser més caut, me n'he anat a fer consulta a l'Alcover-Moll, a veure què en deia, i m'he trobat que ho registra com una locució tortosina que defineix com "fer comptes sobre fonaments falsos o inexactes".
És evident que seguiré fent calendaris tal com me'ls van ensenyar a casa, faltaria més. Però no tinc inconvenient a incorporar la lliçó del DCVB, perquè ja em sembla prou que s'ajusta als projectes del Departament d'Educació.
Si el "d'aquí en trec dos, i allí n'afegeixo un, i començo abans, però després m'aturo, però si sumo i resto, la quantitat no es mou" és una de les grans aportacions a redreçar la incultura general que provoca el pas per les nostres aules, no em sembla desencertat això dels "fonaments falsos i inexactes".
Per la resta, que això de sirgar amb la canalla és un embolic, és evident. I que tenir-los a casa, destarota el fràgil equilibri nerviós de qualsevol progenitor, em sembla fora de dubte.
Potser la crionització temporal o la restauració de llòbrecs internats fóra la solució.
Bé, és un dir. I sense ànims de molestar ningú.
6 comentaris:
Jo t'hagués pogut també explicar el seu significat.
I pel fa a la canalla, jo fa anys que em dic que no els "he parit", la resta és risc laboral o com ara està de moda dir: danys col·laterals. Ho sobreviurem!(El meu optimisme em pot...)
Un tema realment complex. No sé fins a quin punt podem aturar la que ens vindrà a sobre.
De moment deixaré que el futur vagi fluint, potser ens reserva una sorpresa positiva i no ho sabem.
De tot plegat em xoca aquesta mania de creure que la canalla són un "problema", com els "vells". Ara tothom que no sigui productiu és un mal de cap. Doncs mira tu, jo m'ho he passat molt bé criant-los, i treballant, i tenint els pares a casa que m'ajudaven a criar-los i em feien els cangurs i que no els sabia greu, perquè som família. És que al final em sembla que tots plegats ens hàgim begut l'enteniment. Que no és tortosí però podria ser-ho :)
Dona, Clidice, jo parlo per mi. Tinc una filleta que actualment té 3 anys i mig i és més llesta i manipuladora que jo als deu anys.
De moment no em vull ni imaginar com serà quan sigui adolescent...
Mentrestant l'educo lo millor que sé.
I com ha de ser Eva? doncs com sa mare, normal. Perfectament idiota a l'adolescència, perfectament alegre, perfectament malaurada ... :) el que cal és gaudir-ne a cada moment, això sí, tenint molt clar qui mana a casa, que jo no vaig passar d'obeir els pares per obeir els fills, déu me'n reguard! :D
Aplaudeixo les vostres disquisicions. Jo, encara que sigui pecar d'immodest, en això dels fills mai no he tingut cap entrebanc.
Cordials salutacions.
Publica un comentari a l'entrada