divendres, 15 de desembre de 2006

Homenatge a la carpa

i és hora que dius ara vull escriure i penses de què i penses també que tant li fa que no és ni el què ni el com ni el perquè que és el fet en si mateix que escriure és l'única manera que coneixes de fer emergir l'illa per ajeure't una estona i sentir l'aspror de la sorra i l'escalfor del sol petites hores per concedir-te una mica de repòs després de la travessa que t'ha buidat una mica més i ja et comencen a inquietar les reserves encara que confies en el bon déu que ets tu mateix i la teva obstinada disciplina de supervivència troncs que sempre esperes que suraran i on et podràs aferrar per arribar a alguna riba hospitalària és a dir a un parèntesi més a una altra treva que consisteix a no pensar a no considerar de cara les coses i a triar una vegada més el biaix la distància el sarcasme la sornegueria la ironia la lucidesa i totes aquestes maneres de no encarar la pura i dura realitat que ja són molts anys un entrenament consistent tenaç persistent obstinat que t'ha dotat de la flexilbilitat del cuir i això et permet fingir que les ferides no existeixen o vantar-te de les cicatrius i acaronar-les amb els dits i comptar-les i arringlerar-les com a fites per perfilar els camins de la desmemòria benèfica virtut que et fa peix i et permet una vida circular boquejant i redescobrint el món cada tres segons víctima de la innocència perseverant a esperar una engruna de simetria en els qui voldries com tu però s'obstinen a ser com ells són autocomplaents i panxacontents ultrasatisfets d'haver-se conegut i embadocats en la pròpia meravella de ser portadors i alhora melic de l'univers i és l'hora que dius i bé ara ja he escrit i penses i què i et preguntes si hem avançat i et dius idiota i resols que res no hauria canviat si no haguessis escrit i penses no sí que hauria canviat series uns minuts més vell però si no ho haguessis fet ara no podries invertir el camí del cursor i rellegir i tornar a considerar que tot plegat és un disbarat i que tal dia farà un any