Homenatge a la carpa

i és hora que dius ara vull escriure i penses de què i penses també que tant li fa que no és ni el què ni el com ni el perquè que és el fet en si mateix que escriure és l'única manera que coneixes de fer emergir l'illa per ajeure't una estona i sentir l'aspror de la sorra i l'escalfor del sol petites hores per concedir-te una mica de repòs després de la travessa que t'ha buidat una mica més i ja et comencen a inquietar les reserves encara que confies en el bon déu que ets tu mateix i la teva obstinada disciplina de supervivència troncs que sempre esperes que suraran i on et podràs aferrar per arribar a alguna riba hospitalària és a dir a un parèntesi més a una altra treva que consisteix a no pensar a no considerar de cara les coses i a triar una vegada més el biaix la distància el sarcasme la sornegueria la ironia la lucidesa i totes aquestes maneres de no encarar la pura i dura realitat que ja són molts anys un entrenament consistent tenaç persistent obstinat que t'ha dotat de la flexilbilitat del cuir i això et permet fingir que les ferides no existeixen o vantar-te de les cicatrius i acaronar-les amb els dits i comptar-les i arringlerar-les com a fites per perfilar els camins de la desmemòria benèfica virtut que et fa peix i et permet una vida circular boquejant i redescobrint el món cada tres segons víctima de la innocència perseverant a esperar una engruna de simetria en els qui voldries com tu però s'obstinen a ser com ells són autocomplaents i panxacontents ultrasatisfets d'haver-se conegut i embadocats en la pròpia meravella de ser portadors i alhora melic de l'univers i és l'hora que dius i bé ara ja he escrit i penses i què i et preguntes si hem avançat i et dius idiota i resols que res no hauria canviat si no haguessis escrit i penses no sí que hauria canviat series uns minuts més vell però si no ho haguessis fet ara no podries invertir el camí del cursor i rellegir i tornar a considerar que tot plegat és un disbarat i que tal dia farà un any

Vaguetats

Com que tenia feina pendent i a més d'una certa urgència he pres la decisió més sàvia: no fer-la. Bé cal que de tant en tant em desmenteixi a mi mateix i m'ignori, i em concedeixi una petita llibertat condicional.

Per aprofitar el temps guanyat he fullejat un llibre fins que he ensopegat amb aquestes paraules. Diuen així:

Incitació a la posteritat

Si mai no pots escriure ni estimar,
no perdis el temps buscant llocs per morir:
basta la cambra d'un hotel barat.
Ordena que no et passin cap avís
i paga dues nits per endavant.
Barrejats amb alcohol, t'has de servir
tres grams de Vesperax o Tofranil
i, en cas de cianur, un quart de gram.
Seràs un mort de luxe, perquè el crim
dóna el rang de poeta maleït.
Deixa escrita una nota desolada.
Millor encara, un poema inacabat.
A l'escenari buit, el raig d'un focus
caurà per tu. És la posteritat.

Són de Joan Margarit. Les he llegides de mig gairell i de seguida m'han captivat. A mi, és que el sarcasme em sembla una eina potent per tocar de peus a terra. A més es parla de morts i d'aquestes coses que es veu que em van. Malgrat això no sóc especialment morbós. Bé, no ho sé, però sense matisar massa diria que m'ha fet exclamar (en silenci i cap a dins, ben entès): "Que malparit". I bé, això me'l fa simpàtic. Perquè en qüestió de simpaties i antipaties, barra lliure, no?

I si no, podem fer com el savi antic. Que què feia? "Es gratava la panxa i es mirava el melic". (A. Camilleri, El primer cas de Montalbano, El Balancí 544, Barcelona 2006, p. 256)

Acato

Don Illán dijo que bastaba con esta prueba, le negó su parte de las perdices y lo acompañó hasta la calle, donde le deseó feliz viaje y lo despidió con gran cortesía.

Nota: De fet no el tenia al costat. Però he aixecat la vista i és el primer que m'ha cridat des del prestatge que tinc davant per davant. Vistos els resultats, potser li hauria valgut més restar mut. Però sóc de mena obedient i si em manen obrir un llibre per la pàgina 123 i copiar la cinquena frase jo vaig i ho faig. I amb molt de gust.

I ara, la meva proposta: aneu al prestatge més alt que tingueu a casa, agafeu el volum que ocupi la tretzena posició començant a comptar per l'esquerra. Entre la pàgina 29 i 30 i trobareu totes les respostes als vostres interrogants. Paraula de geperut.

Petit lapsus

I ella tant mirar cap a la dreta amb aquest posat de llanguiment i resulta que mai no va descobrir que la vida sempre corre per l'esquerra.

Déu nos en guard d'un ja està fet.

Astronomies desenfocades

L'horitzó de vegades decideix variar la perspectiva i opta per fer la vertical. Qui li ho discutiria?

I és que el dia a dia no sempre es plega a aquesta estulta pretensió que tot llisqui als nostres peus com una plana còmoda i amable i decideix mostrar-nos la cara oculta de la lluna. I és aleshores quan reneguem de l'astronomia i pledegem a favor d'Amstrong i relativitzem la llargada de les passes i el difícil equilibri entre l'individu i la humanitat, una massa amorfa de la qual ens reclamem els qui no estem dotats del sentit de la trancendència.

Perquè, si vas a mirar, tot està dit. I perseverar en l'escriptura és una més de les moltes estupideses que ens fan vagament humans, dotats de raó i capaços de separar el gra de la palla. És a dir, aspirants a sedàs, que no som altra cosa, no us féssiu il·lusions. Que jo, d'il·lusions, no me n'he fet mai, i us recomanaria la mateixa disciplina.

Perquè, anem a veure, si no som capaços de reflexionar sobre la impossibilitat física (metafísica no ho sé, a mi aquestes profunditats em desborden) de tenir una perspectiva directa de la cara oculta de nosaltres mateixos i ens hem de conformar amb la contempació dels darreres d'altri, com podem pretendre el nosce te ipsum proclamat per antics imperatius?

Sí, és cert. Som un misteri insondable perquè no ens podem observar en la nostra integritat. Acceptada aquesta premissa, a què treu cap esgratinyar la nostra ànima a la percaça d'una veritat que fins en la pell ens és negada?

No som res. Cert. I alguns som menys que altres, com diria Boladeneu si no s'hagués perdut en les pàgines d'un llibre equivocat.

Límits

Els límits d'una cambra són precisos.
Els puc anomenar: parets, porta, finestra.
Puc també imaginar les fileres de rajoles i recitar de cor els quadres i els seus motius.
Ho puc fer amb els ulls oberts i a les fosques.
Tot això puc fer per no haver d'enfrontar-me al buit i a l'absència, per seguir dibuixant teranyines de silenci on sóc alhora aranya i festí.

El Sarsa

Cadascú té els records que té. Jo, que es veu que tendeixo a la superficialitat, no parlaré d'altres imatges que de les que conservo.

Una: l'admiració que em despertava veure com la seva córpora més que considerable, fent alguna giragonsa un pèl estrafolària, emergia del 600 amb què l'acompanyaven fins a la porta de l'escola.

Dues: l'habilitat amb què conservava la cendra penjada de la cigarreta ( Kool, un exòtic tabac americà mentolat) i l'anava a llençar a la paperera, a l'angle dret de l'aula. Només fumava, cert, quan fèiem examen i ell s'asseia a l'última taula, al fons de la classe, des d'on nosaltres crèiem que ens vigilava atentament.

Tres: la sorpresa que ens va causar saber que era anòsmic -així ens ho va dir, si més no- en gloriosa contradicció amb la més que notable mesura del seu nas.

Quatre: els reny descomunal que ens va clavar quan, astorat, va comprovar que cap de la vintena de galifardeus/ees sabia dir-li qui collons era Ghandi. Vergonya i oprobi.

Cinc: les moltes hores que ens va acompanyar en un passeig pels camins esbarjosos de la literatura francesa.

I així és. I com que així és, així ho he escrit. Perquè consti.

Glups!

No em ratllis

Sembla que aquesta nit estrenen a TV3 un programa d'aquests tan bufons en què la canalla fa de gran i els grans de canalla. Li auguro un gran èxit atès que la presentadora és mona i té la làbia prou esmolada per deixar tots els espectadors amb la boca oberta per la pàtina de progressisme feminista que destil·la.

Però és el cas que estic fet un embolic amb el títol que li han posat. "No em ratllis" em sembla una genuflexió de súbdit ben entrenat a la llengua de l'imperi veí, ço és, una traducció illetrada del "no me ralles" castellà.

Si les meves excursions per les pàgines del diccionari no em traeixen, "rallar" és un verb prou nostrat (significa xerrar, garlar) i escau prou bé al sentit del modisme. "No em rallis", jo crec des de la meva modesta perspectiva que denota amb precisió que "rebutjo amb contundència l'allau desmesurada de paraules excedentàries amb què intentes aclaparar-me". Vaja, és una opinió.

Suggereixo, doncs, que es mengin la te o, en un cas d'emergència, li pleguin el pal transversal, la qual cosa facilitarà la seva introducció per una via anatòmica que m'estaré molt de precisar perquè sóc persona educada.

Otti tu!

No quadra, oi? Claru, com ha de ser.

De tota manera, no us enganyeu, m'estic mossegant la llengua per no escriure el que estic pensant i (evidentment) I'm smiling under the nose.

L'únic que m'amoïna és que si la mossegada és prou intensa a veure si encara m'enverinaré.

Espero que no. A la parada de Fontana hi ha un virtuós de l'acordió que els últims dies s'ha decantat per introduir una dimensió jazzística a les seves interpretacions i em doldria perdre'm la de demà. Avui mateix, mentre ascendia per les escales mecàniques amb les cabòries fixades en els glutis pantagruèlics i patricis del pàjaru que em precedia, pensava en el que el dia deixava enrera: una mica de tristesa i una mica d'alegria, una mica de gris i unes pinzellades de blau, un poc de res i un xic de tot.

