divendres, 9 d’abril de 2021

Mandres


Com que de natural em pot la galvana, he decidit que ja no pinto més. Regiro racons més o menys polsosos i miro de trobar algun ninotet que estigui disposat a passar algunes hores a l'aparador.

Els qui ara us miren (conques buides, naturalment, no fos cas que...) arrosseguen tanta pols que he estat a punt d'admetre'ls a la meva cripta. Però comptat i debatut he pensat que fóra millor airejar-los que no tenir-los tancats per qui sap lo temps.

Perquè he vingut a pensar que en aquestes hores de desori pandèmic, quan la rifa del vaccí cotitza ben alt i on fins els més ignars poden dir la seva, jo crec que no hi ha més solució digna que mirar-se al mirall de l'únic futur cert i creuar els dits perquè no tingui massa pressa a arribar.

I si arriba, que sigui amb tot de colorets.


dissabte, 27 de març de 2021

Déu hi faci més que nosaltres...



 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.

diumenge, 21 de març de 2021

Cec


La ceguesa és un do per als endevins. Podeu preguntar-ho a Tirèsies i us ho confirmarà. O no, perquè l'home és vell i està cansat d'augurar desgràcies. I a més no es pot estar que l'acompanyin, ho facin Ismene o Eumolp. I això no deixa de ser-li un embaràs, mal que li pesi. 

Podeu també adreçar-vos al ram dels amanuenses o escrivans, altrament dits escriptors (no els privarem pas de l'orgull ni l'autoestima). Qui crea, crea. Ho faci de pollí, de rossí o ja macerat pel brou decantat pels anys. Potser aleshores us respondrà un Borges, o potser un Camilleri, tot fent un parèntesi en el dictat que agrairan els qui dibuixen les paraules, siguin secretàries, secretaris i/o dictàfons.

O potser val més que us adreceu al qui refilen o teclegen i aixi us les haureu amb un José Feliciano, un Stevie Wonder o un Tete Montoliu. Qui sap si entre arpegis i octaves us faran avinent el secret que percaceu.

Jo, però, me n'estaria. Ni en el futur, ni en la lletra, ni en la nota hi ha res que us pugui fer entendre que no hi ha resposta per a l'absència de llum.

Així ho va saber Isaac Sagi Nehor mentre rememorava els ensenyaments d'Abraham ben David De Posquières tancat en el negre silenci de la fosca.

 Així és i així us ho he dit.

dimecres, 24 de febrer de 2021

Mirades


 Sempre que us miro penso si no sou vosaltres els monstres.

dilluns, 1 de febrer de 2021

Enquestes 2021


 Heus ací com es cuina l'enquesta que dóna per guanyador qui la paga.

dijous, 31 de desembre de 2020

2021


 

dilluns, 23 de novembre de 2020

Cultura deu rimar amb sabrosura


A mesura que passen els anys em torno més rondinaire. Això és cosa certa i que jo mateix puc certificar. Perdo la paciència i cada dia estic més a prop de firar-me un trabuc per fer neteja de l'allau d'incompetències que algun dimoni desvagat es complau a abocar al damunt meu.

Hi ha vegades que amb quatre mecàguns arribo a posar pau al meu ànim trasbalsat. Sol ser el cas quan m'he de barallar amb els obrefàcils de llaunes i envasos diversos, que ja he arribat a la conclusió que han estat dissenyats per sàdics i fabricats per inútils per fer impossible que puguem disposar del producte sense arriscar-nos, pel cap baix, a una angina de pit.

Hi ha però coses que encara em treuen més de polleguera. Sóc molt de ràdio i no hi ha dia que la senti -i fins i tot l'escolti- una colla d'hores. Doncs veureu, estic per deixar-ho córrer. Entre la progressiva infantilització i meliquisme del radiofonista de capçalera i la banalització galopant dels opinadors de torn, estic per esborrar-me del rengle dels oïdors.

I això encara, que els que ja fa vessar el got és que posin darrere un micròfon i el deixin enllardar les ones un pàjaru que és capaç de fer una petita crònica sobre la reobertura dels cinemes en tal dia com avui i rematar-la amb l'esment dels cinemes "trufau" (sic) de Girona.

Ja sé que tothom ha començat algun dia. N'hi ha, però, que farien bé d'acabar per no perpetrar més disbarats. O fer una mica de cultura, que mai fa nosa.