dimecres, 28 de desembre del 2005

Carnadura


Ves qui ens havia de dir que els interiors que ahir exhibíem tinguessin uns exteriors tan gentils.
Com veieu, no em deixo portar per la foguerada i quan convé m'assossego i, si cal, m'excuso per la lletjor i ho compenso amb una presència més amable.
Bé és cert que el pintor dels ossos ha passat a la història i es cotitza a preus elevadíssims i de la bella i la probable bèstia retratatòria no se'n canta ni gall ni gallina. Però ja se sap que és llei de vida que els humans tendim a triar equivocadament i a enfundar-nos en territoris que vistos ens perspectiva es demostren per regla general força errats.
Sigui com sigui, més enllà de la cigarreta que els fa de comú denominador, icona per icona, aquesta és força més plaent. Mireu-vos-la amb un cert deteniment i admireu la composició. Tot i que un pèl forçada (l'arquitectura dels coixins és digna de millor causa) té una harmonia sinuosa que conjuga amb força equilibri seducció i innocència.
D'altra banda, cas que hi hagués un fetitxista entre vosaltres, quants de plaers no hauria de la complexa suavitat de la sabata, davant la qual es postraria empès per una adelerada reverència que sóc el primer a trobar civilitzada.
Pel que fa a l'aparat tèxtil, en la justa mesura: excessiu per la supèrflua nuesa amb què ens ofenen els moderns, però exacte per la textura sens dubte ecològica que els sectors més compromesos amb el conservacionisme no podrien deixar de lloar.
Jo em quedo, però, amb el somriure i la gràcia encarcarada amb què sosté la cigarreta. Atès que ben aviat de les senyoretes que fumen ja se'n dirà de qualsevol manera barroera, aquesta que acredita la immobilitat forçada pel magnesi no em deixa de semblar el paradigma dels bons vells temps que estem disposats a enterrar entre tanta misèria com ens aclapara.
Nostàlgic? Sí, és clar. Però al peu del canó.

dimarts, 27 de desembre del 2005

Fums


Puc jurar amb tota solemnitat (amb la mateixa amb la qual me'n desdiria) que havia decidit abandonar els regnes d'ultratomba. Però què voleu que hi faci si els conjurats de la salut m'empenyen a reincidir?
Vaig abandonar la militància comunista quan van legalitzar el Partit. El meus motius, més que ideològics, eren de repatani i ja no trobava cap interès a circular a la llum del dia. És per això que ara que ja em sento a frec de tornar a figurar en els rengles dels clandestins, em vénen pessigolletes reconfortants.
Vaig aquests dies madurant idees contestatàries. L'última que em ronda pel cap és la de firar-me una bonica samarreta negra serigrafiada en un blanc llampant: "Sóc fumador, escup-me". Faria bonic, penso.
També especulo amb la possibilitat d'organitzar fumades-llampec a la porta d'algun hospital o d'alguna escola. Si administrem bé les noves tecnologies ens podem autoconvocar amb un "fuma'l" seguit de l'adreça i hora, i esfumar-nos així que les forces d'ordre públic (acompanyades dels bombers, espero) ens vinguin a salvar de nosaltres mateixos.
Sé, peró que no ho faré. Sóc massa respectuós dels drets dels meus enemics per fumar-los a la cara i em limitaré a suïcidar-me lentament en solitud i en silenci, això sí, repassant amb delectança tota la genealogia llur amb ànims decididament defecatoris.