Més o menys com cada dia. Que és l'únic que ens és llegut demanar per anar caminant.

I, sí, el passeig val la pena. Us en dono fe.

What annoys an oyster?

Un soroll emprenyador, probablement. En anglés, com algun dia m'ho van ensenyar, sona millor. Però han passat molts anys i només em queda el sentit, la música i la lletra s'han esvaït, ves què hi hem de fer.

Avui, però, a les 11.45 del matí, davant una estesa de contenidors d'hormones que llanguien davant d'uns folis mig escrits he pogut finalment capir l'autèntica dimensió del lloc que ocupo en el món.

I, ostres!, a més sense perla...

Plumbea mediocritas

Com és de difícil esborrar-se perquè les rates no sentin el formatge amenaçat! I com els podria fer entendre que jo només m'alimento de pa blanc i olives?

No hi ha pitjor sord que qui no pot veure.

Mandonguilla

Avançar la hipòtesi que el convit sicalíptic és a base de mandonguilla introdueix un punt de distanciament gastronòmic que convé a la meva divagació d'avui. Si hagués optat per una llaminadura -posem una trufa o qui sap si un marron glacé- hauria caigut en el joc de la fira de les vanitats voyeurístiques.

Però no és el cas. Jo em conec prou bé per poder afirmar sense ni ombra de dubte que allò que ofereix la donya asseguda a la donya genuflexa no és altra cosa que una mandonguila (50% de carn de vedella, 50% de carn de porc) i que la intueixo a més un pèl greixosa i d'una textura immenjable atesa la llarga exposició que era necessària per a la deguda fixació del nitrat de plata.

Si considerem a més la resoluta rotunditat de les carns, hem de convenir que una alimentació consistent era indispensable perquè poguessin adequar-se als gustos estètics dels badocs de torn (entre els quals em compto i a molta honra). Perquè salivessin en la clandestina contemplació de les carns indignament explotades per a la satisfacció de la líbido llur, calien plats consistents i greixos generosos. Heus ací els fonaments de la meva deducció.

De tota manera, la imatge no venia acompanyada només d'un interrogant alimentari. Això és merament accidental. Fet i fet, la imatge l'he reclamada al voltant d'una inquietud absurda si voleu; o no, si voleu també: posades a triar, optaríeu per l'orgasme vaginal o l'orgasme clitoridià?

No em permeto fer massa sovint aquesta pregunta, ara no ens confonguéssim, però és un tema que crec que s'hauria d'escatir amb serenitat i assossec.

Les dèries de les meves felicitats són diverses i de vegades força eixelebrades, però si m'hagués estat donat assistir a una reunió de digníssimes dames victorianes tot prenent un te amb absoluta certesa deliciós, tinc per confirmat que aquesta i no altra hauria estat la pregunta que hauria posat a debat per amenitzar una tarda llangorosa gronxada per la remor llunyana de les ones trencant als penya-segats.

Entre tu i jo

Ens assemblem amiga. A tu t'han penjat la llufa de la laboriositat i la previsió, els contes en van plens. Jo n'he fet nord i guia dels meus desficis i no tinc manera de desfer-me ni volent-ho dels deures que em vaig imposant com qui no vol la cosa.

Ni les sàvies paraules de Rusiñol em van fer veure la llum i, tot i haver-me empassat Cigales i formigues, no he pogut deixar de traginar els pesos que em desborden fressant el camí marcat .

Entén, doncs, que et demani perdó a l'avançada. Empès per fats funestos, demà no em puc escapar de trepitjar terra sense asfalt. I tinc l'ai al cor només de pensar que en algun moment de malaptesa occís alguna de nosaltres. Crim inaudit de lesa formiguitat!

Si fos així, permet-me que t'ho retregui, tingueu present l'estiu que us vaig alimentar cada dia amb flonges molletes de pa deixades al marbre de la cuina. Recordo amb estovament amb quina diligència us les emportàveu de dret al formiguer i com anava creixent el rengle que contravenia qualsevol norma de la higiene moderna.

Tingueu-m'ho en compte, si no sabés evitar l'estropici. Sé tan bé com vosaltres que els humans no hi hem de fer res al camp, que la nostra tasca és amuntegar-nos a ciutat i empudegar l'aire i consumir ferotgement recursos a la recerca vanitosa d'un utòpic benestar.

Però no sempre un és mestre dels seus actes i jo, a més de formiga, vaig decidir ser jonc. I em plego dòcilment al corrent quan aquest empeny amb força.

Això sí, mai no em trenco.

La llei del pèndol

Si, certament, ho reconec: plantificar el careto de Poe per encapçalar una de les meves divagacions idiotes és fruit d'un doble sadisme. Ço és: fer-vos empassar la incontestable lletjor del prosista macabre i, si no vols caldo dues tasses, pretendre que us tireu ganyot avall la lletania indigerible que el segueix.

Fruit d'aquesta mala consciència, m'aixoplugo avui en la nimfa que ens acompanya. Us estalviaré divagacions pseudoliteràries. Concentreu la vostra atenció en la imatge i conveniu amb mi que potser no va escriure una ratlla, però que no li calia.

Tinc plena consciència que el que acabo d'escriure és absolutament masclista, faltaria més. Bé, i què? Tot el dia que camino exclusivament amb el peu esquerre. Què importa doncs marrar una nova passa?

Tripartitum habemus

Si mai en tinc ocasió demanaré que em facin una tomografia axial computeritzada de la meva taperola de moi, és a dir de la meva pròpia, a veure si l'aplicació de les tecnologies ad hoc m'il·lumina sobre les estranyes associacions d'idees que sense com ni perquè em vénen al cap.

I és que des que aquest matí he sabut que el tàlam de Palau ja tenia orgia per partida triple, que no em trec de dins la urgent necessitat de rellegir Poe. Com una sonsònia tenaç em ressona dins del crani: "Fortunato, Fortunato..." Pot ser que sigui una premonició?

No ho sé. Em deien els papers aquests dies que el senyor Rovira és llegit, que li dóna a la lletra impresa. I estic segur que és veritat, jo mai no dubto de les informacions que m'arriben em període electoral. Per això em tenalla el dubte de si aquest homenet que va sempre darrere d'un raspall fa temps que no ha repassat les narracions de l'il·lustre dipsòman i ha oblidat aquella deliciosa història intitulada: "El barril d'amontillat".

Molt em temo que el temps confirmarà les meves sospites.

Que els bons déus ens agafin confessats i combregats.

Excel·lentíssims cadàvers

Avui vaig de prestat. He manllevat el títol d'una pinícula que vaig veure fa anys que tenia dues virtuts: una, arrencar en una passejada per la cripta napolitana on les mòmies exhibeixen els seus rictus afables penjades als murs; i l'altra, ser protagonitzada per Lino Ventura, que ves per on és un actor que em desperta simpatia.

De fet, però, aquí s'acaba el parentiu amb la nominació fílmica. El que volia venir a significar amb el títol és la cara de tòtila que ens ha quedat a tots a la vista del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Sumes, restes, multipliques i divideixes i això és -com deia la meva àvia- "un contento".

Jo, si anem a proposar, optaria per un govern del PP en minoria amb suport per a les grans decisions dels diputats del Grup Mixt. Eps, que tindria un èxit aclaparador, segur.

D'entrada, demostraria que els perifèrics som creatius, imaginatius, arriscats i -encara més- cosmopolites i acollidors. En segon lloc, deixaria al meu amic Ximenis Elssants amb la boca oberta i sense tema una bona temporada, la qual cosa seria d'agrair. I en tercer lloc, permetria que la resta de partits més o menys nostrats iniciés un retir espiritual a la Santa Cova per intercanviar-se melics per contemplar.

A més, com m'ha fet observar atinadament una molt estimada amiga que ens observa des de la distància, això potenciaria fins a límits insospitats la pròpia experiència d'agermanament amb valencians i mallorquins. No seria aquesta una gran contribució a la recuperació dels Països Catalans?

Lliures i independents, com hauria de ser.

Amén.

Difunts

Cadascú té els morts que té. Les dones papús se'ls carregaven a l'esquena dintre d'una bonica xarxa i en traginaven els ossos (cloc, cloc) en un exercici que si anem a mirar higiènic no sembla, però sí que és d'una expressivitat rotunda.

Jo, que no sóc ni dona ni papú, carretejo els meus ossos com el comú dels mortals, és a dir, entre el record i la desmemòria. Afortunadament, si els difunts són compartits sempre hi ha qui ens posa en la pista de la nostàlgia.

I resulta ser que avui el diari m'ha fet present que fa vint-i-cinc anys del traspàs de Georges Brassens. La qual cosa m'ha portat a la memòria l'anècdota d'una defunció avant-la-lettre que no deixa de tenir el seu què. I us l'explico.

Doncs resulta ser que un dia molt llunyà, a través del tam-tam d'una amiga, ens va arribar que Georges Brassens ja era mort. Teníem disset o divuit anyets i compartíem la devoció per les tonades del bigotut. Aclaparats per tan infausta notícia, ens vam reunir en una sessió d'audició-homenatge pòstum i vam consumir una tarda de reconcentrada contricció sentint una rera l'altra les cançons del nostre ídol. Fins que -oh lamentable circumstància-, ja més ben informada, la propagadora del rumor incert -l'àvia de l'amiga, que sordejava i no dominava la fonètica francesa- ens va venir a posar al corrent, que no, que el cantaire encara cuejava i que qui havia passat a millor vida era en Pierre Brasseur, que si no m'erro era un actor també de la dolça França.

No vull gratar massa en el fons de les meves reaccions primàries, però no sé fins a quin punt no em va saber greu que la notícia fos trabucada, perquè m'havia sentit molt bé en el meu posat circunspecte d'oient adolorit.

