diumenge, 24 de desembre del 2006

Tra(d)icions

Considerada en el seu conjunt i fins i tot escrutada amb la fredor minuciosa d'un microscopi, la meva vida tendeix a l'ensopiment i a la monotonia.

Potser en podria atribuir una part de culpa a l'escassa atenció que els meus progenitors van concedir al conreu de les tradicions més nostrades. Jo, ho he de confessar, vaig lliscar per la totalitat de la meva infantesa ignorant que existia el Tió i que quatre garrotades ben administrades podien provocar-li un alleujament intestinal altament gratificant per a l'emergència d'aquestes emocions que ens estoven el cor i ens tornen flonjos, beatífics i un pèl -ja em perdonareu l'epítet- ataujanats.

Malgrat aquest dèficit que ja he fet tard per rescabalar, resulta que no em puc estar a les meves velleses d'assitir aquests dies al ritual que fa al cas, atès que en la perifèria de la meva tribu hi ha hagut arriscats especímens que s'han consagrat al noble art de la reproducció i bé cal participar de les seves expansions sentimentals. És el cas, doncs, que no em queda altre remei que activar els músculs risoris per compondre una imatge a l'alçada de les circumstàncies i fins fer boca de rap perquè puguin considerar-me del cor dels qui entonen una misteriosa sonsònia per acomboiar el ritme de les bastonades evacuatòries.

Tot plegat em produeix una enorme confusió, perquè la meva formació cartesiana no s'avé sense grinyols amb aquesta tirada escatològica i estrident amb què en aquest racó de món solem adornar les nostres alegries.

Ara, això sí, que quedi clar encara que em costi l'exili: jo, del caganer, en passo.

divendres, 22 de desembre del 2006

Siguem savis...

...i prenguem exemple de qui ha entès l'únic remei per a sobreviure en l'erm llefiscós que ens amaneix el calendari.

I sàpigues, Veu, que estic plenament d'acord amb les paraules que vas dictar. La matèria dels somnis es complau en el silenci.

dimecres, 20 de desembre del 2006

Temptacions

A veure, Geperut, de temptacions d'autocompadir-nos en tenim tots i no és la contemplació de les pessigolles que li fan a una màrtir i verge (doblement màrtir, doncs) que ens en dissuadiran. Altrament, pel coneixement que tinc de la teva dimensió real, no ets el més indicat per fer una deposició d'aquesta índole. En els annals del meliquisme autocompassiu m'han dit persones de molta confiança que hi tens plaça assegurada i de rellevància conspícua.

O sigui que menos lobos caperucita i a veure si esmoles el teu enginy que últimament el que escrius és ensopit, poc interessant, vacu i perfectament prescindible. No t'ha passat pel magí retornar als pinzells i abandonar les tecles? Jo crec, sincerament, que hi sortiríem guanyant. Tu, perquè t'entretindries en soledat i nosaltres perquè ens estalviaríem la lectura d'aquesta mena de despropòsits amb què t'entestes a crucificar-nos.

De fet, de les teves entrades només salvaria aquestes fotografies que de tant en tant posen un punt de nostàlgia eròticofestiva al teu bloc. Les senyoretes tenen un cert encant i animen el cotarro, que diria aquell.

I acabo. Desitjant-te un Nadal ple joia i alegria. I amb moltes expressions de part de la Veu, que és qui m'ha demanat que t'adrecés aquestes paraules. A ella mateixa li feia una mandra còsmica treure el nas i, a més, crec que ja et dóna per vagament perdut per a la república de l'intel·lecte.

No et sàpiga greu. Les coses són com són i t'has d'entrenar a acceptar-les. En última instància, si et costa d'empassar, sempre et pots compadir una mica de tu mateix.

dimarts, 19 de desembre del 2006

Consolació


Per si teníeu la temptació d'autocompadir-vos.

