diumenge, 26 de març de 2017

Quien con momias se acuesta...

MÒMIA X MÒMIA


MÒMIA AL QUADRAT


aimarededéusinyor......

dimarts, 21 de març de 2017

21 de març



Potser diria el vent,
o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer
i a les places,
i sabria el so de l'aire
i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent
i em repondria l'alba.

dilluns, 6 de febrer de 2017

El telégrafo, les boles de foc i la Comuna de París


El dilluns 27 de març del 1871, "El telégrafo: diario de avisos, noticias y decretos" publicava aquesta gasetilla:

"Dicen de Burdeos que el viernes por la noche se descubrió en el horizonte, de Norte a Sur, un cuerpo luminoso de 50 centímetros de diámetro que arrojaba llamas de su centro, y chispas, que extendiéndose hacia un lado, formaban una larga cola. Se movía el cuerpo con mucha lentitud, y era tal la intensidad de su foco luminoso que se oía como el chisporroteo de un cohete. Llegado al sur, el foco se extinguió, después de producir una fuerte detonación, quedando en el cielo, en la dirección que seguía, un rastro luminoso, que se amortiguó poco a poco, durando próximamente 20 minutos. El observador refiere que jamás se ha visto una cosa parecida y que fue el espectáculo verdaderamente sorprendente."


Com és evident aquesta notícia no tindria cap interès per a mi (i estic segur que tampoc per a vosaltres, amables lectors, que com jo mateix sou gent poc donada a fabulacions i banalitats) si no fos per les evidents implicacions que té en els fets  que sacsejaren París aquell any 1871.

Deixo doncs aquesta informació a disposició de qualsevol historiador i/o revolucionari que vulgui tirar endavant una línia d'investigació que connecti La Comuna amb alguna hipotètica intervenció extraterreste.


Espero frisós les vostres notícies.

dimarts, 10 de gener de 2017

Comuns i...

Si fos llord (que no ho sóc) diria que estic que no cago d'ençà que he sabut que la senyora alcaldessa de Barcelona ha registrat el nom de "Comuns" per al nou partit polític que treu el nas a l'horitzó.

Confio que sigui el principi de la fi d'aquest maleït llenguatge políticament correcte (nens i nenes, nyors i nyores, ciutadans i ciutadanes, dilluns i dillunses, pilots i pilotes i anar fent).

Perqué si el nom registrat es concreta, què haurem de dir: 


Comuns i .... comunes?

Ce n'est pas possible, mon dieu de la France!!!!!

divendres, 30 de desembre de 2016

Una mica de números per fer càbales. (Feliç 2017)


Com que la cosa dels processos i les independències fa unes giragonses que de vegades fan de mal seguir, he decidit tirar pel dret i anar a la cosa segura: la guematria.

Com sap tothom, la coincidència numèrica de la suma dels caràcters de dues paraules ens revela una analogia necessària entre elles.

D'acord amb l'equivalència més comunament acceptada entre l'alfabet hebreu i el català resulta que:

2017 = 2+0+1+7 = 10 = 1+0 = 1

iNDePeNDènCia = 40+4+80+50+4+50+60 = 190 = 1+9+0 = 10 = 1+0 = 1

PuIGDeMoNt = 80+400+300+4+40+50 = 19 = 1+9 = 10 = 1+0 = 1

Incontrovertible.

(I si la guematria fa figa, no patiu. Ja trobarem una altra via.)

Doncs això, feliç 2017.

divendres, 16 de desembre de 2016

De processos, paraules i fronteres

Pels qui caminem d’orella, els carrers s’han tornat més perillosos des que hi ha cotxes elèctrics. Fins aquí, quan caminaves per la calçada –costum ben normal si les voreres són de fireta– el rum-rum del motor t’advertia que t’havies de fer a un costat. Ara, però, com que se t’acosten en silenci i amb traïdoria t’has de refiar de la bondat natural del xofer que, o bé s’avé a avançar al teu pas o bé t’adverteix amb un discret toc de botzina.
Pel que tinc entès, en castellà d’aquesta mena de vehicles amenaçadors en diuen “matapalomas” o “matasuegras”. No em consta, de moment, que hi hagi en català una denominació equivalent.
He pensat, posat a malbaratar alguns segons de la meva plàcida existència, que “pelacoloms” podria ser una alternativa plausible. En el cas de les sogres, però, hauríem d’esquivar l’”espanta-sogres” (literal, però inadequat amb tota evidència) i anar a raure en un hipotètic “pela-sogres”, que mantindria la simetria amb els coloms.
Si abandonem el terreny de l’automoció i ens quedem en el camp fèrtil de les paraules, trobarem el ressò d’altres dissonàncies que ens poden fer pensar. És el cas que a les Espanyes, on com acabem de veure opten per la liquidació d’aus i parentes, hi tenim també el “sinvergüenza”, tipus freqüent que convé sovintejar tan poc com es pugui. A les Catalunyes, en canvi, hi habita el “pocavergonya”. D’on es dedueix que on ells fan cau i net, nosaltres hi reservem una engruna de discreció o honradesa.
Tot això ve a tomb perquè en aquests últims revolts del Procés (sí, és clar, en majúscula) i davant de les andanades de diàleg que disparen les bateries del país veí, tinguem tots ben entès que no hi ha acord possible entre colles que estableixen tan nítides fronteres entre la manera d’anomenar petites coses sense importància.

Fronteres per fronteres, posem-les com cal.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Tombeau

Quan l'he vist campar a Le blog du Lutin d'Ecouves he tingut clar que havia de fer-lo meu. I de passada posar en coneixement d'algun entrant escadusser que me l'he trobat tot buscant música de Robert de Visée:



D'aquest compositor no en tenia cap idea (com de tantes altres coses), per bé que miro de freqüentar Marin Marais i Michel Richard Lalande. 

Afortunadament avui he reprès la lectura del llibre Estranya forma de vida de Ferran Mateu i m'he topat amb les paraules (pàgines 186-187) que m'han dut fins aquí: "Gràcies a De Visée, i d'una manera recargoladament indirecta, he arribat a entendre per què no resulta exagerat afirmar que el Romanticisme fou una enorme errada històrica, una catàstrofe cultural".

Et voilà!

Aprofito per recomanar molt sincerament el llibre d'en Mateu. Reconforta llegir-lo en un panorama que tendeix a volar força arran de terra. Estil gallina, vaja.