dimecres, 13 de novembre de 2019

En Matteo, la mort i la gata espavilada



Crec que ja he dit alguna vegada que tinc una flaca molt especial per en Matteo Salvatore. Avui m'he topat amb aquesta cançó que, mira que bé, ajunta dues altres devocions que gasto: els gats i la mort. A més, amb la lletra que va sortint en pantalla m'he pogut rescabalar de les habituals aproximacions que he de fer al sentit del que canta (aproximacions que tenen més de bona intenció que d'èxit, tot s'ha de dir).

Això m'ha permès topar-me amb amb el fragment que tradueixo,

Gata traïdora,
has robat les salsitxes una a una
com la mort
s'emporta els cristians.

que conté una de les comparacions més precises i divertides amb què mai m'he topat.

Us la regalo. Si tendiu a cedir a la transcendència us recomano que de tant en tant repasseu la cançó.

Passareu un bona estona i us anireu vacunant contra el perill, sempre nefast, de prendre-us massa seriosament.

De res.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Jornada de reflexió


Que déunostrossinyor ens agafi ben confessadets.

dimarts, 5 de novembre de 2019

Corona


Quan de menut feia els primers dibuixos i volia pintar un cap o una cara se'm plantejava un problema que ara és difícil de concebre. Veureu, jo feia una mitja circumferència més o menys apatatada i hi plantava ulls, nas, boca, orelles i fins i tot, si els records no em traeixen, celles. Tapava l'olla així guarnida amb un garbuix de guixots que volien semblar cabells, i em quedava tan ample.

O no tant... Veureu, sempre em quedava la recança que sota els cabells que remataven la meva figura la closca quedava sense tapadora. I si jo em palpava la clepsa, per sota dels cabells hi tocava una volta dura que m'estalviava d'anar perdent cervell. Jo crec que no ho acabava d'entendre i que sempre em va quedar una mena de corcó que de tant en tant encara m'assalta.

Passa, però, que en alguns dels dibuixos que faig ara he canviat el garbuix de cabells per una mena de corona que em serveix per rematar la figura.

I això m'inquieta. Dec tenir un rerefons monàrquic que no m'acabo de conèixer i que aflora per via de subconscient? Jo crec que no, però els anys van fent pòsit i cada dia que passa em sento menys procliu a fer afirmacions taxatives.

Quan això em passa em tanco a una habitació i, no massa fort per no esverar ningú, canto la Marsellesa. La vaig aprendre de petit i encara me la sé nota per nota i lletra per lletra. Cadascú exorcitza els fantasmes com bonament poc i, per bé que estic segur que el meu ritual no serveix per res, no me'n sabria estar.

I menys, a penes passat un dia que la tropa dels Borbons, Borbones i Borbonetes han vingut a ca meva a demostrar que si no és voltats de bastos i espases no poden repartir oros ni buidar quatre copes.

I és que no són res.

divendres, 1 de novembre de 2019

S'accabadora

No coneixia el personatge, ni la pràctica és clar, però me'ls he trobat pels volts d'aquests dies mortuoris i m'ha fet il·lusió i m'ha semblat bo de compartir:


Cadascú s'ho pot agafar per la punta que li abelleixi. Pel que fa a mi, prima la cosa artesanal i ben encaixada en els costums i les tradicions. Ara que tot ho enllestim en ambients estèrils i ben controlats, em sento més a prop dels sards i les seves maneres de fer que no dels còctels de drogues indolors dispensats sota control mèdic.

I és que sóc, ho confesso, un pèl primitiu.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Pensament


Us ben juro que m'ho miro amb atenció
i amb ganes de treure'n l'entrellat,
però tinc la sensació que cada dia tinc més
cara d'enze.

I el que és pitjor, que vaig veient
que va més enllà de la cara.

Enze per enze, enze al quadrat.

divendres, 11 d’octubre de 2019

Nostàlgia

A ma mare li agradava cantar. M'explicava que de nena es comprava els cançoners amb les cançons de moda. I se les deuria aprendre. Més endavant, i amb l'ajuda de la ràdio, es va fer amb un repertori força assortit de tonades. Allò de les gardenias i els angelitos negros s'alternava amb els señorita hace rato que la espero i els labios de rubí. En fi...

Però tenia un repertori més amagat amb el que de tant en tant m'obsequiava. I avui, no sabria dir com m'ha vingut al cap una d'aquestes tonades que ma mare em cantava de petit. Deu ser cosa dels anys. O de la tardor. O ves a saber per què. 

dilluns, 23 de setembre de 2019

No sé si tenir por...


...perquè comencen a venir per totes bandes i jo sóc i em sento fràgil, com una flor que treu el nas (observeu que deu ser una flor tirant a monstruosa, ja em direu, amb nas) en un prat que tot déu es veu amb cor de sollar (aquí heu d'imaginar el so de les botes que trepitgen ferm a ritme d'"et donarem pel sac") i deixar-ho tot tan pelat com es vanava de fer-ho Attila, el galdós precedent dels defoliants amb què els amics americans van ruixar aquell país que ara podem visitar amb intencions més o menys culturals. Però és que no som res, i jo menys que tots vosaltres, perquè estic cansat de veure-les venir (per la dreta, per l'esquerra, per dalt i per baix) i de veure com qui més qui menys fingeix que té plans magnífics per treure'ns d'aquesta mena de pou que ens xucla des de fa prou anys i ens demana que fem confiança i que anem a engruixir els rengles dels fidels a les causes que cal defensar....

...però arriba l'hora que penses que ja està bé, que ja n'hi ha prou, i que siguin els uns o siguin els altres, ets tu que hauràs d'anar pel món amb una mà al davant i l'altra al darrere....

...i és que si anem a mirar, entre ensenyar impúdicament les vergonyes i girar-s'hi definitivament d'esquena i fer el camí cap al no-res amb la mica de dignitat que encara ens queda, potser aquest és l'últim atot que ens queda per jugar.

Laus Deo.