dissabte, 28 d’agost del 2010

Mirada

equilibris sobre una corda de violí

(potser la nota?)

o la trista vida del penjat

: “tu!, surt d’aquí! fas nosa!”:

(((jo noc, tu nous, ell nou, nosaltres noem, vosaltres noueu, ells nouen)))

és una bella conjugació,

sí,

però noure no és destorbar

–error evident malgrat la consonància–

és fer mal

(a alguna cosa o a algú: qui noïa? el bon noïdor que bé noeixi bon noïdor serà)

ara, ressons arnats:

el cielo está entarabintanticulado, ¿quién lo desentarabintanticulará?

a l’entremig la brisca, el braser i l’elena francis,

més equilibris sobre la corda fluixa,

cal un equilibri molt especial, no tothom n’és capaç

–diuen–

però és cert:

la distància més curta entre dos interrogants segueix sent el silenci

dimarts, 24 d’agost del 2010

Una mica de bestiari

Sempre fa bo fer visita als vells coneguts. Saps que tindran una paraula amable i una reflexió escaient per ajudar-te a no perdre de vista la justa proporció de les coses.

ELS CORBS

Mor el dia,
l'aire calla;
ja no sona
la batalla.

(Hi ha en el camp, ajaguts,
vencedors i vençuts).

Munta un núvol
sangonent
per la serra
de ponent.

¿Qui cap glòria
se n'ha dut?
Uns i altres
han perdut.

Sense fressa
ni destorbs,
els que guanyen
són els corbs.

Pere Quart, Bestiari (1964)

dilluns, 23 d’agost del 2010

tururut

... o potser ...


Sigui com sigui, qui gemega ja ha rebut.
Sic transit gloria feriarum.
Però no per sabut fa de més bon traginar.

diumenge, 22 d’agost del 2010

1,65x2,60


Quatre vint-i-nou.

Quand on est con, on est con.

Silenci tossut, obstinat, circular.

L'ombelico dil mondo.

El bou a la sínia interroga la petjada que es repeteix.

So then I am not lame, poor, nor despis'd,
Whilst that this shadow doth such substance give
That I in thy abundance am suffic'd,
And by a part of all thy glory live.

El sostre és alt. Deu ulls i vuit potes. Tenacitat.

Oh folla amor, en l'hom molt desitjós
caber no pot en ell sats coneixença;
sa passió li torba sa sciença,
e majorment lo qui és amorós.

dijous, 19 d’agost del 2010

dimecres, 18 d’agost del 2010

Federico

L’escriptor de diumenges a la tarda volia escriure un conte on hi sortís un esquelet, però tenia dubtes. No sabia si fer que l’esquelet fos el protagonista o donar-li un paper secundari, tangencial. D’altra banda, la seva experiència amb els esquelets era més aviat limitada i, per acabar-ho d’adobar, no en tenia cap a mà per passar-hi consulta. Això l’entrebancava, però tenia un punt de tossuderia que l’empenyia a no deixar-ho córrer.

Amb aquestes i altres va sortir a passejar pel seu barri. El seu barri feia festes, era agost i tocava. El fet li comportava unes certes molèsties, això no ho podia evitar, i no era la menor un subtil tuf de pixum que surava en l’aire del matí, tribut inexcusable a la tensió a què les abundants libacions sotmetien les bufetes dels visitants peripatètics. Era així i no calia donar-hi més voltes.

La botiga de tatuatges feia cantonada. Passava sovint per davant, però se la mirava poc. Fos per la dèria mortuòria o per qualsevol altra circumstància fortuïta, de cua d’ull va descobrir que al racó de l’aparador hi feia estada un senyor esquelet que entretenia les hores mortes entomant pols. La seva presència era congruent amb l’aire un pèl tenebrós i desastrat del local.

Una breu negociació i una quantitat certament desorbitada esquitxada bitllo-bitllo van determinar el canvi de domicili del munt d’ossos. La qüestió del transport, descartat el laboriós procés de desmuntatge i reconstrucció subsegüent, es va resoldre amb una passejada insòlita i trontolladissa. Per sort, el trajecte era breu i l’arquitectura sòlida: en Federico (el bateig es va imposar amb absoluta naturalitat en un moment de repòs dictat per un semàfor impertinent) va prendre possessió de la seva nova llar a les dotze en punt, feliç coincidència que va subratllar el rellotge del menjador amb una cadència que va semblar més solemne.

La casa ja era un pèl enfarfegada i per donar-li acollida va caldre desplaçar un peanya amb un gerro de Manises amb flors seques. Interrogada la buidor de les òrbites, va semblar que ho aprovaven. Com que, a més, en Federico no abandonava el seu franc somriure, l’encert no podia ser posat en dubte.

Amb l’esquelet a casa, l’escriptor de diumenges a la tarda no tenia cap dubte que podria resoldre a pler el seu repte literari. Però els dies subsegüents ho van desmentir. Assegut al cap de taula amb un full impol·lut, la ploma a la mà i en Federico a l’angle oposat, el diàleg no s’encetava. Les muses feien la becaina i el mutisme de l’ossada era obstinat. Les paraules no fluïen i el rellotge ho subratllava amb batallades sarcàstiques.