dimarts, 20 de desembre del 2005

Veniu i adorem-nos


potser no encaro bé les festes i em faig un embolic amb el calendari, per bé que ben mirat no sé si només amb el calendari, em temo que trabuco adscripcions de gènere mot ben consolidades i altres endergues i que m'apunto a la discriminació positiva i la delícia de les quotes o potser suro en la inòpia o vés a saber i poc m'importa

comptat i debatut aquest no és el tema, que tot ve d'INRI i de RIP i de la ignorància, i de veure que més enllà de la finestra hi ha vida i jo la malbarato enganxat al docte dicteri (dolça cacofonia) de l'eixuta contracció al deure i m'allargasso en el comentari de les Ordinacions i en Pere i potser alguna cerimònia que sé molt bé i la imagino però que callo

que no cal travessar límits, que potser se m'entendria i qui sap si algun tranvia se m'enduria i acabaria al port mirant les ones tacades d'oli i d'esperança i el gavià de torn, que n'hi ha, que sí, com les farmàcies, se m'asseuria al davant i em retrauria l'abús del condicional i altres misèries

però jo puc adduir els iambes, qui sap si algun troqueu, i negociar amb el demà la permanència i seguir teclejant en la meva fàbrica de miralls i de sentències

He llegit en algun lloc que Marx (evidentment Groucho) va disposar que el seu epitafi fos: "Ja em dispensarà que no m'aixequi". L'acudit té la seva gràcia, però no em deixa de sorprendre que algú perdi el temps extremant la seva vanitat per acreditar post mortem la seva agudesa.

Pel que a mi fa, em calia trobar l'estirabot adequat per cloure aquesta temporada mortuòria i aquest ha estat. No l'he passada a l'infern que si és cert que m'atrau per l'escalforeta, fredolic com sóc, m'horroritza per l'overbooking que la condició humana ens hi assegura.

dissabte, 17 de desembre del 2005

Catacumbes


No són aquestes, però què hi voleu em sembla una imatge prou endreçada i ja em serveix per il·lustrar aquesta petita notícia d'un amè article de Domènec de Bellmunt que he rescatat aquests dies d'un prestatge del sector atrabiliari de la meva biblioteca. Es titula Les catacumbes de Barcelona i encapçala un volum del mateix títol editat a la Biblioteca Llibertat per Llibreria Catalònia l'any1930.

Conclou Bellmunt: "Lectors, ja ho sabeu. Als Josepets tenim unes Catacumbes que, si més no, són de Gràcia natural, s'hi gaudeix d'una temperatura esplèndida i ofereixen un variat mostruari d'ossos humans, de mòmies i d'inscripcions que, com la de Jacinta, resulten més o menys funeràries."

Diu així l'epitafi de Jacinta:

Jacinta Sala Llorens
en este sencillo nicho
depositada se halla
por Pedro Sala su hijo.
Para ambos servirà,
puesto que su fin ha sido
en la vida y en la muerte
estar con su madre unido.
El dia veinte de Marzo
y veinte y nueve del siglo
falleció, siendo de edad
de cincuenta años cumplidos.
No es por cierto codiciosa
la Jacinta que aquí yace,
pues que sólo se contenta
con un Requiescat in pace.

Bon sentit de l'economia, no m'ho negareu. Tomba ben aprofitada i aspiracions modestes de la difunta. Exemple precís que la moderació en les ambicions deu ser garantia de bon repòs.

Saber que aquestes ossades reposen als meus encontorns, em dóna un plus de bon viure perquè coincideixo amb el pensament que cal limitar les ambicions per tenir un bon passar.

I si fins ara només tenia censada una despulla a Gran de Gràcia (podeu fer quan vulgueu una visita a la tomba de Ramona María del Remedio Llimargas Soler a tocar de la Plaça Trilla) ja m'agrada pensar que a no més de deu minuts de la fundadora de las Hermanas de Jesús Paciente encara reposen altres ossos de més solera.

Fet i fet, no puc estar-me de lamentar que el cementiri que es va inaugurar el 21 de gener de 1816 a la Riera de Sant Miquel, beneït pel vicari general de la diòcesi Josep Avellà, no prosperés i que durés a penes quatre anys mentre que en canvi es consolidava el Cementiri del Poble Nou, que no em direu que no es troba en un lloc llunyà i desavinent.

