Cap d'any

 

Amb l'alegria i la bona cara que es mereix, enterrem aquest 2022 i calcem-nos, que el 2023 ja treu el nas. Que us sigui lleu.

Txutxe

 La foto té mala hòstia però també gràcia. La publica l'Avui del 27/11/2022. Però em deixa el rau-rau de la incògnita: Va saltar i remenar la cua quan li va donar la llaminadura?

Crisi d'identitat

 Soc aquí per demanar-vos ajut. I consell. Perquè no sé qui soc. Breu, estic patint una crisi d'identitat.

Si res no li escau, posa-li blau. 

 

 Si res ni li escau, posa-li blau. Ja heu vist que ho he intentat, però no me n´he sortit. Per això m'he passat al verd: verd, on l'amor es perd.

Retorno als orígens, ves què hi hem de fer. 

Així vaig néixer i així he de morir. 

Que qui perd els orígens, perd la identitat. 

I per molt camaleó que et fingeixis, mai no passaràs de ser un projecte d'elefant.

Mig borni i camacurt.

Però feliç, íntimament i discretament feliç.

I sí, ho sento, com una llombriç.

I que el bon Fabra m'ho perdoni.

L´únic disney suportable

Alegria

 Ja es deu notar per la ganyota dels titelles que no hi cabo en mi de l'alegria que em corprèn. 

A deu dies vista de la ingesta de castanyes, moniatos i panellets, veure els meus consemblants deambular en calça curta i samarreta m'aboca a una perplexitat que ja depassa la meva capacitat d'adaptació. 

És un pas més en el camí de l'assumpció que ja no sóc d'aquest temps. Se m'agreix el caràcter, vès què hi farem. Dia rere dia noto que la distància que em separa de la resta de la humanitat es va estirant i tendeix a l'infinit.

Em torno repatani i m'aferro a les quatre certeses que han aconduït el meu viure. I cap d'elles no sembla encaixar en el pandemònium que em veig obligar a observar.

Afortunadament, des de la distància. Per sort, em amena soledat.

Deixeu-m'ho rematar amb un alegre poema de Joan Vinyoli:

                        JOC

            M'he tornat una bola de billar

            de vori que rodola empesa sempre

            pel tac sinistre i dolorosament,

            topant contra les bandes del rectangle,

            és repel·lida amb seca violència,

            sense parar.

                                No puc ja més, retira'm

            del feltre verd, jugador empedreït,

            deixa'm sentir com van caient les hores,

            com cessen el soroll i el moviment,

            com, inactiu, el vori es fa de cera,

 que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

Com heu pogut comprovar, per sort tinc amics fidels que, com jo, ocupen el seu lloc en algun prestatge.

No ens tragueu la pols si no és per fer-vos companyia. 

Onades de calor

Tinc el cor encongit i els porus de bat a bat. Els regalims de suor amaren la meva clepsa, la meva esquena i altres parts de la meva anatomia que us estalvio per mor del respecte que em mereixeu. 

Visc, com tots els meus conciutadans, immers en el flagell contumaç dels homes i dones del temps que ens deixuplinen amb averanys de mal pair i mapes d'un roig encès que ens anuncien un esverat apocalipsi tèrmic que ens ha de convertir en efímers bassalets salabrosos que s'empassarà el terra ressec. És així i no hi ha res adir.

Però amb tot no em puc estar de confessar que vaig fent la viu-viu sense massa extremituds. És veritat que mai no em passaria per la taperola anar a ajeure'm a ple sol a la vora de la mar. Qualsevol lloc amb aigua, sol i sorra ha de ser evitat com la pesta. Així m'ho va ensenyar la meva àvia i jo sempre he obeït els ensenyaments dels meus majors. De nit, descomptades algunes tombarelles maldestres buscant allò que en diuen la positura, dormo com un angelet. Remullat, però angelet.

Per tot això i alguna cosa més em declaro amic de l'home dels molts sols que us retrato ut supra. Els suporta sense tòrcer el gest i això em mereix respecte. Com venia a dir aquell irlandès de l'absurd, l'important de ser home és que t'escaldin a base de bé però sense moure mai una parpella.

Dents

Criden l'atenció les dents pel color vermell i perquè no se sap si pugen o baixen (jussanes o sobiranes, que diria aquell). Però la gràcia del ninot -si em permeteu el punt de vista- rau en la manca de closca i l'eterna cua de lluç que s'escapa de la inexistent orella esquerra. O també rau en l'aire tristoi que provoca l'ull dret que cau i l'esquerre inundat de fosca.

