dijous, 8 de novembre de 2018

Jonàs


Cansat que cada vegada que posava el peu a la sorra, el mar comencés a bullir de balenes disposades a engolir-lo, Jonàs va créixer i créixer i créixer tant, que a hores d'ara ja pot travessar totes les mars i algun oceà xanet-xanet, amb els peus a terra i la clepsa arran d'onatge. Això no li estalvia, però, que algun peixot tossut li nedi a cau d'orella i miri d'inflar-li el cap amb històries de terribles naufragis i derelictes tenebrosos que, diu,  potser li abelliria de visitar. 

Jonàs pensa que és un pesat i l'engegaria a dida, però és tan educat que va fent camí fingint que tot el que sent i mira de no escoltar és d'un gran interès. Sap que, gegant o nan, quan arribi a port seguirà el seu camí a peu sec, mentre que l'habitant dels mars, si vol anar-li al darrere, acabarà els seus dies boquejant, ja no per dir pocasoltades sinó per anar-se ofegant i regalar-li per sempre més el do del silenci.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Aniversaris


Fa un any de tantes coses, que jo recordaré que tenia dos ulls. Ara, borni i tot, gosaré mirar el futur amb un somriure. Si l'any vinent camino amb un bastó blanc, ja trobaré qualsevol altre motiu per a l'esperança.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Obrint el focus


Dies i dies intentant trobar el desllorigador del com i del perquè, i res. Sant Gat s'estava mut com una anxova (com era d'esperar perquè ja la portava al cap) i no em suggeria cap motiu que el justifiqués.

Fins que s'ha fet la llum, he agafat distància i s'ha fet evident la terna: Sant Gat, la Rata Maula i el Dimoni Botirell. I és que cal arribar al tres perquè tot prengui sentit:

Introducció, desenvolupament i conclusió...
Matí, tarda, nit...
Infantesa, maduresa, senectut...
Esmorzar, dinar, sopar...
Eufrosine, Talia i Aglae...
Reus, París, Londres...
Sang, suor i llàgrimes...
Animal, vegetal, mineral...
Masculí, femení, neutre...
Dilluns, dimecres i divendres...
Magenta, groc i blau...
Tesi, antítesi, síntesi...
Cap, tronc i extremitats...
Pare, Fill i Esperit Sant...
Presentació, nus i desenllaç...
Dimarts, dijous i dissabte...
Primer, segon i tercer acte...
Aquest, aqueix, aquell...
Bo, millor, òptim...
Blanc, negre, gris...
Present, passat, futur...
Midons, drutz i gilós...
...i les tres filles d’Helena, és clar.


Resumint, m'ha calgut bussejar fins al 2008 per trobar el desllorigador d'un gargot del 2018.

Que 10 anys no són res i a mi em van trobar al carrer.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Sant Gat


Deixo aquí el ninotet mentre m'invento el text que el va inspirar.

dilluns, 24 de setembre de 2018

L'homenet


L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.

Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure la dona per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on la dona li va dir què tenia i què volia. I on es van barallar i ell la va maleir perquè no l'entenia ni la volia entendre. I se'n va anar irat, ple d'orgull i de fúria.

D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que l'home interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar el ressò del tall net del bisturí que l'ha esqueixat per sempre. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.

I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"

divendres, 31 d’agost de 2018

Lovecraft a la planxa

Sempre que netejo un calamar em recordo de Lovecraft. 

No sé si serà per la forma, la textura o l'aigua que tira avall les excrecències que no serien benvingudes al plat, però a la meva aigüera potser hi ressonen melodies obscenes i miro de no girar-me per no haver d'enfrontar-me a l'horror de Dagon o, molt pitjor encara, a Cthulhu, que no se sap mai si pot arrossegar-se més enllà de l'illa plena de podridura que l'hostatja.


Malgrat aquest panorama poc encoratjador, un cop enllestida la neteja i quan la planxa ja està prou roent, hi ajec el meu calamar i deixo que es cogui, però no massa, no fos el cas que l'espatlléssim.

Encabat el traspasso a la safata i li aplico una generosa ració d'all i julivert.

No en sóc massa partidari, de l'all, però he d'ametre el fonament literari de les seves virtuts: si per via visual i/o olfactiva pot esbandir els perills dels vampirs, no dubtarem ara que per via digestiva ens pot protegir de les abominables presències dels déus primigenis.

En fi, sigui com sigui, he d'admetre que des que faig petites incursions en el complex món de la cuina l'imaginari del calamar és molt més ric i divertit que el de l'entrecot. Davant d'un entrecot només sóc capaç d'imaginar que tragino una llesca de cadàver de bou.

És molt bo, però trobo que li falta una mica de morbo.

dijous, 30 d’agost de 2018

Ferrater

D'aquí no res podrem trobar a les llibreries un nova edició de Les dones i els dies. Benvinguda sigui. En el mentrestant (i per allò que no hi ha plaer més gran que matar les hores que algun dia ens han de retornar el favor) m'he entrtingut espigolant un parell de poemes de Ferrater i amanint-los amb quatre gargots i mitja dotzena de colors.

No n'estic especialment cofoi, però un cop perpetrat l'engendre també em sabia greu enviar-lo de dret a la paperera.

Aquí el teniu i que bon profit us faci.