dissabte, 28 de març de 2020

Víctimes col·laterals


D'ençà que ha començat l'enclaustrament, se m'ha mort la capacitat de lectura. No sabria dir per què, però el fet és net i clar. 

La primera víctima ha estat L'ala esquerra. Em trobava a la pàgina 86 i me les prometia molt felices: després d'haver-me encallat tres vegades a la pàgina 76, creia que finalment em tiraria coll avall la novel·la d'en Cartarescu. Doncs res de res. De cua d'ull em miro Solenoide, comparo els gruixos i això m'anima a no llençar la tovallola per a una cinquena represa.

Els viatges amb el Charley se m'han quedat a la llinda. Just quan anava a encetar la Segona Part i ja m'enfilava al Rocinante mirant de no destorbar ni en Charley ni l'Steinbeck, pataplaf!, ve el virus i em mata l'interès pel viatge.

El Crim a la botiga de joguines no m'ha sabut massa greu d'avortar-lo. Tot i que li anava reconeixent un simpàtic humorisme, la novel·la d'Edmund Crispin se m'anava fent... com dir-ho... enganxifosa. O sigui que E.P.D.

Com que sóc de mena tossuda, ara estic intentant grimpar per Boulder. M'hi empeny la devoció que li porto a l'Eva Baltasar d'ençà que em va seduir amb Permagel. Crec que faré el cim, però no hi fa res, sé que hi tornaré més endavant i l'assaboriré amb més consciència. Ara per ara només em veig amb cor de certificar que l'espera fins a l'aparició del llibre ha valgut la pena.

Cantades les absoltes a la cosa del llegir, se m'ha animat la cosa del dibuixar. 

Des que vaig passar el forrellat, cada dia acabo un dibuixet d'aquests que porten poca feina i són vistosets. Quan els enllesteixo, els planto a l'instagram on no fa massa vaig obrir un ramal nou de la meva cripta. Alguns els comparteixo també aquí i altres els reservo només per a aquesta finestra.

Com el que he plantat a dalt de tot. Que té un cert aire mortuori, com convé a aquestes infaustes dates

Estigueu bonets.

dijous, 26 de març de 2020

I qui ho sap...?

Àngel?


Dimoni?


Sempre acaben sent dues cares de la mateixa moneda.

diumenge, 22 de març de 2020

Apreneu, operadores!


Ateses les circumstàncies, no puc deixar de manifestar el meu agraïment al meu proveïdor de serveis telefònics per haver-me instal·lat sense cost aquest terminal que em connecta amb el sol interlocutor operatiu.

Només espero no haver-lo de despenjar.

I en el mentrestant, una mica de musiqueta per amenitzar l'espera.


Que Déu hi faci més que nosaltres!

divendres, 20 de març de 2020

A caseta


La veritat sigui dita: a mi, això del confinament, no em representa res. Acostumat com estic a no posar els peus al carrer si no és per raons d'estricta necessitat, haver-me de quedar a casa no m'ha representat cap canvi notable d'hàbits. 

Potser per això se'm fa difícil d'empassar la logorrea dels nostres ínclits radiofonistes (sí, he de confessar que sóc un addicte a la ràdio) quan per activa o per passiva fan de l'enclaustrament una mena de poema èpic de circumstàncies.

Per ajudar-los a passar les tristes hores els deixo aquesta bonica peça del Llibre Vermell.

Ad mortem festinamus...

(Podria traduir-ho, però com que teniu tant de temps, espavileu-vos.)

diumenge, 15 de març de 2020

L'únic remei conta la pandèmia

Si teniu por del virus, arruixeu-lo amb una mica d'aquesta música.

Pirarà, això va a missa!


dijous, 12 de març de 2020

Dels gats i les virtuts del català


Com és de tots (i de totes, naturalment) sabut, en un sermó predicat a la catedral de Barcelona l'any 1597, Onofre Manescal va deixar perfectament establert que la major virtut del català és ser llengua curta:

"Pero [el català] és llengua curta. Si vol dir que no tenim tants vocables com los castellans, és no saberla, puys és fertilíssima. Si entenen qu·és curta perquè no és comuna, y no la entenen tots, té rahó, però això és molta alabança de nostra llengua, `Dicticiliaque pulchra´, digué l'altre, las cosas millors no són fàcils sinó dificultoses, y per ser-ho tant la nostra llengua, la sabem tan pocs. Si vol dir que és curta perquè los vocables no són tan llarcs com los d'altres llenguas, acerteu, però esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga".

Repetim-ho i, genuflexos (i genuflexes, naturalment), destaquem-ho en negreta: "esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga". Seguint la petjada del mestre Manescal afirmem que mai s'ha dit més gran veritat de forma tan concisa.

Si no us (i us, naturalment) sap greu, jo voldria afegir una altra virtut. Més petita, si voleu, però per a mi molt significativa (i que crec que un manescal no podria més que abonar).

Compareu si no: "gallet" vs. "gatillo".

Puc admetre que es desmereixi, ni que sigui en diminutiu, un gall. Al capdavall, pel que jo en sé, a ca nostra el pelem per Nadal i n'oferim un bon tall a la tia Pepa.

Però el que va és enllà de tota comprensió humana és que s'estigmatitzi un gat. I, per a més inri, cadell. Aixó sí que no ho puc passar per alt.

Com tots els amants (i les amants, naturalment) dels felins entendran perfectament.

Així sia.


dimarts, 10 de març de 2020

Ovidi


Cadascú té les devocions que té. Les que vol. O potser les que pot. Que al capdavall és ben igual perquè el món sempre gira cap per avall com el que és, una baldufa que mai no ha après de modos.

Tot això ve a tomb perquè avui fa vint-i-cinc anys que va morir Ovidi. 

Quan se'n va algú que estimo penso com és d'absurd que passi avall la bona gent mentre els fills de puta se la campen  a cor què vols. Però és així. Ho vaig pensar fa vint-i-cinc anys i ho penso ara. 

Per a mi, Ovidi va ser sempre el més gran. El seguien, per ordre de preferència, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet. De Serrat, ni parlar-ne. I en Raimon venia a ser com una medecina que calia empassar-se, però que tenia un regust que no m'acabava de fer el pes. I amb en Llach m'hi vaig trobar anys més endavant, amb el so de les campanes i amb el fons de mort.

Però res, tot és cendra i només cendra. Tan o més inútil que aquesta lletania que no porta enlloc.

Deixem doncs que parli qui ho ha de fer.