Cadascú hi veurà el que bonament podrà. Però a mi no se'm separarà de la massacre de negres indesitjats que van perpetrar els gendarmes marroquins per delegació de les nostres pors i dels nostres fàstics. 

Podem matar-ne tants com vulguem. O deixar que s'ofeguin. O ignorar-los mirant cap a qualsevol banda que ens sembli aquietadora.

Però és inútil.

L'única pregunta que no sabria respondre és si les onades fosques del sud ens submergiran abans, al temps o després que haguem d'apagar el llum per l'èxit esclatant del canvi climàtic.

 

Titelles

La meva memòria és flaca. Més que flaca, prima. Com el paper de fumar. Smoking. I no us penseu que ha estat fàcil arribar al nirvana de l'oblit. Anys de contracció al noble exercici d'esborrar records m'han elevat a la categoria de poder mirar enrere i no topar-me amb cap altra cosa que un erm sorrenc, aspirant a desert, bo per a no perdre-hi ni un instant.

És així. I no hi ha res a dir.

A ca meva, com que els pares tenien clar (i que el bon Déu els ho recompensi!) que havent satistet el deure de sostre i escudella no calia adornar-se amb tendreses ni magarrufes, em vaig estalviar tota expansió sentimental i/o festiva que altres plançons de la meva generació van haver de comportar.  Això fa que el meu primer contacte amb els titelles vingués de la mà de la lletra impresa, ja prou granadet, quan freqüentava els escrits del senyor Esppiu.

Potser per això els meus titelles tenen un cert aire seriós, fins diria un pèl tràgic, segons les circumstàncies. Però em fan companyia, com me'n van fer Pudentil·la Closa o Pulcre Trompel·li o Nicolau Mutsu-Hito en el seu moment.

M'inquieta però que de vegades m'adoptin un caient com de pel·lícula barata de terror, d'aquelles que ets fan sustus i es queden tan amples. 

 Fet i fet, però, no m'hauria d'inquietar. Així que faci el clic a Publica i el post s'arrengleri al lloc que li pertoca jo ja n'hauré esborrat la memòria i tot tornarà a lloc.

Roda el món i cou el forn

 

L'OS NICOLAU
Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil!

Per placetes i carrers
fan ballar l'ós Nicolau,
orb i semiparalític.

—Parunyó, mou el pinré
bustaró, després el can.
Panipen, queleraló!

Les puces se l'han cruspit
gairebé de viu en viu.
Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,
llunyans rostres, nits de calma,
resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguí
veure barques i mestrances,
estudis d'antics pilots.

Època d'ametlles toves
segons fórmules papals.
Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,
vinguda de Vallgorguina
a parlar polit francès.

I l'altiva sor Ephrem,
que penjà de sobte els hàbits,
ja ningú no sap per què.

—Prou, et dic. L'ós ballador
amb les urpes arreplega
els vailets que no són bons.

Se'ls emporta lluny de casa,
a la fosca del seu cau,
d'on no tornaries mai.

Menja nens amb safanòria.
Es beu la sang a galet,
glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.
Xurriaques i tambor,
pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.
Comença de nou la dansa,
que miren ulls divertits.

—No queris el trajatoi.
Si et repasso pajories,
busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,
fins que caiguis sense forces.
Aleshores, a dormir.

Ha ballat l'ós Nicolau
on jo vull que se m'enterri:
a Sinera, prop del mar.

* Dins el llibre "Les Cançons d´Ariadna" (1949)

27 d'abril 1972

21 de març

 

Potser diaria el vent,

o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer

i a les places,

i sabria el so d el'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em respodria l'alba.

Dibuix

No soc massa de reflexionar sobre el que dibuixo. Al cap i a la fi no és més que un entreteniment que m'acompanya des de fa molts anys i que m'ha servit i em serveix per passar el temps sense un excessiu sentiment de malbaratar-lo.

No fa gaire i sense saber massa com vaig aparcar la imatgeria bigarrada i m'he decantat per aquesta mena de cares que, per dir-ho pietosament, no traspuen una excesiva alegria. Vist tot el que anem comportant concloc que no vaig tan malencaminat, els temps no donen per cap somriure. 

No sé què em durarà la ratxa. Per saber, no sé ni si faré més ninotets. Ni tampoc si els trauré a passejar per aquí.

A banda de dibuixar, ja es veu que sóc un home de certeses...