Hipode d'Ambulacri

La sentència més coneguda d'aquest eminent peripatètic és la que diu: "El pensament recolza en la força dels meus peus".

El migrat, encara que selecte, grup dels deixebles que va ser capaç de resisitir les doctes i dilatadíssimes passejades del mestre va decidir d'oferir-li en homenatge una estàtua que van encarregar en secret a Polictos, que excel·lia per la fidelitat majestàtica de les seves obres.

Quan van rebre de l'escultor l'encàrrec, es van mostrar contents i admirats de l'exactitud del retrat i de l'alè de serena fermesa que havia arrencat de la pedra. Fets els elogis de rigor i satisfet l'estipendi -un pèl onerós, tot s'ha de dir- amb què l'impuls d'admiració havia escurat les seves bosses, van haver de decidir com lliurarien el present a Hipode.

El debat va ser llarg i farcit d'enrevesats arguments que contraposaven la vanitat amb la modèstia i el desitjat agraïment amb el temut menyspreu. Sotmesa a votació la proposta final, van optar per confrontar el mestre per sorpresa amb la seva representació pètria. Van triar un esbarjós planell on al capvespre solia aconduir-los per a la reflexió de la posta, cloenda que convenia al tarannà un punt melangiós del filòsof.

La reacció va ser fulminant. Contraposant la fredor del gest amb la fúria del braç, amb un mall que sinistrament els operaris havien oblidat a l'empara d'un pi va engrunar sense pietat la figura.

Només els peus han quedat per a la posteritat.

I també les seves paraules paradoxalment lapidàries: "De mi només tindreu la imatge d'allò amb què m'heu demostrat que sou capaços de pensar".

Fins aquí, la bella història. De les conseqüències que n'extragueu n'heu de ser, per força, els únics responsables.