Però ves què hi hem de fer... Potser portada per la mala consciència de l'enganyifa o perquè al cap i a la fi era una àvia com cal, ens va compensar amb un berenar pantagruèlic que tots els presents vam devorar sense estalviar-ne ni una engruna.

Perquè, si anem a mirar, no hi ha res que faci venir més gana que la pena.

O no?

Mirall

Just acaba de saber que no, que no és la més bella, i ja li tremolen al cap venjances de poma i metzina. Les complirà amb la devota aplicació de les dames poc llegides o que no van prestar atenció a la docta saviesa popular transmesa per les àvies.

No cal que ens entretinguem a esbrinar les convulsions de la víctima ni a extreure banals moralitats de com de les molt diverses ignoràncies se'n desprenen sempre conseqüències funestes.

Basta que diguem que se'n va sortir, i com! Que va estalviar-se tota competència i que va regnar sense rival i amb una absoluta falta de mala consciència. Breu: va ser fins a la mort feliç i diuen males veus que també el regne de les ombres li ha estat propici.

Va acudir al judici lleugera d'equipatge, just uns tocs de perfum, i en el triatge va guanyar ella, com és de llei. I ja per sempre somnieja entre núvols flonjos i arpistes una mica babaus mentre, si alguna vegada hi pensa, es felicita de l'encert de la decisió presa.

Indecisions preelectorals

De bon de veres amb veritat veritable vertadera que estic una mica indecís a l'hora de concretar el meu vot per a aquestes properes eleccions.

Si activo els meus filtres anticlericals resulta que no puc votar ni Saura ni Montilla. En versió franciscana o per la banda jesuítica tant l'un com l'altre fan aflorar aquest atavisme que duc incrustat en els meus gens sandungueros.

Si cometo a més la gosadia d'activar la meva sensibilitat fonètica acabo amb l'estómac fer mistos a còpia d'aspirina: l'olímpic menyspreu que l'un i l'altre manifesten pels sons sonors, el contumaç ensordiment de qualsevol fricativa o africada -tant si és alveolar com palatal- que ixi de la boca llur, em té els timpans a la misèria.

Si aplico un criteri no neocon i em remeto a les teories darwinianes, he d'excloure Piqué d'una tacada i sense moure ni una pestanya.

El cas de Carod em desborda per la banda del folklorisme perquè inevitablement em sento en un aplec de gegants i capgrossos amb el plus de perill que, qui com no vol la cosa, em muntin un castell i me'l facin enxaneta amb l'evident perill que això comporta.

I si m'haig de refugiar en Mas s'activa tota la meva militància perseverant contra el plàstic, la brillantina i la botifarra amb mongetes. Oi més quan jo no sóc de la generació dels madelmans sinó de la de les agulles d'estendre i les capses de cartó.

Breu, que no tinc on agafar-me. A no ser, clar, que em decideixi per aplicar criteris polítics, cas en el qual ho tinc pelut vista la talla que gasten i el teatrí en què actuen.

I a més, encara una altra... I si resulta que empesos pel significat de la diada els presidents de mesa, en lloc de recomptar els vots, decideixen incinerar les paperetes?

És que renoi, això de ser català sempre és un publema!

Labor omnia vincit

Divendres. Aquesta és l'hora més suau del cap de setmana, just quan és el moment d'encetar-lo. Encara val l'autoengany i puc pensar que durarà dos dies i no els cinc minuts de rigor que cada diumenge al vespre s'obstina a recordar-me.

És per això que decideixo posposar l'obligació (atacar la correcció d'una pila de fulls voluntariosament omplerts amb la col·lecció de disbarats que sé que m'espera) i dedicar la tarda a la reflexió. Això sí, sobre qüestions laborals i professionals, no fos cas que un mínima concessió a l'esfera privada em descobrís que hi ha vida més enllà del deure.

És probable que d'aquesta noble intenció en resulti algun pamflet benintencionat però de més que dubtosa eficàcia que -si Déu no hi posa remei- fins i tot sóc capaç de disseminar entre els meus col·legues per sotmetre'l a l'escrutini de la consideració llur.

En situacions com aquesta no em puc estar d'imaginar el futur immediat com una partida de billar al llarg de la qual els successius trucs i retrucs poden o esbaldir el tapet de boles o conservar-les-hi atrabiliàriament desendreçades vorejant els sets i els estrips.

En tot cas i de moment em vaig a posar la disfressa de tac.

Tantes que en gasto, no vindrà ara d'aquesta.

Cultura general

En els temps de l'avior això de tenir cultura general estava ben vist. Vaja, diria jo, no és per ofendre ningú. I és possible que avui encara ho estigui. El fet és però que no hi ha dia que no em sorprengui la vastitud de les ignoràncies amb què he de sirgar en el dia a dia.

Ho exemplificarem. Imagineu-me en una aula més o menys enrevoltat d'una dotzena llarga de galifardeus que basculen entre els dinou i els vint-i-tants anys. I que com aquell qui no vol la cosa jo vaig i els deixo anar una boutade per a recta intel·lecció de la qual és indispensable disposar de dos grans coneixements: a) el mecanisme de funcionament de la guillotina i b) la fragilitat del coll de Maria Antonieta. Consumits els segons de rigor necessaris per concloure que alguna de les dues dades els era inconeguda, ataco (sóc gat vell) per la banda de la història, i els pregunto que qui era la sobredita senyora. Us estalvio les respostes i passo per alt els silencis. Ja posats ens doina miro d'exhibir el front marital, no fos cas que me les hagués amb una colla de masclistes empedreïts, però Lluís XVI els era tan estrany com la devota i impúdica devoradora de croissants. Atès que en aquell moment no tenia cap cúter a l'abast no s'ha produït cap vessament de sang, ni pròpia ni aliena, i la classe ha continuat entre amens despropòsits i badalls d'una magnitud incommensurable.

I encara una altra mostra, aquesta amb una de freda i una de calenta. Avui mateix he descobert que un entre divuit especímens humans en estat d'efervescència adolescent era capaç d'acreditar alta ciència i atribuir l'autoria de La regenta a Leopoldo Alias (sic). Fins aquí encara ho hauríem de considerar un gran èxit. El mal és que, envalentit pel mèrit que li he retribuït amb una efusiva felicitació, el dilecte discent ho ha volgut arrodonir amb una demostració de saviesa i ha afegit que l'obra en qüestió era esmentada a les pàgines de El Quijote.

Així mateix. No invento.

I, de fet, aquestes són les petites coses que em fan agradosa la vida i m'ajuden a envellir en pau i harmonia amb mi mateix. Si l'evolució intel·lectual de les noves generacions persevera en aquesta direcció, tinc per mi que quan m'arribi la jubilació em podré afiliar a una ONG consagrada a un màster d'alfabetització postsecundària.

De la qual cosa em congratulo, em felicito i - fins i tot- m'hi recreo.

Garwaf

Maria de França va viure a la segona meitat del segle XII, a la cort d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània. Era dona cultivada, sabia llatí i anglès i coneixia la literatura francesa. A banda de l'Isopet, recull de faules, va escriure els Lais.

Un lai, Coromines dixit, és un poemet medieval narratiu o líric. El nom ha pervingut al català del francès lai, llengua que el rep d'una forma bretona o gal·lesa, germana de l'irlandès antic laid, on significava cançó. Documentat per primera vegada en Llull, ha fet un llarg camí fins arribar a aquestes línies.

Atès el meu migrat coneixement de les llengües i un més que justificat sentit del ridícul, no establiré cap pont amb el lied, per bé que no descarto que alguna veu més autoritzada que la meva ens en doni confirmació.

En el mentrestant, em remetré a Bisclavret, l'home llop que gruny a les pàgines de la versió de què disposo (Quaderns Crema 1991, traducció de Joan Jubany, presentació de Jaume Vallcorba) i deixaré constància de la subtil venjança del licàntrop, que escapça el nas de la dona per restablir el confort del mascle burlat (i ara ens vénen amb la violència de gènere com a novetat!). El fet en sí no em faria somriure especialment (l'escena de l'esnarigament no convé a la meva sensibilitat estantissa) si no fos per les conseqüències en l'estirp: "Van tenir molt fills. Se'ls reconeix per l'aspecte i la cara: moltes dones del seu llinatge, això és veritat, van néixer sense nas i van viure esnarigades".

Camusses, tremoleu. (I esbrineu la vostra estirp, evidentment.)

Punt de vista

Les espirals es tanquen o s'obren?

Aquest és un altre dilema que se m'ha presentat de sobte a les 22.01. Lamentablement no podré dedicar massa temps a escatir-lo. Em pesen les parpelles i sento la crida del pal del galliner.

Voldria ser en una altra ciutat. Però els universos paral·lels s'entesten a no desmentir la geometria i jo, és clar, no vaig passar d'Euclides. Massa hores perdudes per entendre el conjunt buit, poques hores consagrades als conceptes de tangència.

Decididament, hauria hagut d'optar per estudiar Ciències Exactes.

Posem que parlo de mi

Ja fa anys, a la capella de la Universitat Central de Barcelona convertida en aula, seguint un curs de literatura medieval catalana que va acabar essent un curs sobre Ausias March, el professor contraposava el jo fenotípic i el jo genotípic. En aquell moment la distinció em va enlluernar, no pel contingut, sinó pel continent. També és veritat que en aquells dies -ja parlo d'anys- jo era més sensible a les meves ignoràncies i estava prou ben disposat a fer genuflexió davant de tota cosa que se m'escapés o que només aconseguís d'intuir vagament. M'he fet més vell i també més escèptic (no necessàriament en aquest ordre) i crec que avui una distinció com aquella més em convidaria a abandonar el curs que no a seure voluntàriament al rengle dels badocs admirants.