El tu a tu es va allargar ben bé quinze dies. El full seguia en blanc i l’escriptor es migrava, ja dubtava de la seva capacitat per ocupar –fins ara no n’havia tingut cap dubte– un lloc destacat a l’Olimp dels contistes. Potser per això va començar a covar un odi irracional per aquell sant baró que, dret al seu racó, s’obstinava a desmentir la rendibilitat de la inversió feta en un moment d’exaltació.

Decidit a desfer-se’n, va intentar recol·locar-lo a la cofurna dels tatuadors, però va descobrir no sense una certa sorpresa que el negoci havia passat a millor vida i el local es llogava. Aleshores va optar per desarticular l’esquelet i entaforar en Federico a una bossa per llançar-lo al contenidor. Bon ciutadà com era, va triar el de la brossa orgànica i va dipositar-hi l’embalum, l’autoestima literària i la confiança en la humanitat un divendres a quarts d’onze.

Va ser el diumenge al pic de les vuit que els Mossos van trucar a la seva porta. Va començar aleshores un laboriós procés per demostrar la seva innocència, al llarg del qual, i per aquest ordre, el van ajudar l’absurditat de la història, prolixes explicacions un punt hil·larants i que localitzessin el tatuador a la Bordeta consumint un nou període d’impagament que l’orientava cap a nous horitzons itinerants.

Les lletres, sens dubte, hi van sortir guanyant. L’escriptor de diumenges a la tarda va abandonar les seves dèries i, en justa contrapartida, va desenvolupar una passió pels sudokus que el tenen entretingut i lluny d’aventures que, no per inversemblants, deixen de ser autèntiques.

En donem testimoni fefaent.

dimarts, 17 d’agost del 2010

Gat d'agost

M'han plantat aquí, llagrimejant. Com que és ben sabut que els gats no plorem, ho admeto com una llicència poètica fruit d'un dimarts de segona quinzena. Envejo el cocodrils, que diu que ploren post prandium. Heu de saber que jo no he bufat cullera. D'aquí la frase curta, gairebé telegràfica. Poca força, gens d'esma. Ni de capgirar l'ampolleta. La sorra quieta inquieta, però dóna quietud. Hi ha qui ha de marxar al desert, jo me'l fabrico. Hi ha gent per a tot, paraula d'esclau. Que rimo? Em plau, si no m'aprimo. He nascut sense gruix i no em puc permetre alegries, que em fondria. Ho faig, desaparec.

divendres, 13 d’agost del 2010

Per més voltes que li dono...


...no n'acabo de treure l'entrellat.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Apunt del natural..


... de la cara que faig cada cop que miro el calendari i comprovo com cauen els dies.

diumenge, 8 d’agost del 2010

divendres, 6 d’agost del 2010

Triàleg

Diu el senyor Rector:

"Tabac cast, tabac sant, tabac tan fort
Que de immortal dubte no té,
Puix venç lo Amor, i Amor venç a la Mort,

Lo que diu mal de tu no sap què és bé,
Falta-li enteniment, i fa la sort
Que no gos del tresor que de tu ve!

Pensa la Senyora:

"Mal anem si m'associen a una antigalla de set-cents. Haurien de prohibir que els desvagats sollessin la meva delicada imatge agermanant-la amb sonets ben oblidats. D'altra banda, el de Vallfogona parlava del rapè i jo, amb tota evidència, no l'ensumo pas el tabac: fixeu-vos amb quina amable displicència cargolo la meva cigarreta. Anys a venir, una que se les donava d'aspirant a cupletista faria popular allò del "fumando espero". Si us he de ser francs, ja fa temps que jo vaig abandonar inútils esperances. Però això no fa per vosaltres, sou massa moderns i, per tant, escassament dotats per a la quietud."

Replica la Veu:

Amic, et veig mot i molt malament. Ja fa temps que les brigades de la salut per decret t'han guanyat la partida. Cada vegada més sol, no fa? Per cada pecador que veu la llum i abandona hàbits nefands et guanyes una engruna en la meva consideració: persevera, company, persevera. Feia temps que no treia el nas per saludar-te ni reclamava una mica d'espai entre les teves (ja em perdonaràs: lamentables) deposicions. Però tens un racó reservat entre els meus afectes i m'entendreix veure com encara fas veure que respires.

No em triguis, amic, ja saps on sóc.


dimarts, 3 d’agost del 2010

Quietisme

Amb permís del pare Molinos i sense cap intenció d'interposar-me entre Fénélon i Bossuet (Déu me'n reguard!) faig meva la paraula; això sí, en la seva accepció més elemental i descriptiva.

Ja ho sentia dir de petit per boca de veïnes secretament envejoses de la sort de la meva progenitora: "Quin nen més quiet!"

Anys de perseverança en l'assoliment de la perfecció m'han portat del quietisme a la immobilitat.

Amb tan digníssim entrenament espero Maât amb paciència, tot confiant, això sí, que la deessa hagi après com jo que res no s'ha de precipitar i que el nostre inevitable encontre ha de trigar, pel cap baix, tants anys com els que fa que vam concertar la cita.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Metàfora...

...d'un país a la recerca de mestressa.

La tardor ens portarà grans sorpreses. O no.