divendres, 15 de desembre del 2006

Homenatge a la carpa

i és hora que dius ara vull escriure i penses de què i penses també que tant li fa que no és ni el què ni el com ni el perquè que és el fet en si mateix que escriure és l'única manera que coneixes de fer emergir l'illa per ajeure't una estona i sentir l'aspror de la sorra i l'escalfor del sol petites hores per concedir-te una mica de repòs després de la travessa que t'ha buidat una mica més i ja et comencen a inquietar les reserves encara que confies en el bon déu que ets tu mateix i la teva obstinada disciplina de supervivència troncs que sempre esperes que suraran i on et podràs aferrar per arribar a alguna riba hospitalària és a dir a un parèntesi més a una altra treva que consisteix a no pensar a no considerar de cara les coses i a triar una vegada més el biaix la distància el sarcasme la sornegueria la ironia la lucidesa i totes aquestes maneres de no encarar la pura i dura realitat que ja són molts anys un entrenament consistent tenaç persistent obstinat que t'ha dotat de la flexilbilitat del cuir i això et permet fingir que les ferides no existeixen o vantar-te de les cicatrius i acaronar-les amb els dits i comptar-les i arringlerar-les com a fites per perfilar els camins de la desmemòria benèfica virtut que et fa peix i et permet una vida circular boquejant i redescobrint el món cada tres segons víctima de la innocència perseverant a esperar una engruna de simetria en els qui voldries com tu però s'obstinen a ser com ells són autocomplaents i panxacontents ultrasatisfets d'haver-se conegut i embadocats en la pròpia meravella de ser portadors i alhora melic de l'univers i és l'hora que dius i bé ara ja he escrit i penses i què i et preguntes si hem avançat i et dius idiota i resols que res no hauria canviat si no haguessis escrit i penses no sí que hauria canviat series uns minuts més vell però si no ho haguessis fet ara no podries invertir el camí del cursor i rellegir i tornar a considerar que tot plegat és un disbarat i que tal dia farà un any

dilluns, 11 de desembre del 2006

Vaguetats

Com que tenia feina pendent i a més d'una certa urgència he pres la decisió més sàvia: no fer-la. Bé cal que de tant en tant em desmenteixi a mi mateix i m'ignori, i em concedeixi una petita llibertat condicional.

Per aprofitar el temps guanyat he fullejat un llibre fins que he ensopegat amb aquestes paraules. Diuen així:

Incitació a la posteritat

Si mai no pots escriure ni estimar,
no perdis el temps buscant llocs per morir:
basta la cambra d'un hotel barat.
Ordena que no et passin cap avís
i paga dues nits per endavant.
Barrejats amb alcohol, t'has de servir
tres grams de Vesperax o Tofranil
i, en cas de cianur, un quart de gram.
Seràs un mort de luxe, perquè el crim
dóna el rang de poeta maleït.
Deixa escrita una nota desolada.
Millor encara, un poema inacabat.
A l'escenari buit, el raig d'un focus
caurà per tu. És la posteritat.

Són de Joan Margarit. Les he llegides de mig gairell i de seguida m'han captivat. A mi, és que el sarcasme em sembla una eina potent per tocar de peus a terra. A més es parla de morts i d'aquestes coses que es veu que em van. Malgrat això no sóc especialment morbós. Bé, no ho sé, però sense matisar massa diria que m'ha fet exclamar (en silenci i cap a dins, ben entès): "Que malparit". I bé, això me'l fa simpàtic. Perquè en qüestió de simpaties i antipaties, barra lliure, no?

I si no, podem fer com el savi antic. Que què feia? "Es gratava la panxa i es mirava el melic". (A. Camilleri, El primer cas de Montalbano, El Balancí 544, Barcelona 2006, p. 256)

diumenge, 10 de desembre del 2006

Acato

Don Illán dijo que bastaba con esta prueba, le negó su parte de las perdices y lo acompañó hasta la calle, donde le deseó feliz viaje y lo despidió con gran cortesía.

Nota: De fet no el tenia al costat. Però he aixecat la vista i és el primer que m'ha cridat des del prestatge que tinc davant per davant. Vistos els resultats, potser li hauria valgut més restar mut. Però sóc de mena obedient i si em manen obrir un llibre per la pàgina 123 i copiar la cinquena frase jo vaig i ho faig. I amb molt de gust.

I ara, la meva proposta: aneu al prestatge més alt que tingueu a casa, agafeu el volum que ocupi la tretzena posició començant a comptar per l'esquerra. Entre la pàgina 29 i 30 i trobareu totes les respostes als vostres interrogants. Paraula de geperut.