Amb tot, i posats a aplicar-me la crítica, he d'assumir que més d'una i de dues vegades jugo al mateix joc: embolicar en una faramalla verbal prou pirotècnica -aquí en tenim l'exemple- la vacuïtat del missatge. El llenguatge és llaminer. Potser al capdavall d'aquesta obra de rebosteria n'acabem dient literatura -o alguna mena de literatura. I, no m'enganyo, en una o altra mesura aquests escrits que vaig penjant no són més que això: la petita literatura que em concedeixo per anar-me reconfortant.

El fet és en sí irrellevant i si avui em permeto aquest espai de reflexió és perquè estic segur que amagat en el quasi anonimat que em garanteix publicar a la xarxa aquestes línies puc dialogar sense massa embuts amb mi mateix i deixar-me anar una mica. Un esport que practico en comptadíssimes ocasions i de qual solc penedir-me. Per què, en última instància, a què treu cap donar-se a conèixer si de bon de veres ningú, ni un mateix és clar, s'arriba a conèixer realment?

De moments d'una certa desorientació, tots en passem. Jo diria que és així. Moments en què el mirall ens retopa una imatge que no és exactament la que ens convé. I en aquest punt no hi ha massa opcions. Jo diria que tres. Una, prescindir del mirall. L'altra, intentar recuperar la imatge perduda. La tercera, assumir aquest nou perfil que se'ns imposa. Sigui el que sigui, penso que cal fer-ho de forma assossegada. Les estridències les admeto, és clar, però no convenen al meu tarannà. I tinc per mi que de les tres, jo em quedaria amb la darrera, perquè la realitat és molt tossuda i acabarà imposant-se.

Avui per avui, em sento més amb ànims d'aquesta mena de consideracions, que no en disposició de fer florir esbarzers per amagar-m'hi vestit de camuflatge. Potser serà passatger, potser no. Els dies a venir ja m'ho confirmaran.

Paraula de Beat

Anava jo cavil·lant (imagineu-me capcot i peripatètic) al voltant de qüestions com les que ocupen habitualment el meu lleure escàs -qui som, on anem, d'on venim, per on passem, pujarà molt la factura de la llum- quan com qui no vol la cosa vaig posar mà a la butxaca i, dissimulat entre un volum de l'Enciclopèdia Britànica i l'obra de Gregor Oppenkraft sobre les implicacions teològiques de la física quàntica em va venir entre els dits el tom II del Llibre de Meravelles publicat per Editorial Barcino l'any 1932.

Ni curt ni mandrós (au, a veure com l'entomeu aquesta!) el vaig obrir a l'atzar i em vaig trobar de cara amb el següent fragment:

DE LA QÜESTIÓ QUE FO ENTRE LO FERRE E L'ARGENT

-Entre lo ferre e l'argent fo gran qüestió, car lo ferre deya que ell era pus necessari a les gents que lo argent, e pus fort era que l'argent, e per lo argent fan los hòmens molts peccats, e són a Déu desobadients. De la altre part argüia l'argent contre el ferre, e deya que ell era pus bell, e pus lauger, e mils sonant que ell ferre, e més ere amat per les gents que el ferre; e acusava lo ferre, car ab ferre mor molt hom a glay, ço és saber, per nafframent de coltell, de lança, es de spasa, e de cayrell.

Això sí que em va trencar les oracions i em situava davant un dilema d'aital magnitud que ni els dos dies que tinc per davant em donaran per acabar-me'l: ferro o argent, that is the question.

Poso a Déu per testimoni com una Scarlette O'Hara qualsevol que prendré la meva decisió d'aquí a dilluns i que en sereu puntualment informats. En el mentrestant, si en teniu, s'admeten propostes.

Humour sombre

He posat una exquisida cura aquest matí a controlar quin era el primer peu que posava en contacte amb el terra i crec que puc assegurar sense cap mena de dubte que ha estat el dret.

Sigui per això, o per alguna afortunada conjunció astrològica, estic en disposició d'afirmar que a frec de passar full del 28 de setembre de 2006 el balanç que puc fer de la jornada és extremadament positiu: un cop més podré tancar l'aviram al corral sense haver-me embrutat les mans de sang.

I això és així perquè aquesta franca bonhomia amb què el Bon Déu Nostro Sinyor em va obsequiar, a més de totes les altres gràcies que m'adornen, m'ha permés de capejar amb un somriure a flor de llavis aquest vici tan arrelat en els éssers humans que entorpeixen el meu deambul·lar quotidià que consisteix: a) a trobar-ho tot malament; b) a viure en la confortable certesa que la culpa sempre la té algú altre.

Com que ja vaig posant anys i cap cosa no em fa moure la parpella, m'he reafirmat en un convenciment que va prenent forma cada dia que passa amb més consistència. Em firaré un variat repertori de pneumàtics d'acreditades firmes (des de Pirelli a Firestone passant per Ágata Ruiz de la Prada i Tous) i els distribuiré amb discreció i elegància en lloc estratègics per a aquells moments en què algun dels meus dilectes col·legues decideixi beure un got d'aigua.

I jo em retiraré a la Tebaida de les meves refexions circunspectes per considerar les doctes paraules de Machado: "És més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que au dessus de la marée".

O per sota, clar, que en qüestió d'elements líquids sempre hi pot haver controvèrsia.

P.S.: Si alguna ment inquieta s'estigués interrogant sobre la pertinença de la icona, afegiré que és el més semblant que he trobat a la massa encefàlica d'algun membre conspicu del personal que m'honora amb la seva companyia.

Bollería selecta

Ni magdalenes ni hòsties. Quan hom està gagà ho reconeix i punt. Que no va ser al carrer del Carme, no; va ser al carrer de l'Hospital.

Una travessia em direu. Doncs sí, bé, una travessia i què? Però no és de llei que ens deixem anar en mans de la nostàlgia i trabuquem la precisió del record, que a mi de petit em van ensenyar a ser net i polit. I si al capdavall el valor de la ressuscitació de la vivència proustiana val en la mesura de l'exactitud de la sensació recobrada, ja em direu quin mal ús és fer-ne marrar en d0s-cents metres la distància.

D'altra banda no voldria tenir una legió d'amateurs de rellotges al·lucinants apamant el carrer del Carme inútilment. Però ara que hi penso, tampoc no cal anar al carrer de l'Hospital. Si hi ha justícia divina (i n'hi ha d'haver, sinó ja em direu què en faríem de tota la Conferència Episcopal un cop hagin fet l'ànec els seus il·lustres membres) la botiga que em va encolomar l'engendre ja deu haver passat a millor vida.

És un supositori, és clar.

Que Nostro Sinyor us conservi per molts anys i un combli de goig i d'alegria

Cronoscopi

El temps corre. Heus ací una veritat incontrovertible. I jo que tinc per a mi que la constatació d'aquesta evidència constitueix el llindar de la humanitat...

Ni homo faber ni llenguatge, hipòtesis absolutament negligibles per molt acreditades que estiguin. En ús del meu perfecte dret a pontificar sobre el tema, proclamo que a partir d'avui considerarem que el salt que ens separa d'il·lustres antecessors es pot situar en els grunys d'aquesta conversa:

-Ja són les set?
-Redéu, sí... Com passa el temps!

I és clar que a partir d'aquest singular instant es va desencadenar l'indeturable procés de senyoreig i destrucció del planeta que, amb l'inestimable concurs dels ecologistes de tota mena i pelatge, ens ha de portar irremissiblement a cedir plaça de domini als escarabats o altres espècies molt més ben dotades per a la supervivència.

Però és el cas que de l'observació inicial no en pensava derivar cap reflexió sobre la perfecta inutilitat del protocol de Kyoto, els déus me'n guardin, sinó exhibir per via d'imatge el magnífic rellotge que encapçala aquestes paraules.

Ni que ens hi poséssim amb voluntat i tenacitat podríem engendrar un insult estètic d'aital magnitud. Això em fa especialment respectable la traça de qui el va imaginar i el valor de qui el va convertir en objecte. I encara més, no em puc estar mai de considerar la impagable generositat de l'atzar que va fer que els nostres camins s'encreuessin i jo me'l pogués firar per instal·lar-lo a l'altar domèstic de les meves grans adquisicions artístiques.

Ja fa anys que hi miro l'hora, però avui m'ha saltat als ulls en tota la seva magnificència i, disfressat de magdalena proustiana, m'ha retornat a la botiga polsosa i destartalada del carrer del Carme del qual me'l vaig endur amb un punt de subreptícia vergonya ja fa més de vint anys.

La nostàlgia, pacients llegidors, té sortides ben insospitades.

Parèntesi

INITIALE

GIEB deine Schönheit immer hin
ohne Rechnen und Reden.
Du schweigst. Sie sagt für dich: Ich bin.
Und kommt in tausendfachem Sinn,
kommt endlich über jeden.

R.M.R.

Línies

A una columna li és fàcil ser vertical. Així l'han feta, arrencant-la de l'entranya del tronc o, com algun neoplatònic argumentaria, eliminant el marbre sobrer fins aïllar la idea continguda. És fàcil, joc de poques taules.

Per a la flama, en canvi, és feina més subtil. Cal conjuminar temperatura i vapors, llargada i consistència del ble, aquietar corrents sempre inoportuns i potser esquivar alguna turbulència. Breu: acordar músiques diverses en benefici de la quietud.

I això, amics, és feina d'alquímia.

Els lents, però, sabem com és de bo caçar l'instant com a penyora d'eternitat.

Jo també vull un estat propi...

...com també vull una bona vida i -si és possible- un bon morir, i les poques coses essencials que em calen per anar tirant, que no cal gaire més per acostar-nos xano-xano fins a l'única certesa que ens ha estat donada.

