dissabte, 27 d’agost del 2011

dimecres, 24 d’agost del 2011

Reconeixements


Dieu reconnaîtra le sien.

De Pierre à Paul, en passant par Jule' et Félicien,
Embrasse-les tous,
Dieu reconnaîtra le sien !
Passe-les tous par tes armes,
Passe-les tous par tes charmes,
Jusqu'à c' que l'un d'eux, les bras en croix,
Tourne de l'œil dans tes bras.
Georges Brassens, Embrasse-les tous

No sé si Arnau Amalric, quan –diuen els entesos– va pronunciar aquesta bonica sentència el 22 de juliol de 1209 en ocasió de la massacre i el pillatge de Besièrs podia preveure l’ús que anys a venir en faria George Brassens.

També se m’escapa si Pere Cesari de Heisterbach, en donar-nos-en una bella traducció llatina entre 1219 i 1223 (“Caedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius.”) en els seus Illustrium miraculorum et historiarum memorabilium –que no van ser publicats, sia dit de passada fins al 1481– estava al cas d’aquesta mateixa circumstància.

Però el que sí que sé de cert és que, entre la literalitat d’una expressió que em remet a amputacions diverses i vísceres escampades a cor què vols (com a tribut a una de les moltes bestialitats que han adornat la nostra bella història occidental) i la seva redempció irònico-amatòria en termes de poesia moderna, mai no he de tenir dubtes en la tria.

Que tampoc no us he de dir quina és, evidentment.

Per si mai sou món...


..i voleu triar les mans que us sostenen.




diumenge, 14 d’agost del 2011

Visions

Mal estiu el que no ens porta a March. És així i no cal donar-hi més voltes.

I ara vós em direu què lliga March amb aquest borni tan simpàtic. I jo que us diré que no res, ni falta que li fa. Per bé que si atenem a la inaudible piuladissa d’aquests ocellots podem recordar alguns versos a l’esbiaixada:

“Així com cell qui desija vianda

per apagar sa perillosa fam,

e veu dos poms de fruit en un bell ram

e son desig egualment los demanda,

no·l complirà fins part haja elegida

sí que·l desig vers l’un fruit se decant.”

El Sol s’ho mira amb cara d’enze i posat de tenir-ne ja ben bé prou. Agost el fa treballar de valent: només el rescabala la memòria de la pell i l’aquietadora certesa de futurs patiments. No volíeu brou? Doncs ja en traginareu no dues, sinó una grossa de tasses. El temps ens ve a donar la raó als pacients, ja m’ho sabreu dir.

Toc... toc...toc... “Ja em disculpareu, però tot això són bestieses. Em dic Carlos Fuentes, i la imatge em pertanyia. A mi i a una certa saviesa popular.”

I sí, és cert: en el país dels cecs, el borni és el rei.

divendres, 12 d’agost del 2011

Cabòries

Ara que he descobert d’on vinc, ja em puc preguntar on vaig. Qui sóc no m’inquieta, ni ara ni abans. Amb tot, he de reconèixer que el rau-rau que neix en aquest forat que ja fa temps ocupava l’estómac em pertorba les reflexions. Si tingués esma capgiraria el rellotge i miraria de saber si són tres quarts de quinze o tres quarts de fusta i un tauló. Posats a triar, em decantaria per aquesta última hora. Mal que em pesi ara que sóc de marbre, el meu últim estatge va ser de fusta, i li reconec una calidesa que la pedra em detrau. Vès què hi hem de fer, però; l’estatuària mana i m’han plantat al bell mig d’un joc de metàfores que haurien de propiciar en el contemplador algunes reflexions sobre la fragilitat de la vida i el pas del temps. Com era allò? “Omnes vulnerant, ultima necat.” És banal, però ben cert. Tot i que fer recaure en l’últim gra de sorra la responsabilitat del traspàs sempre m’ha semblat un pèl trampós. Ara que ja tinc perspectiva per afirmar-ho, crec que puc desvelar que no morim perquè se’ns acaba el temps, sinó que se’ns acaba el temps perquè morim. I si la diferència és subtil i no va més enllà d’un mer joc de paraules, no per això deixa de semblar-me de justícia restablir els termes exactes de l’equació.

I dit això i vist que cap ànima caritativa m’ofereix un àpat funerari per minso que sigui i que hauré de seguir comportant aquest buit incòmode al païdor, opto per recloure’m en un discret silenci.

El posat hi acompanya. I si ningú no posa en evidència les meves cabòries tan poc elevades, podré seguir fent veure que us interrogo sobre algunes profundes inquietuds sobre el vostre esdevenir en aquest món.

Que no passa de ser un món de mones. O és que us havíeu afigurat alguna possibilitat més confortable?

dimarts, 9 d’agost del 2011

Càbales

M’ho estic rumiant...

Alternativa feminista a una certa mena de redempció? Provocació sicalíptica per la via blasfema? Solució desesperada per a vèrtoles resistents als tractaments habituals?

Vés a saber...

En tot cas, honor sia fet al nuador de cordes que ens vela aquell origen del món que Courbet, prou més descarat, va elevar als altars del realisme més despullat.

I que vostès m’ho sàpiguen dispensar.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Amputacions

L’escriptor de diumenges a la tarda, després de pensar-hi molt, va arribar a la conclusió que allò que el separava de l’obra mestra era el patiment. “No hi ha creació sense dolor”, va concloure.

Voluntariós i decidit va dissenyar un programa d’amputacions i s’hi va sotmetre amb severa tenacitat. Ell sabia que el premi segur havia de ser ocupar el lloc que li pertocava a l’Olimp de la ploma.

Un cop va haver exhaurit una diversa panòplia de sacrificis afectius, abandonat de tots (i de totes, naturalment), i no havent aconseguit cap progrés substancial en el camí que s’havia traçat, va abordar el més tèrbol sacrifici de parts diverses de la seva anatomia.

I ara és l’hora que sense braços ni cames ni altres apèndixs de més difícil nominació s’interroga sobre quin misteri insondable li barra el pas de la creació definitiva.

I és que l’escriptor de diumenges a la tarda no ha sabut entendre que el seu terreny d’excel·lència no era cap més que el silenci.

Lloats sien els déus!