dissabte, 28 d’agost de 2010

Mirada

equilibris sobre una corda de violí

(potser la nota?)

o la trista vida del penjat

: “tu!, surt d’aquí! fas nosa!”:

(((jo noc, tu nous, ell nou, nosaltres noem, vosaltres noueu, ells nouen)))

és una bella conjugació,

sí,

però noure no és destorbar

–error evident malgrat la consonància–

és fer mal

(a alguna cosa o a algú: qui noïa? el bon noïdor que bé noeixi bon noïdor serà)

ara, ressons arnats:

el cielo está entarabintanticulado, ¿quién lo desentarabintanticulará?

a l’entremig la brisca, el braser i l’elena francis,

més equilibris sobre la corda fluixa,

cal un equilibri molt especial, no tothom n’és capaç

–diuen–

però és cert:

la distància més curta entre dos interrogants segueix sent el silenci