De petit, quan encara creia en els Reis, vaig demanar un tren. En el secret de les meves cabòries imaginava un tren elèctric, menut i llampant, amb moltes vies i llumenetes que s'encenien i s'apagaven. La meva il·lusió havia passat per alt els límits precisos de la butxaca familiar i em vaig haver de conformar amb un tren de corda, grandosot i matusser, que resseguia amb obstinació el cercle poc ambiciós de les vies i tornava al principi com aquell qui diu a penes arrancat.

Bé, potser és això, conformar-se amb ser ase de sínia i parar els lloms a les garrotades materials o dialèctiques de tots aquells que muntats en els trens d'alta velocitat m'asseguren que la meva felicitat es troba en la via estreta i miren que em convenci que ja és prou que m'entretingui comptant les voltes que fa el meu carril atrotinat.

Potser és això.

Però tot plegat no quita, com diria alguna de les meves múltiples àvies, perquè de tant en tant pensi que m'estan aixecant la camisa i que potser el preu dels ferrocarrils de luxe, ràpids i brillants, és el que jo pago ajupint el cap per no apartar-me del cercle que em marquen.

I és aleshores quan entre palada i palada de carbó penso: "Recony, jo també vull un estat propi".

Ad majorem collegarum gloriam

Dilectes i mai prou ben ponderats col·legues de l'anima meva, gràcies us siguin donades.

Quan els Déus sempre clements m'han aconduït als llimbs on amb santa paciència i etèria resignació esperàveu la Paraula de Llum que us portava, gràcies amics, m'heu regalat la imatge més impagable que podia esperar de vosaltres.

Polsosa, en tràmits d'abandó, tètrica i decadent, me l'heu elevada a categoria de mausoleu, heu aconseguit el somni de la meva vida: ja no sala, sinó dipòsit de professors. Amén.

Excel·lentíssims cadàvers, Hossanna!

Parets

L'avantatge de les parets -especialment si ho considerem des del punt de vista dels qui ens agrada viure-les de part de dins- és que parlen.

Ho fan amb un llenguatge lent, tan lent, que si no hi prestem atenció podríem enganyar-nos pensant que són mudes. I no és pas així. Simplement ens conviden a estar-hi atents amb constància i tenacitat.

Amb aquesta que tinc cada dia a la meva dreta tenim un diàleg encetat de fa temps -anys, és clar. Si anem a mirar, encara no sé massa què vol dir-me, si tira cap a la fantasmagoria, a alguna invitació ictiològica o apunta a l'evocació vegetal.

Per si de cas, jo la interrogo cada dia, en la certesa que arribarà el moment que es dignarà de confiar-me el seu secret o la seva voluntat.

De fet, l'únic que m'inquieta és que es reservi per als meus descendents i en aquest cas, mal que li pesi, haurà encetat un diàleg de sords.

Teoria dels forats

Ens hem acostat a la vora del penya-segat i ens hem entretingut a comptar onades.

Ho hem fet en silenci i a mi no m'ha costat, però per a la Veu potser sí que ha estat un sacrifici, qui sap, potser pel nom que porta o potser per la seva funció, que no és altra que introduir distància entre el no res i la més absoluta misèria, que per a això ha estat dissenyada i és reclamada de tant en tant, per posar una pinzellada higiència quan el pot de mel -o de fel, total una lletra, ja em diràs- tendeix a vessar i ho enllardufa tot.

Però si la Veu té una cosa és la contracció al deure de l'obediència, que tot s'enganxa, amiga, i no et queda més remei que traginar com el qui et mana la lenta disciplina de què s'envaneix aquesta mena de bou que no és solar ni s'assembla a cap mena d'escarabat, però que llaura amb lenta obstinació en cercles concèntrics que el retornen sempre a l'absurd de la pregunta. I en sap la resposta tan bé!, però la marra sempre perquè ha optat per l'engany, la ficció i l'estupidesa d'una generositat malentesa que l'única víctima que no estalvia és la de la pròpia pell.

I les ones van excavant, són com una boca insaciable que a còpia d'engrunes pacients provocaran el daltabaix i ens abocaran al naufragi.

I les vides que ens migpartim ja no seran plenes de sorra. Ens elevarem a la categoria de clepsidres, perquè mira que és estúpida la canal que compta granets i ara m'escau molt més el degoteig que acarona el verdet i potser m'ofereix un futur de tritó, a qui cediré sense cap recança aquests ulls obstinadament oberts que esperen alguna cosa que sospito entre runes i ombres.

Requiescat in pace

No hi ha res a dir. Les coses vénen com vénen i arriben com arriben, però sempre ens agafen una mica com de gairell, com si miréssim sempre a la banda equivocada i per això els donem el mèrit que no es mereixen de la sorpresa.

Però no és el cas ara. La data estava perfectament anunciada a tots els calendaris i inscrita a totes les agendes. Ja va néixer amb regust de final i color de merda d'oca o, si aquest us sembla poc educat, de gos com fuig. De fet, me la vaig imposar jo mateix, avançant uns dies la caiguda esvelta del tallant de la guillotina, disposat a escapçar uns dies l'engruna de lleure que ens concedeix la legislació vigent perquè no em reprengués el retorn a la normalitat -que ja em direu quina trista gràcia anomenar d'aquesta manera la implacable contracció a tot allò que em desplau, i cada dia més.

Perquè jo, no ens enganyem, tinc com tota persona mitjanament normal ànima de rendista i el que de veritat m'agrada és no fer res. I quan dic res, vull dir res de res, és a dir, res. Ni clavar un clau ni enganxar un segell, si em permeteu la hibridació paremiològica.

Per això, just al llindar de la tragèdia que se'm llença al damunt, he decidit de concedir-me un parèntesi de lamentació i autocompassió, i així que m'he llevat he furgat en el meu bagul fins a trobar la disfressa d'ànima en pena, m'hi he enfundat i dedicaré la resta de dia a prodigar sospirs i ulls en blanc.

Què hi voleu, cadascú té els seus sistemes i aquest és el que em permetrà demà, dilluns 28, posar el peu dret a terra i començar la travessa amb pas ferm.

Debates on palmistry

Per alguna paret de casa corria un gravat que duia aquest títol. Atesa la meva còsmica ignorància en matèria de llengües i la meva més encara còsmica mandra per consultar un diccionari, vaig estar temps i temps imaginant que els tres personatges que seien al voltant d'una taula i miraven atentament la mà d'un d'ells es trobaven a un lloc exòtic anomenat Palmistry.

Podria jurar que en vaig fer una revellida mansió d'una vaga Anglaterra posem del segle XVII que acollia tertúlies de terratinents desvagats. No sé si us ho creuríeu perquè un despropòsit d'aquesta magnitud desmereix qualsevol intel·ligència mitjanament dotada, però aquest és el vostre problema. Jo em crec a mi mateix, i amb això en tinc més que de sobres.

Avui he descobert que el gravat de marres havia desaparegut i he col·legit que en alguna d'aquestes ocasions que cal restituir el blanc de les parets a la seva puresa original deuríem aprofitar l'avinentesa per donar sortida a l'estampat indi que ara campeja en el seu lloc i procurar als contertulis un repòs en algun racó fosc del que anomenem "forats" i dels quals potser algun dia em vagarà de parlar-vos.

Ja portat per aquesta espiral de reflexions idiotes he tornat a constatar que no deixa de ser paradoxal que a les meves parets i prestatges (convenientment farcits de quadres i objectes a major glòria del meu horror vacui) hi abunden els testimonis de països exòtics: Índia, Mèxic, Tailàndia, Canadà, Egipte, Perú... i podria allargar la llista, però em fa mandra. I això em sembla especialment divertit, atès que no he tret el nas de casa com qui aquell qui diu mai. De tota manera, sóc perfectament capaç d'inventar un viatge per a cada un dels objectes i amanir-lo, si cal, amb perills i aventures que farien tremolar les carns de qualsevol ardit viatger. Però no ho faré, si més no ara, que no és el cas.

A més, ara que hi caic, aquest no era el propòsit de la història. Jo, en la meva infinita generositat, em proposava simplement d'anunciar-vos que llegida la mà esquerra que ara mateix esteu temptats de mirar-vos amb cara d'enze, us puc dir que d'aquí uns instants clicareu a la x del raconet i dedicareu el vostre temps a qüestions més profitoses que les que han ocupat aquests últims minuts.

O no?

Declaració de principis

Com que corren males veus (que jo mateix m'encarrego de divulgar) que la meva taxa de nicotina en sang està arribant a nivells obscenament baixos, vull que consti en acta i si cal que arribi a orelles de les meves doctores i infermeres que:

a) estic disposat a fer bondat i restringir la ingesta de verins diversos

b) que ho faig en benefici de la meva durabilitat en aquest món que s'honora a comptar-me entre els seus estadants

c) que aquesta voluntat de permanença és un acte d'egoisme molt meditat perquè, aneu a veure quines coses, jo aquí m'hi trobo la mar de bé

Però que:

a) mal que pesi a tots els militants de l'abstinència i

b) a desgrat de totes aquelles veus enraonades que em fan veure la pertinença de separar-me radicalment de la penya dels fumats

Jo, en ús dels meus senys complits i perfectament instal·lat en la contumàcia dels meus errors, proclamo la meva ferma voluntat de seguir emprenyant tots aquells -i jo el primer- que comprenen que això no està bé, però que... què hi hem de fer si és el que hi ha.

Exhumació 3 i final (que ja era hora)

Ara ve Nadal

matarem el gall

i a la tia Pepa

li'n darem un tall.

Entre les músiques que han afermat amb una solidesa inexpugnable l'edifici de la meva melomania un pèl arbitrària fulguren amb un esclat propi la que he utilitzat de capçalera i Lo tio Pep se'n va a Muro. No establíssiu ara correlacions nominalistes, que no és el cas. Fetes les consultes pertinents (una d'elles a un teòleg eminent que té una flaca inconfessada pels envitricolls de l'antroponímia) puc assegurar-vos que es tracta d'una coincidència nascuda de la cuixa prolífica de l'atzar.

