M'han plantat aquí, llagrimejant. Com que és ben sabut que els gats no plorem, ho admeto com una llicència poètica fruit d'un dimarts de segona quinzena. Envejo el cocodrils, que diu que ploren post prandium. Heu de saber que jo no he bufat cullera. D'aquí la frase curta, gairebé telegràfica. Poca força, gens d'esma. Ni de capgirar l'ampolleta. La sorra quieta inquieta, però dóna quietud. Hi ha qui ha de marxar al desert, jo me'l fabrico. Hi ha gent per a tot, paraula d'esclau. Que rimo? Em plau, si no m'aprimo. He nascut sense gruix i no em puc permetre alegries, que em fondria. Ho faig, desaparec.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada