divendres, 17 d’agost de 2018

Quod erat demonstrandum


Ja sé que més d'un, havent llegit el farrigo-farrago que acompanyava Galatea i la seva tropa, va arribar a la sana conclusió que en això de les interpretacions hi havia més pa que formatge. Evidentment. I alguna hora per assassinar. I una bona dosi de simulació i tones d'impostura. Però a veure... Si no és per tot això, què cony fotem aquí (jo escrivint ara i tu llegint qui sap quan)? La poca feina és la mare de tots els vicis, que em deia la besàvia que mai no vaig arribar a conèixer.

Com que no vull molestar ningú no diré cap paraula sobre el sentit transparent d'aquest dibuix. No voldria ofendre-us posant lletra a l'evidència.

A més, ja tinc escrit que hi ha gargots que no demanen interpretació. Són, podríem dir, els de lectura immediata. I si el moviment el demostrem movent-nos, i la prova del pastís la trobem en el tast, la claredat d'aquest dibuix m'estalvia més paraules.

q.e.d.

dimecres, 8 d’agost de 2018

Unes gotes de mite

El dibuix que penja aquí sota és, com tots els que faig, fruit de l'atzar. Cosa que no vol dir que en alguns casos, un cop enllestit el gargot, no m'entretingui a buscar-li algun què (podem dir-ne motiu, argument, significat, interpretació, etc.) Això no passa sempre, perquè hi ha dibuixos que o bé no ho demanen o ho criden als quatre vents.

Aquest deixa ben clar que es tracta d'un triangle amorós, en això no hi ha dubte. Passa, però, que en qüestió d'amors el tres sembla que és de rigor i per tant sense més pistes em temo que no arribarem enlloc.


Per sort, l'evident desequilibri entre l'ell rotund i contundent de la dreta i l'oponent neulit de l'esquerra ja ens donen més clarícies. Ella, tot i que girada cap al llunàtic melancòlic, està encerclada per una mena de màndorla que no sabem si la preserva o la condemna.

La clau de l'enigma ens la dóna el peix-ull: cap altre que Polifem obtindria de Posidó el regal d'una pelaia per esbargir la tenebra. Evidentment aquí tenim Acis, Galatea i Polifem.

Fetes aquestes elucubracions ja no em quedava sinó recórrer a Ovidi, per amanir amb alguna bellesa aquesta àrida explicació. Heus ací les seves belles paraules:

Acis erat Fauno nymphaque Symaethide cretus,
Magna quidem patrisque sui matrisque uoluptas,
Nostra tamen maior; nam me sibi iunxerat uni.
Pulcher et octonis iterum natalibus actis
Signarat teneras dubia lanugine malas.
Hunc ego, me Cyclops nulla cum fine petebat;
Nec, si quaesieris, odium Cyclopis amorne
Acidis in nobis fuerit praestiantor edam;
Par utrumque fuit. Pro quanta potentia regni
Est, Venus alma, tui!

En aquesta història hi ha, però, alguna cosa que se m'escapa. 

Bé m'està que Ovidi l'emprengui per la cosa venjativa i porti Polifem a fer xixina d'Acis per a gran dolor de Galatea. Però què fem de les versions que ens diuen que Polifem i Galatea van ser els pares de Gàlata, Celtos i Il·liri. Triple violació marital o complicitat en l'engendrament?

I vet aquí que la resposta ve de la mà de la imatge. Si fa un instant vèiem Galatea presonera de la seva màndorla, aquí la teniu, lliure i acomodada en el seu regne blau.

Ah, i amb un sol ull, com ha de ser.


dissabte, 4 d’agost de 2018

Agost


Estic molt content perquè fa un parell de dies que hem arribat a l'equilibri perfecte: et torres de dia i et cous de nit. 

Com ha de ser, que no hi hagi distincions ni s'estableixin controvèrsies entre aquells que fins ara consideràvem antagònics. Sumem esforços. Avancem tots a l'una. Amb pas ferm de dret a l'extinció.

Sí, amics, perquè aquesta és la fi lògica i inexcusable d'aquest estiu que ara apunta. Tant és que sigui migdia o mitja nit. 

Sé que tinc la consistència de la cera i que la forma que transitòriament ostento esdevindrà un grumoll de regalims que faran pila als peus d'un esquelet llustrós que, això sí, no renegarà del somriure inevitable de la molt digna calavera. (Fins que no rodoli costellam avall, reboti al fèmur esquerre i s'estavelli al racó més allunyat per fer les delícies de formigues diligents i feineres.)

I així anirem passant els dies. I les nits. Demanant a qualsevol déu benigne, ni que sigui un Tláloc qualsevol, que es digni vessar tantes llàgrimes com calgui per alleujar aquesta mena de bany maria on ens anem macerant.