Ara, doncs, ja estem en condicions d'abordar la matança. El gall que escapçarem no és altre que el fill espuri de la meva imaginació. Us remeto (no penséssiu que he suposat en cap moment que sabíeu de què diantre estava parlant) al petit joc que us vaig proposar dies enrere i al qual reconec el mèrit de no haver suscitat cap allau participatòria.

Comptat i debatut el joc no podia interessar a ningú més que a mi. I us explicaré per què. De petit (d'ençà que vaig fer coneixença d'Ivolo Keleto, el primer màrtir papú) que no deixo d'interrogar-me sobre la fiabilitat de la lletra impresa. L'amic Borges em va donar sàvies lliçons al respecte. Fiant-me de tan alt mestratge i també assessorat per Max Aub (no deixeu de visitar en Jusep Torres Campalans) he arribat a la conclusió que no hi ha realitat més làbil que la certesa d'allò que percacem a les pàgines dels llibres.

Establert aquest principi, em plau de tant en tant de disfressar-me de volum i reposar a qualsevol lleixa de la meva (ja ho sabeu, extensíssima) biblioteca. M'hi estic una temporada, just el temps necessari per refer-me del contacte amb els humans, i quan em sento amb les forces necessàries reprenc la delicada forma amb què natura m'ha obsequiat i segueixo deambul·lant per aquest món que -sigui dit de passada- cada cop se'm fa més difícil de comportar.

El bagul dels meus parracs és variat. Depèn de l'humor, ja us ho diré. Hi ha vegades que em decanto per l'assaig, d'altres per la novel·la, i fins i tot hi ha dies que trio gronxar-me en braços de la poesia. Recordo amb especial complaença la temporada que vaig fugir entre les cobertes de Veus de fang. Hi posava a prova una primera veu de poeta que, doneu-ne gràcies al cel, no va arribar a prosperar.

El repertori és variat. I té el gran avantatge que donada l'absoluta manca d'ordre dels meus prestatges, un cop m'he dissimulat entre els volums que hi reposen, ningú no seria capaç de trobar-m'hi. Fins i tot, devot com sóc de Poe, jugo de vegades a fer-me tan evident com una carta i us puc ben assegurar que l'anonimat és implacable.

És per això que no em vaig poder estar de desplegar davant vostre el petit ventall dels meus companys de l'última vacança: Lo Llicenciat (Petrena), l'autor anònim, en Jeph de Jespús, l'Eduard Escalante i en Del Bosque i la Morros...

No dubteu que van acceptar de bon grat la intrusió d'aquest Serrano de baratilli i que es van fer un bon tip de riure amb el sonet d'estar per casa amb què vaig demanar-los permís per arringlerar-me al seu costat. Val a dir que Escalante, el més acreditat de la colla, em va recriminar l'escassa volada de la imatgeria i, especialment, aquest "embeleso" que vaig clavar al segon quartet. També és cert que em vaig fer perdonar per una certa gosadia en la rima (eño, anza) i una molt lleu vibració en el tercet resolutiu.

En fi, sigui com sigui, he passat uns dies en la companyia d'uns amics que estimo i que han condescendit a fer de comparsa en el meu joc.

Per cert, tot baixant del prestatge vaig veure de cua d'ull un altre amic que tenia mig oblidat: Raros de Europa. Em pregunto si no voldríeu que us el presentés algun dia...

Exhumació 2, s'acosta l'hora

Té com un aire de baldufa, i això me la fa especialment simpàtica, per bé que reconeixeré que quan em dedicava a fer-la ballar (pur paleolític, evidentment) semblava tenir més encert a aconseguir que girés de cap per avall que evolucionant elegantment sobre el piu metàl·lic.

I és que en qüestió de jocs no he estat mai un especimen massa espavilat. Poc donat a les expansions lúdiques m'he consagrat a les delícies del tedi que, si aneu a mirar, és una manera com una altra d'allargar la vida. O, si més no, la percepció de la seva durada.

Doncs això, que vaig a seguir mirant com giren les busques del meu rellotge interior.

No us hi canseu, tampoc.

Muts i a la gàbia

Ara no ho espatllarem escrivint quatre banalitats.

No s'ho mereix

Exhumació 1 abans de l'hecatombe

Matem una estona plegats?

Com que us imagino desvagats (si no, ja em direu què feu llegint això!) i portat per un sentiment filantròpic que no us sabríeu acabar, heus ací que em disposo a proposar-vos un petit joc.

Si us abelleix de jugar-hi, feu-ho. És senzill (la meva filantropia no arriba al límit de sobreestimar les vostres disposicions), no crea addicció (m'horroritza la servitud de les dependències) i -oh meravella- hi podeu guanyar alguna cosa que, tampoc ara no ens passéssim, no crec que tingui cap interès i que trobareu perfectament especificada al capdavall d'aquest seguit d'inconseqüències si teniu la paciència d'arribar fins al final.

La cosa va més o menys així. Remenant en la meva molt ben nodrida i selecta biblioteca (jo de modèstia no en gasto, m'engavanya) us he triat cinc autors de referència i us faig el regal d'un petit fragment de l'obra llur, amb tots els ets i uts bibliogràfics que s'escauen al cas. Per completar la mitja dotzena (jo compto a l'antiga) me n'he tret un de la màniga. Feina vostra és descobrir-lo. Si ho feu, no us estigueu de dir-m’ho. Passat un temps prudencial, ja us faré saber si heu estat encertatso no. Pel que fa al premi, paciència. Cal que continueu llegint.

1. La vena llorda

El Pet és aquell ent que cuant es nat
la vista nol' encontra, si l'olfat,
y escampa son alè tan promptament,
que á tots se manifesta ben patent.

Lo Llicenciat (Petrena), Lo pet exaltat y tornat a son primer ser, Estampa Ignasi Estivill, Carrer de la Boria, Barcelona, 1923, p. 4.

2. Ave Maria Purissima

Nacimiento y primera aurora de su vida. -La joven Esperanza fué el segundo de estos tres capullos arrancados de nuestro jardín cuando su barbuz daba paso libre a sus encendidas hojas, que, desplegándose unas tras otras, iban recreándonos con su color i perfume.
Nació Esperanza en nuestra ciudad Condal el día 30 de octubre de 1888.

s.a., Tres capullos del jardín de Nuestra Señora, Barcelona, 1919, p. 45

3. Una mica d'acció

¡Al arma fills de poble! Hauréu de bátreus
ab vint segles d'imbécils tradicions
á l'ombra de las quals els forts i els pillos
han fet dels bons y'ls débils escarnot.
Atacará de ferm en sa defensa
aquest exércit vil d'explotadors;
llavors serán inmensa barricada
vostres vint sigles d'infernals dolors.
Prepareus á aixecarla fills del poble,
que ja apunta l'aurora del nou jorn.

Jeph de Jespús, La barricada, Antoni López Editor, Llibreria espanyola, s.d., pp. 6 i 7.

4. Una mica de sainet

Baltasara: No... ¿Dónde vives?
Donya Prisca: ¿Qué señas?...
Don Torcuato: Nunca recuerdo; después
ya lo veré en la cartera.
Gesinto: ¡Catoze mil!....
Doña Prisca: ¡Pero niña,
el calor no te atormenta?
Mujer, quítate el chapeau
que me das angustia!
Corina: Deja...
Baltasara: Quitarse el chapón, si quiere
Corina: ¿Chapón? Ni una lugareña!...
Baltasara: Ferrís, per ixir en elles,
me compres demà mateixa
un chapón; el necessite
com l'aigua que bec.

Escalante, E., Tres forasters de Madrid, "Diari de Barcelona", Barcelona 1990, p. 25.

5. L'exorcista?

Un verdadero "satanizado", Antonio Grignaschi, sacerdote renegado, y amancebado con la que presentaba como la Virgen Santísima que lo acompañaba siempre, había pervertido a varias parroquias. Seducido hasta varios curas por su palabrería y mística endiablada. Lo adoran como a lo que dice ser: ¡Jesucristo mismo que ha vuelto al mundo preparándolo para el "gran día"! A su fulana las gentes fanatizadas la entronizan el la iglesia y le rezan, rodeada de cirios, y de flores y la llaman "la Virgen Rubia". Grignaschi entra en las casas, a puertas cerradas, y manda arrodillarse ante él. Y adivinándoles pecados, les da la absolución de os mismos en primera persona: "Yo, Jesucristo, te absuelvo de..." La gente, atónita, le seguía.

Del Bosque, D. y Morros, M., Ramona, la catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939, Hermanas del Jesús Paciente, Barcelona 1985, p. 165.

6. Una mica de lírica, per desenllardar

En alas del sentir que en mi anida
las horas fluyen lentas en mi ensueño
y no dan tregua a mi tenaz empeño
con que adorarte quiero sin medida.

Tus ojos brillan en el cielo mío,
tu voz me llama en el silencio amado
y es tal el embeleso a mi donado
que aún sin ti en pos de ti porfío.

Con fràgil voz, clamando a mi esperanza,
me acerco a ti en esta noche oscura.
Que tal amor por cuanto a mi alcanza

no ha de quedar perdido sin mesura
en la tiniebla estéril de tu ira
sino en la luz de tu promesa pura.

Serrano, J., Clamores y ensueños, Lamarca Editores, México D.F. 1942, p. 53.


Ja heu pres la vostra decisió? No m'estranya, la juguesca és transparent.

Si portats per un rampell de gosadia voleu participar en l'envit, no us en priveu. Estudiaré amb cura les vostres apostes i, si esteu desvagats fins a tal extrem i les voleu argumentar, m'entendriré davant de la vostra capacitat per esmerçar el temps en tasques tan supèrflues i prescindibles.

I el premi? És veritat, me n'oblidava.

