En això li dono la raó. Si parem esment de les llagoteries amb què volen enllepolir-nos perquè ens sentim còmodament instal·lats en aquest mon desballestat, ja podem plegar.
Avui es recorda un atemptat que va fer un tou de morts. Qui més qui menys mira de portar l'aigua al seu molí per seguir trobant-se en el costat confortable de la història.
Uns per por i altres per pena, farem del mon una gangrena. Això cantava Ovidi i les seves paraules continuen sent justes.
A la banda dreta de la Mediterrània la cosa de la xixina no para. El mon s'ho mira arrepapat en la butaca de l'egoisme. Mentre la merda estigui lluny i no m'esquitxi, puc comportar-ne la pudor. I qui sap si arribaré a trobar-la agradable.
Hi ha moments que penso que una mica de diluvi, no ens aniria malament.
I no parlo de la sequera.
Evidentment.
La memòria -una lepra- es pot guarir
Clou-te i reclou-te.
Digues: no.
No, no, no.
Tampoc, tampoc.
Mai.
Ni abans, ni ara, ni després.
Pere Quart, Vacances pagades,1960
Ma mare cantava la cançoneta i jo em sé la tornada de cor.
Visca el cuplé!
I que no decaigui, passet a passat assolirem la fita de l'analfabetisme funcional.
.JPG)