Laus Deo.

divendres, 27 de juliol de 2018

Llunes d'estiu


Per un instant he pensat que potser avui cediria a la temptació i trauria el nas a l'exterior per mirar de veure aquest fenomen tan extraordinari que ens anuncien: l'eclipsi lunar més llarg del segle. I que a més a més farà que la lluna es torni vermella, lluna de sang que en diuen, fixeu-vos-hi bé.

Però no ho faré, perquè qualsevol cosa que s'esdevingui més enllà dels sis murs del meu cau ni m'ha d'inquietar ni em desperta cap mena d'interès.

Fa temps que guardo entre els molts testimonis que no tenen explicació aquesta pedra trobada per S.K Kilhonney a la seva última expedició a la Guaiana. Hi he dedicat moltes hores d'estudi, peró encara estic lluny de treure'n l'entrellat.

Sé però que augura el tenebrós futur que ens espera. La distància entre el forat negre on vegetem i l'horitzó boreal que encara ens protegeix veig com es va escurçant. No som res, i cada dia que passa veig com ens acostem a la nostra última frontera. 

Deixaré doncs que aquesta nit la lluna s'enfosqueixi sense cap neguit. No em fa res que aquest sigui l'eclipsi lunar més llarg del segle perquè sé que no n'hi ha d'haver cap més. Ni de més llarg ni de més curt.

divendres, 20 de juliol de 2018

Des de Siam amb amor



Ves qui havia de dir als germans Bunker que me n’aprofitaria per engaltar-vos una acolorida metàfora dels nostres ínclits socis de Govern..
Observeu el delicat sargit que recús  l’estrip i l’amplitud de l’abraçada amb què anhelen ampliar les bases.
De moment les bases són senars, com ho revelen les set potes que tenen una tirada gallinàcia, cosa que ens fa témer per l’ambició del vol que diuen voler emprendre.
Per sort, els aixopluga un intent d’arc de Sant Martí i això ens esponja el cor.
Perquè sí, encara en tenim de cor, i fa veure que batega.
Fins quan?
Que la resposta us la bufi el vent, que jo no m’hi veig amb ídem.

dijous, 19 de juliol de 2018

Us ho posaré en safata

Estava jo remenant la cosa de la guillotina quan m'ha vingut al cap que, segons escriu Henri Samson a la seva Història d'un botxí, l'antecedent de la guillotina (imposada per decret el 21 de gener de 1790)  és la manuaia, una màquina que els italians ja feien anar des del 1507 quan convenia escurçar l'alçada d'algun reu més o menys culpable.
Ja m'havia aplicat a la recerca d'alguna dada esbarjosa sobre l'aspecte i/o la funcionalitat d'aital antecedent quan se m'ha acudit que en qüestió de decapitacions havia de donar preeminència a aquella que potser ha donat més joc a la variada panòplia de les belles arts.
M'he esforçat a fer-ne un bonic esbós i us el planto acompanyat de les belles paraules de Mateu. Que bon profit us facin en aquest juliol tan simpàtic en què els jutges continuen desbarrant i als nostres prohoms els falten ulls per a posar-hi els dits:

Aquell temps, Herodes, el tetrarca, tingué esment de la fama de Jesús i va dir als de la seva cort: "Aquest és Joan Baptista; ha ressuscitat d'entre els morts, i per això es poder de fer miracles obra en ell". Perquè Herodes havia agafat Joan, i l'havia encadenati ficat a la presó per causa d'Herodies, la muller de Felip, el seu germà; ja que Joan li deia: "No t´és lícit de tenir-la". I volia fer-lo morir, però va témer la multitud, que el tenia per un profeta. Arribat el natalici d'Herodes, la filla d'Herodies dansà enmmig de tothom, i va plaure a Herodes; per això, va prometre amb jurament que li donaria allò que li demanés. Ella, induïda per la seva mare, digué: "Dóna'm, aquí en una safata, el cap de Joan Baptista". El rei es va contristar, però a causa del jurament i dels comensals manà que li fos donat, i va fer decapitar Joan a la presó; li dugueren el seu cap en una safata, i el va donar a la noia, que el portà a la seva mare. Els seus deixebles hi van anar, prengueren el cos i el van enterrar, i anaren a comunicar-lo a  Jesús.

dimecres, 18 de juliol de 2018

Decapitació



Entre Vella Quaresma i penell i amb unes gotes de cabdill d’alguna tribu oblidada en una illa del Carib que s’hagués salvat de l’escabetxina dels molt catòlics descobridors. 

Aquesta és la meva divisa de cara a aquest estiu.

L’espasa que mira de barrinar-li la closca vinc a pensar que expressa el fosc desig d’escapçar qualsevol cosa que s’aixoplugui dessota d’una corona o succedani.

I és que si anem a mirar, per pur equilibri  de traç, se’m feia molt difícil d’encabir una guillotina en el dibuix. 

Prometo d’intentar-ho en un proper gargot.