Entre les moltes virtuts que m'adornen hi ha la de ser descendent d'estirp de bruixes. Formuleu doncs els vostres desigs més ocults. Cas que l'encertéssiu (i no negligiu en cap cas l'ajut de l'atzar) faré mans i mànigues perquè us siguin concedits.

I això és tot, que ja n'hi ha prou.

Ei, col·lega!

Ja em costa ja, però de tant en tant ensopego amb algun argument a favor del clergat.

EPITAFI A LA SEPULTURA D'UN GRAN BEVEDOR QUE MORÍ DE GOTA

Hic jacet lo que cregué
ésser preservat de gota,
puix l'aigua, sols una gota,
si no ardent, mai la begué.
Gota l'agotà i tragué
d'esta vall de plors i crits.
I, per segles infinits,
estarà sencer son cos,
que cuc no hi ha qui don mos
perquè el guarden els mosquits.

Gràcies, Garcia! Ets un tio legal.

Delícies dominicals

No hi ha res com un diumenge pacífic per donar-se a petits plaers. El que avui havia projectat era realitzar una visita guiada al Cementiri del Poble Nou, iniciativa molt encertada de la qual voldria gaudir en vida, perquè ja de cos present sembla que difícilment em podria fixar en els detalls molt notables que ofereix l'estatuària del recinte.

Però ha pogut més la mandra que el desig i he hagut de buscar una alternativa casolana més en consonància amb la vocació claustral que presideix el meu agost.

I heus ací que he optat per una beatífica audició del Ad mortem festinamus del Llibre vermell de Montserrat, peça que de sempre he tingut en un lloc privilegiat entre les meves devocions. I per completar aquest petit requisit matinal, m'he entretingut a buscar una bonica imatge per fer-vos-en obsequi.

Espero que l'encert en el disseny de l'abecedari us plagui tant com el text que us afegeixo. No podia ser altre, és clar, que la lletra de la música que m'acompanya:

Scribere proposui de contemptu mundano
ut degentes seculi non mulcentur in vano
iam est hora surgere
a sompno mortis pravo
a sompno mortis pravo.

Vita brevis breviter in brevi finietur
mors venit velociter quae neminem veretur
omnia mors perimit
et nulli miseretur
et nulli miseretur.

Ad mortem festinamus
peccare desistamus
peccare desistamus.

Ni conversus fueris et sicut puer factus
et vitam mutaveris in meliores actus
intrare non poteris
regnum Dei beatus      
regnum Dei beatus.

Tuba cum sonuerit dies crit extrema
et iudex advenerit vocabit sempiterna
electos in patria
prescitos ad inferna
prescitos ad inferna.

Ad mortem festinamus ...

De les reflexions que això us susciti, és clar, no me'n considero responsable. Amb tot, gosaria aconsellar-vos que no féssiu massa cal del "peccare desistamus". Que una cosa és que m'agradi la peça i l'altra que estigui disposat a fer-ne cas.

Fatalitats

En Bé i en Mal, no havent-se posat d'acord sobre qui senyorejaria en l'arbre, van decidir abandonar-lo a una sort més falaguera o aleatòria.

D'ençà del desencontre no han tornat al jardí i és difícil que ho facin. Com atesten profundes reflexions de tota mena de filòsofs d'èpoques i condicions diverses, estan perpètuament enemistats i és difícil que s'avinguin. Com segons quins matrimonis de llarga durada, que diuen les males llengües que sembla que no cessen de bescantar-se però es necessiten l'un a l'altre.

D'altra banda, del jardí ja no se'n canta ni gall ni gallina. Un homenàs de llargues barbes blanques, amb una veu sembla que tirant a terrorífica, i que a més s'avorria molt, es va dedicar a afaiçonar un parell de figuretes de fang, gairebé idèntiques tret del detall de costellam i algunes penjarolles d'importància relativa, i va tenir la mala pensada de plantificar els engendres al peu de l'arbre en qüestió.

Amb l'assessorament (jo diria que prescindible, però no em feu cas) d'un ofidi circumstancial va resultar que decidiren de tastar el fruit que llevava l'arbrissó, i ja en veieu els resultats.

D'aleshores ençà que per tenir alguna garrofa de mal rosegar hem de suar sense contemplacions. Llevat d'algunes breus temporades com ara aquesta, que seguim suant -és clar- encara que ens alimentem del plus de garrofa que hem acumulat en els onze mesos precedents.

Tot i que, si anem a mirar i vistos els resultats que això produeix, més valdria que no ens concedissin aquesta mica de vacança. Jo no hauria tingut esma de perpetrar aital inconseqüència i vosaltres us hauríeu estalviat la feina de llegir-la.

I és que, no hi ha un pam de net.

Lectures

Podríem fingir creure que estava realment abstreta, perduda en alguna lectura que li havia lligat el pensament i se'ns l'havia enduta qui sap on.

Podríem també -ja posats, tot és possible- pensar-nos darrere la càmera capturant amb exacta discreció el moment, buscant aquesta eternitat de l'instant que, temps a venir, ens permetés de recatar la memòria de la fugacitat.

Hi ha però l'evidència del teló de fons i l'angle maldestre de la il·luminació que ja ens rebrega el somieg. És, com tantes coses, una discreta mentida.

I bé, hi fa alguna cosa? No és també la mentida un aliment digne?

Enganyem-nos doncs i acceptem que com en tantes coses la llengua, que és molt sàvia, ens dóna el verb exacte per perfilar l'abast de la proposta: trampejar.

És un verb al qual donaria un lloc de preeminència a tots els diccionaris, i fins trabucaria l'ordre alfabètic perquè fos aquest el primer mot que ens fes moixaines als ulls en obrir-ne algun a l'atzar i llegir precises definicions com aquesta: "Procedir (en un afer dificultós, arriscat, etc.) enginyant-se a trobar els mitjans d'anar superant les circumstàncies adverses, de tirar endavant malgrat aquestes".

Excel·lent lliçó de vida.

De dinades i orfaneses

No discutiré, Déu me'n guard!, el dret legítim que tenen els molt sacrificats integrants del gremi de la restauració a fer les vacances estivals. Ara, això no vol dir que no m'exclami del greuge que introdueixen en els meus hàbits alimentaris.

És el cas que a tocar de casa meva hi ha un bar restaurant d'aquells de tota la vida que reuneix al meu modest criteri totes les condicions que me'l fan acollidor: petit, fosc, un punt brutalló, monòton i poc imaginatiu en el menú, i poblat a banda i banda del taulell per una fauna peculiar i irrepetible.

Breu, el meu refugi ideal.

Doncs és el cas que som a frec de l'hecatombe: divendres tanquen per vacances!

Això em planteja uns problemes d'infraestructura alimentària d'abast més que considerable. La disjuntiva que se'm planteja és la de cuinar les pròpies menges, és clar, o de llançar-me a l'aventura que més em desplau, ço és, buscar un nou reducte que presenti les condicions mínimament acceptables per subvenir a les meves necessitats de glúcids, lípids i pròtids durant aquest mes d'agost.

La veritat, és que no sé què faré. Qui sap si fins i tot em caldrà potenciar la meva vocació momiesca i prescindir de la ingesta de fragments de cadàver vacú, oví o porcí, amén d'alguna escadussera i més que escarransida mostra del regne vegetal.

Per veure si em treia del dilema he convocat Cronos, que en matèria d'aliments era o molt exigent o molt de la màniga ampla, aneu a saber. Però sempre l'enganxo amb la boca plena i, la veritat, no acabo de treure l'entrellat de les opinions que més que donar-me em gruny. I al damunt, sempre em mira amb aquests ulls d'esverat que fa cosa que, la veritat, em desassossega una mica.

En fi, que ja em sabeu desorientat. Si mai surto de dubtes, ja us ho faré saber.

Janus S.

L'obstinada geometria de J. Sookhenhem és, potser, un adequat contrapès a aquest temps desordenat que no ens queda més remei que comportar.

La pintura -la 33 del seu últim catàleg- s'aixopluga sota el títol paradoxal de Forat negre. En paraules de Julius Monn "expressa amb nitidesa l'absurd contrast entre les tensions que trasbalsen l'home modern i l'anhel de quietud que sovint proclama".

No sé si faria meves aquestes paraules, potser massa abstruses per qui -com jo- es complau més en correlats objectius dels motius pictòrics. Amb tot, no em puc substreure a l'evident magnetisme de la proposta i no m'estic de confessar que la minuciosa contemplació de la pintura em serveix algunes vegades per sortir del magma confús de la quotidianeïtat i transportar-me a regions més assossegades.

Tal vegada la pintura -o l'art en general- tinguin aquesta virtut, la de rescatar-nos de petits inferns de circumstàncies i transportar-nos a regions més hospitalàries.

Sigui com sigui, en el decurs d'aquestes reflexions estivals, m'ha semblat que posar-vos en contacte amb el traç equilibrat de J.S. seria una discreta inversió del temps que us sembla bé de compartir amb mi.

Converses

L'estiu és un bon temps per retrobar qui estimem. Si és el cas, és clar, que ara no ens féssim massa il·lusions al respecte.

Pel que a mi fa -i sense entrar en intimitats que no vénen al cas-, un dels retrobaments que practico (sempre amb molt de tacte i mirant de no destorbar ningú) és amb els autors amb qui em sento en deute.

Un d'ells és Gabriel Ferrater, per qui guardo una devoció especial. Avui, perquè en tenia ganes i en venia de gust, l'he fet sortir d'una llarga temporada de repòs que ha passat entre Rimbaud i Foix, i he orejat una mica Les dones i els dies.

Del discret col·loqui que hem mantingut aquest matí que es va descabdellant amb la precisa lentitud de la vacança, crec que és de llei que us en deixi compartir un tast.

Espero que sigui del vostre grat.