Perquè si ho rumio a consciència, no sé si la meva opció per la incineració és fruit d'una certa vocació higiènico-pràctica o neix de la inquietud que em suposa anar a descansar a l'estranger.


divendres, 9 de desembre del 2005

Post escriptum

Em disculpo, Veu. En el meu recés hi ha hagut també temps per a la poesia. Una mica de Riba sempre és bona companyia:

Per a figurar-te, l'esquiva
línia d'un somni moridor
fingiria un blanc horitzó
entorn d'una música viva,

intensament confosa amb un
silenci de monstres ja dolços
i que guaiten, daurats els polsos
per la teva llum, del profund

entreforc dels fats. Ah garlanda,
feta d'un pur encís que es vol
conèixer, abans de prendre el vol
cap a l'ombra de tot, a banda

i banda del perfecte vas
on crema ta forma fugaç.

dijous, 8 de desembre del 2005

Retorn

Em recrimineu, amiga Veu, que em decanti en excés per la vida d'ultratomba i potser teniu raó. Però és el cas que de tant en tant em plau de capbussar-me en el passat, exercici que com bé sabeu és necessari per fer veure que entenem aquest present que ens ha tocat de viure.

Els dies de lleure que m'he permès els he dedicat a la reflexió i a la lectura d'algunes obres de gran amenitat que ha tingut a bé deixar-me un amic gairebé tan sedentari com jo mateix i del qual, si em vaga, algun dia us parlaré.

Belles estones han transcorregut en companyia de la
Aritmologia d'Athanasius Kircher i en la contemplació dels magnífics gravats de la seva Arca de Noë in tres libros digesta, especialment del primer, De rebus quae ante Diluvium.

Amb tot, la lectura de més profit ha estat la del petit volum del Reverendo Padre Duchesne, Maestro de sus Altezas Reales los Señores Infantes de España. El seu Compendio de la historia de España m'acompanyava als capvespres i em deparava matèria de reflexió fins que el suau Morfeu em reclamava per fer-li companyia.

Perquè pugueu compartir ni que sigui una engruna del benefici que m'ha reportat, passo a copiar-vos un petit fragment del Sumario en vers que l'encapçala:

Siglo Decimooctavo. - 1700

Felipe de Borbon el Animoso,
Y el Quinto de este nombre, hace dichoso
El cetro Soberano,
Que empuña su Real piadosa mano.
Los Reynos que mantiene,
Y que su Augusta mano les previene,
Sin que al derecho la razón resista,
Hoy los hereda, luego los conquista.
Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,
Valencia, y Aragon, después Vizcaya,
Sin que Brihuega falte en la memoria,
Eternament cantaran su gloria.
El catalan se gozará rendido
Menos a un Rey, que a un Padre enternecido.
Relámpago, ó Aurora Luis se huye:
Y el sol que nos cubrió, nos restituye.
Segunda vez Oran es conquistada,
Nápoles á Don Carlos entregada.
Don Felipe el Valiente,
Haciendo al Piamonte hoguera, ó Troya,
Dará la ley a toda Saboya.
Quiéralo Dios; y quieran sus piedades
Que en eternas edades
Logre el Cetro Español años completos
En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.

Feu com jo i llegiu-lo amb deteniment. Una anàlisi tan lúcida com aquesta bé val una mica del vostre temps.

Xiulet


Nous mètodes de pesca? Barbacoa avant-la-lettre? El que no acabo d'entendre és el misteri de la clau. Però el que sí que puc afirmar és que tota clau té pany i tot pany reclama porta. Bé caldrà trobar-la.

Amic Eumolp, et tenia abandonat i t'abandonaves, però la Veu vetlla per tu i com pots constatar s'apunta a la inserció pictòrica per atreure't al món dels vius. Vols dir que no exageres en les teves immersions a ultratomba?

Doncs res, ja ho saps, quedem un dia i ens prenem unes copes. A disposar.

dissabte, 3 de desembre del 2005

Notícia

Arqueòleg impertinent ha intentat descobrir el secret estatge on m'he autoabduït STOP Abans de passar a millor vida amb tots els pèls de punta ha tingut a bé cedir-me el testimoni de les seves prospeccions STOP En tinc encara per uns dies STOP Però tonaré STOP Qui avisa no és traïdor STOP