divendres, 11 d’octubre de 2019

Nostàlgia

A ma mare li agradava cantar. M'explicava que de nena es comprava els cançoners amb les cançons de moda. I se les deuria aprendre. Més endavant, i amb l'ajuda de la ràdio, es va fer amb un repertori força assortit de tonades. Allò de les gardenias i els angelitos negros s'alternava amb els señorita hace rato que la espero i els labios de rubí. En fi...

Però tenia un repertori més amagat amb el que de tant en tant m'obsequiava. I avui, no sabria dir com m'ha vingut al cap una d'aquestes tonades que ma mare em cantava de petit. Deu ser cosa dels anys. O de la tardor. O ves a saber per què. 

dilluns, 23 de setembre de 2019

No sé si tenir por...


...perquè comencen a venir per totes bandes i jo sóc i em sento fràgil, com una flor que treu el nas (observeu que deu ser una flor tirant a monstruosa, ja em direu, amb nas) en un prat que tot déu es veu amb cor de sollar (aquí heu d'imaginar el so de les botes que trepitgen ferm a ritme d'"et donarem pel sac") i deixar-ho tot tan pelat com es vanava de fer-ho Attila, el galdós precedent dels defoliants amb què els amics americans van ruixar aquell país que ara podem visitar amb intencions més o menys culturals. Però és que no som res, i jo menys que tots vosaltres, perquè estic cansat de veure-les venir (per la dreta, per l'esquerra, per dalt i per baix) i de veure com qui més qui menys fingeix que té plans magnífics per treure'ns d'aquesta mena de pou que ens xucla des de fa prou anys i ens demana que fem confiança i que anem a engruixir els rengles dels fidels a les causes que cal defensar....

...però arriba l'hora que penses que ja està bé, que ja n'hi ha prou, i que siguin els uns o siguin els altres, ets tu que hauràs d'anar pel món amb una mà al davant i l'altra al darrere....

...i és que si anem a mirar, entre ensenyar impúdicament les vergonyes i girar-s'hi definitivament d'esquena i fer el camí cap al no-res amb la mica de dignitat que encara ens queda, potser aquest és l'últim atot que ens queda per jugar.

Laus Deo.

dimarts, 17 de setembre de 2019

dijous, 29 d’agost de 2019

Escorrialles


En això estem. Amb els ulls plorosos. Fent el cor fort. Com si diguéssim perquè ens creiem que estem a l'alçada de les circumstàncies. Ja va dir Machado que és més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que "au dessus de la marée". Però a nosaltres ens és ben bé igual perquè estem disposats a fer veure que entenem aquella sentència que ve a dir que l'art és "un fruit qu'on mange sans y toucher". Que potser ho va escriure Simone Weil. Però que a mi m'és ben igual. Perquè el món camina de dret a la seva destrucció i aquesta em sembla una bella manera de posar en solfa totes les-bones-intencions-de-què-l'infern-és-empedrat. Com les d'aquesta vaileta que travessa els mars en vaixells de plutòcrates per no empestar el cel i que ens fa tanta il·lusió perquè la trobem tendra i lluitadora i capaç de desafiar no sabem massa què però que ens ajuda a fer una bona digestió quan ens sentim enfitats. Ah, amics, la bona consciència... Quant de mal que fa!

Com que s'acabin les vacances, que d'això va tot aquest sense sentit.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Ara


Jo sóc el present, l'ara. D'això no en tinc cap dubte. M'estic al mig, per força i per gust, perquè m'agrada fugir de tot extrem. Equilibri i mesura. O sigui, immobilisme. Fixar-ho tot tal com està i negar-se al canvi, recepta segura d'avançar cap al no-res. Decadència i dissolució. M'agrada.

Tinc però la inquietud -crec que ja ho tinc dit en algun altre lloc- que no sé on posar passat i futur. Entenc que la convenció és que el passat miri a l'esquerra i el futur a la dreta, i veig que lliga amb els signes del temps, però no m'agrada la idea, carregat de prejudicis com estic.

Buscarem doncs una sortida i conclourem que no hi ha ni passat ni futur sinó uns ulls que tant a dreta com a esquerra miren el seu present. I que se senten al mig. Perquè els agrada fugir de tot extrem. Perquè són partidaris de l'equilibri i la mesura. De l'immobilisme, doncs. De la decadència i de la dissolució.

Potser l'esperança l'hauríem de buscar en la cara oculta? Com en una lluna qualsevol? 

Però no, ni darrere del full ni darrere de la pantalla hi ha res. Com a molt, una fusta o plaques i connexions. És a dir, no res que ens ajudi a completar el misteri.

diumenge, 4 d’agost de 2019

Res a dir


diumenge, 21 de juliol de 2019

Lectures refrescants

Si l'estiu us convida a posar-vos en remull (que els déus us confonguin!)
acompanyeu-vos d'alguna lectura lleugera
com ara aquesta.
Perquè no perdeu mai de vista els perills que us sotgen
des de les profunditats.


               En la planura abonançada
               un gran peix que Iahvé prop de mi féu saltar,
               d'una bocada,
               mig cloent els ulls, m'envià.
               Jo, quan la nau vela a Jaffa prenia
               -els folls cantaven, reien els ardits-.
               amagatall per al meu cor volia;
               però Déu trabucà ma traïdoria
               i aní a l'amagatall per als sentits:
               i en el ventre del peix romania,
               alliberada l'ànima, tres dies i tres nits.

                                             Josep Carner, Nabí