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L'enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se't va fent
vida, en indrets i moments que són veritat aguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d'esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d'un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d'aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

Fan

Sí, ja ho sé, ja ho sé. Ni aquest artilugi no m'hauria de permetre suggerir...

Però ja se sap que en matèria de conseqüència la carn flaqueja i just en aquest moment no em puc estar de pensar que un alè d'aire, per escarransit que fos, amorosiria la densa i apegalosa sensació que no m'espolso del damunt.

Per no semblar massa modern he triat un fan arcaic, vetust, polsegós, obsolet, caduc, revellit, claudicant.

Tota una metàfora, vaja. No fos cas que confonguéssim els termes de l'equació.

Imatges

Guilhem de Peiteu es va barallar amb el seu fill quan aquest va fer costat a la mare vista la pública i manifesta devoció del seu progenitor per la vescomtessa de Châtelleraut, coneguda també com a Dangerosa o Maubergeonne.

Home poc donat als subterfugis, va fer pintar al seu escut l'efígie de la dama en qüestió atès que -i el raonament sembla impecable- volia tenir al seu costat a la batalla aquella que tenia al costat al llit.

Guillem de Malmesbury ens narra l'abast icònic de la passió: "Legitima uxore depulsa, vicecomitis cuiusdam (Castri Heraldi) conjugem [Malbergionem] surripuit, quam adeo ardebat, ut clypeo suo simulacrum mulierae insereret, perinde dictitans se illam velle ferre in praelio, sicut illa portabat eum in triclinio".

Una mica ostentós, el sistema, cert; però efectiu i amb un plus de notorietat bel·licista que fa empal·lidir el més contemporani expedient de la fotografia a la cartera.

Amb tot, el paral·lelisme no deixa de tenir la seva gràcia i tots els que compartiu la dèria de transportar al damunt alguna imatge de la persona que estimeu serà bo que conegueu tan il·lustre precedent.

Ja sé, però, que no és aquest fet el que ha reservat un lloc de privilegi per a la memòria de Guilhem de Peitieu i que hauria pogut dedicar aquestes línies a parlar-vos d'algun aspecte de més substància del primer trobador de qui tenim constància i obra. Però d'això segur que ja en teniu notícia i que com qualsevol persona mitjanament culta us sabeu de cor el seu Farai un vers de dreit nien i no hi ha dia que no repasseu les cobles del Pos vezem de novel florir.

És per això que a risc de semblar-vos trivial i pocasubstància m'he estimat més posar-vos en antecedents d'un detall que potser ignoràveu de tan il·lustre personatge.

És que l'estiu ens estova, ves què hi farem!

Tòpics de Capiconni

Afortunadament no sóc persona d'extrems ni de decisions dràstiques però donada la persistent reiteració de la cançó d'aquest estiu, l'arxiconeguda Això no es pot aguantar, he estat a punt de practicar a algun dels meus torturadors de timpà el dràstic despullament que suggereix el gravat amb què acompanyo aquesta amable diatriba.

Volen dir les meves paraules que jo no pateixo els rigors de la canícula? Evidentment que no. Jo, com el primer, formo al rengle dels esbufegats; diria més, segons les hores del dia em disfresso de font, vaig rajant sense parar i no tinc esma ni de torcar-me la suor que m'amara.

Només cal que digui -i com ens hem de veure, mareta meva- que m'he passat amb armes i bagatges al sempre denostat per mi club dels hidròfils!

Però això no vol dir que hagi de queixar-me'n, ni de proclamar com a més sofisticat intercanvi de punts de vista l'evidència que fa el temps que toca. Perquè no us enganyeu fa el temps que toca, encara que això us toqui el que potser us convindria manipular més assíduament. Eps, és una idea...

D'altra banda, ja posats en el pendent del vici i la depravació dialèctica, afegiré que sóc enemic declarat dels aires condicionats. A veure, aclarim-nos, no ens han dit manta vegada que a aquest món hi hem vingut a patir? Doncs som-hi, amb alegria i la cara ben alta.

Que total són quatre dies i dels quatre, ho sento amics, tres ja han passat.

De banyes i forats

Sé que sóc plom, pesat, redundant, monòton, llis, reiteratiu i, fins i tot, una mica obssessiu... però no me'n puc estar.

M'agrada la calavera, les calaveres, vaja. O millor dit, la seva representació, perquè ara no us penséssiu que visc a les catacombes de París o a la capella de Kostnice, que tampoc no porto tan lluny les meves devocions estiuenques.

De les diverses possibilitats que ofereix la iconografia ad hoc, avui em plau d'obsequiar-vos aquest exemplar de calavera maderista que em sembla especialment escaient per a la temporada de vacances.

Si li fem una ullada fora de context i la traslladem (pobrissona, i quina culpa en té!) a les nostres latituds i època, fins i tot li podem atorgar un aire deseixit, com de vacances. Com de guiri que va cap a la platja a torrar-se al sol per quatre duros.

Jo, que no sóc guiri, ni m'agrada el sol, ni voldria torrar-me i que -ai, las!- no tinc ni els quatre duros, em limito a contemplar-la i a utilitzar-la de pretext per declarar oficialment inaugurada la meva temporada anual d'enclaustrament voluntari.

Lloat sia Nostro Senyor.

Estirabot

L'estiu, com és de tota evidència, es presta a reflexions profundes . Jo, que sóc d'una altra pasta, em dedico a la divagació idiota. No sé, és com si la trobés més fresqueta, ja em perdonareu.

La que m'ha ocupat els últims trenta segons (i val a dir que és de les llargues) és saber-me explicar per què de les cases de barrets no en diem cases de barretines, atès el caràcter nostrat de l'adminicle cofador.

I és aleshores quan m'he imaginat una reguitzell de barretines polidament penjades al rebedor de la casa en qüestió, esperant amb paciència que els seus propietaris les recuperessin després d'haver alleujat les seves urgències de baixos, per dir-ho fi però que s'entengui.

I és clar, de seguida he percebut el poc crèdit que donaria a l'empresa venèria la inevitable flaccidesa de l'enfilall de barretines.

Relament, el barret dóna més de sí.

Bé, això o que es donés el cas que els pagesos i menestrals que no estaven en condicions d'exigir el dèbit matrimonial, se les componguessin imitant l'august exemple d'Immanuel Kant (amb mirall o sense) però amb tota seguretat amb la mateixa tenacitat que diuen males llengües que el filòsof acreditava.

De ventalls i altres receptes

Com que passava calor i en qüestions importants sempre és bo recórrer a qui sap de què va el tema, he consultat la meva consellera de confiança i m'ha fet arribar la fotografia i les paraules que us obsequio: "Pren exemple i fira't un ventall d'escaiença".

Obedient, he seguit la pauta suggerida. Però heus ací que tinc un problema. Al cap de mitja hora d'obedient contracció a la postura indicada tenia els braços adormits, una torticoli de ca l'ample i no he notat ni un bri d'aire.

O el consell era ful o jo sóc una mica enze.

Però la senyoreta és bufona. Això no m'ho negareu.

El temps i els nombres

A veure, com us ho diria, saber saber sé molt poques coses, però sonar sonar me'n sonen moltes. (En aquest punt podríeu inferir que tinc bona oïda, però no, la cosa no va per aquí.)

Com explicar-ho? Podríem dir que sóc un bon gestor de les meves ignoràncies. Ei, i és una gran virtut aquesta! Amb quatre coses mal apreses, una mica de galtes i l'habilitat de deixar caure en el moment precís la paraula justa, us ben asseguro que podeu passar per saberuts. No oblidéssiu mai que els oceans de la ignorància d'altri solen depassar per terme mig el perímetre de les vostres costes.

Si fins aquí estem d'acord, ara m'heu de permetre que també afirmi que jo, en qüestions bàsiques, tinc les lliçons ben apreses i les coses molt clares. I això no ho pot dir tothom.

Ara, per exemple, sé que que la meva juguesca ha reeixit i que les paraules que escric arriben al seu destinatari just quan calia. És a dir, quan la vegetació ja clareja i s'anuncien vastes extensions de sorra. L'horitzó té el fimbreig imprecís de l'oasi que puc augurar (que també en qüestions de profecia jugo amb les cartes marcades); però, valga'm tots els escarabats solars!, quantes dunes tinc per endavant...

Però veges, no me'n queixo. Si bé d'habitud em complac a fer el ploricó, ara no n'és pas l'hora.

Els calendaris són capriciosos però tenen un denominador comú: s'aprimen i s'engreixen en inversa proporció a la intensitat de les nostres urgències. Jo ara el veig prim, gairebé translúcid.

I mira, quan arribi l'hora que n'hagi de comptar els fulls amb obstinada paciència, doncs ho faré com es fan les coses.

Que com es fan?

És que ho voleu saber tot!

Paciència, paciència, que tenim molt de temps per endavant!

Moralitat

En obsequi dels alcohòlics impúdics. Perquè us sentiu reconfortats en la vostra decisió de perseverar en el desastre. Perquè no cediu mai a la temptació d'escoltar cants de sirena, encara que es disfressin amb trenes rosses i galtones rosades.

En el pendent del vici i de la depravació, però, heu de convenir amb mi que tenir com a aliat un barman d'aquesta categoria no es paga amb pessetes.

Potser alguns els substituiríeu per les carns translúcides d'alguna cambrera de conveniència, que a més de realitats d'alta graduació us enllaminís amb hipotètics deliris sicalíptics.

Fugiu però de les màscares. Val més que aprengueu a fitar el pou de cara i amb un somriure distant, sempre conscients que entre els vostre desvari i la matèria grisa que dissoleu amb perseverança i contumàcia, no hi ha més que la closca contundent i la rialla obscena de qui us aboca noves tirades de perversitat.

Què? Galdós disbarat, oi?

Però és el cas que em venia de gust mostrar-me (a més de críptic com ja tinc per costum) declaradament poca-solta.

La neurona és dèbil i la temperatura alta.