dilluns, 27 de juliol de 2020

Sor Adela i la pandèmia




Ferran Patxot va publicar amb el pseudònim de Sor Adela una trilogia que us convindria de tenir en compte. No dic jo que us la llegiu, que no fa al cas, però sí que reflexioneu serenament sobre la seqüència a què ens conviden els seus títols: Las ruinas de mi convento (1851), Mi claustro (1856) i Las delicias del claustro y Mis últimos momentos en su seno (1858).

Perquè la cosa ve a ser així: de primer la pandèmia ens ha ensorrat en la misèria, de segon hem pogut descobrir les virtuts del confinament i ara mateix estem en camí de descobrir com en som de feliços topant de cap contra quatre parets.

Això els que les tinguin, que com a la història dels tramusos sempre hi ha els que s’han de conformar amb les pellofes i viure al ras.

Doncs això.

diumenge, 26 de juliol de 2020

El gust per la lectura


Fa uns dies sentia a la ràdio un bonic programa on doctíssimes veus dissertaven sobre el com i de quina manera es podia encarrilar un nen o un adolescent al recte camí de la lectura.

Tot el que deien em semblava prou bé. Però vaig trobar a faltar un apunt: si voleu que la canalla llegeixi, feu-los tastar les delícies de l'avorriment.

Un individu avorrit amb un llibre a l'abast té molts números a la rifa d'esdevenir un lector.

Això i que no me'ls estoveu amb aquest sentimentalisme tronat de voler que visquin sempre entre núvols de sucre i coixins de xocolata.

Amb tantes emocions navegant per l'éter tinc por que les neurones no s'arronsin definitivament.

I si ha de ser així, la veritat és que m'és ben igual.

Tal fareu, tal trobareu.

dimecres, 22 de juliol de 2020

Barcelone

Sóc de poc sortir, potser seria més exacte dir que sóc de gens sortir. El cancell de ca meva fa frontera amb el no-res, cosa que explica prou bé que no m'atregui massa llençar-me a travessies més aviat amb pocs o nuls al·licients.

Dit de manera més concisa, m'ho he de pensar molt per baixar a Barcelona. Reconec que fa uns anys, m'hi arriscava alguna vegada perquè a la porta de la FNAC hi havia algú que em cridava amb més força que els llibres. Però la roda del temps tot s'ho menja i no hi ha res, avui per avui, que em faci anar més enllà de la plaça del Diamant.

Aquesta meva Barcelona d'ara m'és tan llunyana com la que us reporto tot seguit. Ve de l'any 1955 i us arriba de la mà de Boris Vian. 

Ja sé que és altament improbable, però si sabés que me l'havia de trobar, encara m'arriscaria a rodolar Rambla avall.

Que "lo cortés no quita lo valiente", que deia la meva àvia navarresa.




dissabte, 16 de maig de 2020

Instruccions per fer un punt de llibre


L'última vegada que vaig treure el nas aquí va ser per fer el ploricó. Com que sempre busquem els culpables fora de casa, jo li penjava la llufa de la meva sequera lectora a  això del corona virus. Mentida podrida: qui no llegeix és perquè no vol, o li fa mandra, o s'encanta en la contemplació d'aquest melic tan bufó amb què el bon déu ens ha obsequiat a cada un de nosaltres mateixos.

Superada aquesta fase i tirades totes les pilotes fora, ara vull emprendre una nova fase de lector. Vull fer honor a allò que deia l'àvia de la meva amiga: "Llegir fa tonto". Sentència que sempre em ve al cap quan faig un capmàs dels llibres que he llegit i del nivell de la meva "espavilamenta".

I per encetar aquesta nova etapa que em submergirà en qui sap les lectures que endraparé, he pensat que em feia falta l'estri indispensable: un punt de lectura.

I aprofito l'avinentesa per obsequiar-vos amb aquest dibuixet que, convenientment imprès i degudament enganxat en una cartolina ad hoc, us permetrà trobar la petja de l'indret precís on vau abandonar l'únic plaer digne d'aquest nom.

Potser la figura us semblarà una mica trista. Me n'he de disculpar, en aquesta mala època en què ens toca de subsistir, qualsevol alegria em semblaria obscena. Mal que us pesi.

Estigueu bonets.

dissabte, 28 de març de 2020

Víctimes col·laterals


D'ençà que ha començat l'enclaustrament, se m'ha mort la capacitat de lectura. No sabria dir per què, però el fet és net i clar. 

La primera víctima ha estat L'ala esquerra. Em trobava a la pàgina 86 i me les prometia molt felices: després d'haver-me encallat tres vegades a la pàgina 76, creia que finalment em tiraria coll avall la novel·la d'en Cartarescu. Doncs res de res. De cua d'ull em miro Solenoide, comparo els gruixos i això m'anima a no llençar la tovallola per a una cinquena represa.

Els viatges amb el Charley se m'han quedat a la llinda. Just quan anava a encetar la Segona Part i ja m'enfilava al Rocinante mirant de no destorbar ni en Charley ni l'Steinbeck, pataplaf!, ve el virus i em mata l'interès pel viatge.

El Crim a la botiga de joguines no m'ha sabut massa greu d'avortar-lo. Tot i que li anava reconeixent un simpàtic humorisme, la novel·la d'Edmund Crispin se m'anava fent... com dir-ho... enganxifosa. O sigui que E.P.D.

Com que sóc de mena tossuda, ara estic intentant grimpar per Boulder. M'hi empeny la devoció que li porto a l'Eva Baltasar d'ençà que em va seduir amb Permagel. Crec que faré el cim, però no hi fa res, sé que hi tornaré més endavant i l'assaboriré amb més consciència. Ara per ara només em veig amb cor de certificar que l'espera fins a l'aparició del llibre ha valgut la pena.

Cantades les absoltes a la cosa del llegir, se m'ha animat la cosa del dibuixar. 

Des que vaig passar el forrellat, cada dia acabo un dibuixet d'aquests que porten poca feina i són vistosets. Quan els enllesteixo, els planto a l'instagram on no fa massa vaig obrir un ramal nou de la meva cripta. Alguns els comparteixo també aquí i altres els reservo només per a aquesta finestra.

Com el que he plantat a dalt de tot. Que té un cert aire mortuori, com convé a aquestes infaustes dates

Estigueu bonets.

dijous, 26 de març de 2020

I qui ho sap...?

Àngel?


Dimoni?


Sempre acaben sent dues cares de la mateixa moneda.

diumenge, 22 de març de 2020

Apreneu, operadores!


Ateses les circumstàncies, no puc deixar de manifestar el meu agraïment al meu proveïdor de serveis telefònics per haver-me instal·lat sense cost aquest terminal que em connecta amb el sol interlocutor operatiu.

Només espero no haver-lo de despenjar.

I en el mentrestant, una mica de musiqueta per amenitzar l'espera.


Que Déu hi faci més que nosaltres!