dimarts, 21 de març del 2006

Hipode d'Ambulacri


La sentència més coneguda d'aquest eminent peripatètic és la que diu: "El pensament recolza en la força dels meus peus".

El migrat, encara que selecte, grup dels deixebles que va ser capaç de resisitir les doctes i dilatadíssimes passejades del mestre va decidir d'oferir-li en homenatge una estàtua que van encarregar en secret a Polictos, que excel·lia per la fidelitat majestàtica de les seves obres.
Quan van rebre de l'escultor l'encàrrec, es van mostrar contents i admirats de l'exactitud del retrat i de l'alè de serena fermesa que havia arrencat de la pedra. Fets els elogis de rigor i satisfet l'estipendi -un pèl onerós, tot s'ha de dir- amb què l'impuls d'admiració havia escurat les seves bosses, van haver de decidir com lliurarien el present a Hipode.
El debat va ser llarg i farcit d'enrevesats arguments que contraposaven la vanitat amb la modèstia i el desitjat agraïment amb el temut menyspreu. Sotmesa a votació la proposta final, van optar per confrontar el mestre per sorpresa amb la seva representació pètria. Van triar un esbarjós planell on al capvespre solia aconduir-los per a la reflexió de la posta, cloenda que convenia al tarannà un punt melangiós del filòsof.
La reacció va ser fulminant. Contraposant la fredor del gest amb la fúria del braç, amb un mall que sinistrament els operaris havien oblidat a l'empara d'un pi va engrunar sense pietat la figura.
Només els peus han quedat per a la posteritat.
I també les seves paraules paradoxalment lapidàries: "De mi només tindreu la imatge d'allò amb què m'heu demostrat que sou capaços de pensar".
Fins aquí, la bella història. De les conseqüències que n'extragueu n'heu de ser, per força, els únics responsables.

diumenge, 19 de març del 2006

Bonica cançó

Quand j'aurai du vent dans mon crâne
Quand j'aurai du vert sur mes os
P'tête qu'on croira que je ricane
Mais ça sera une impression fosse
Car il me manquera
Mon élément plastique
Plastique tique tique
Qu'auront bouffé les rats
Ma paire de bidules
Mes mollets mes rotules
Mes cuisses et mon cule
Sur quoi je m'asseyois
Mes cheveux mes fistules
Mes jolis yeux cérules
Mes couvre-mandibules
Dont je vous pourléchois
Mon nez considérable
Mon cœur mon foie mon râble
Tous ces riens admirables
Qui m'ont fait apprécier
Des ducs et des duchesses
Des papes des papesses
Des abbés des abbesses
Et des gens du métier
Et puis je n'aurai plus
Ce phosphore un peu mou
Cerveau qui me servit
A me prévoir sans vie
Les osses tout verts, le crâne venteux
Ah comme j'ai mal de devenir vieux...

(Mai que en tingueu l'oportunitat escolteu aquesta bonica cançó. Serge Reggiani hi posa la veu, Boris Vian les paraules. El plaer serà vostre, com sempre és meu quan m'hi encanto.)

dissabte, 18 de març del 2006

Humor vitri


Perquè quedi constància que fins i tot quan l'humor és vitri la llum el travessa.

Si més no això es dedueix d'aquesta bonica il·lustració.

Per constatar, que no quedi.

divendres, 10 de març del 2006

Petites satisfaccions

M'assabento per la premsa que Serveis Funeraris de Barcelona ha signat un acord amb la companyia Orthometals perquè faci la recollida dels residus metàl·lics procedents de les cremacions. Aquest acord permetrà que els metalls recollits siguin reciclats per empreses europees que compleixin les disposicions obligatòries per a aquesta finalitat. Així doncs, ja no caldrà inhumar-los a la fossa comuna dels cementiris de Montjuïc i Collserola.

Notícies com aquestes són les que contribueixen a donar un sentit confortable a la meva existència.

Tots tenim la nostra petita reserva de curiositats idiotes. En el meu cas algunes giren al voltant de l'esfera macabra. Ves què hi hem de fer, ningú no és perfecte.

Veureu, una de les que em burxava era com se les componien els forenses per establir la datació d'una defunció correlacionant l'estat del cos i les condicions en què havia estat conservat. D'acord amb els meus nuls coneixements en aquesta matèria no podia sinó deduir que l'únic procediment amb fonamentació objectiva podia ser seguir amb rigor experimental l'evolució dels processos de corrupció en condicions i medis diversos. El procediment em semblava lògic però se'm feia difícil imaginar la logística de l'estudi en qüestió.

Com seran les coses, però, que un bon dia va caure a les meves mans un novel·lot policíac intitulat La granja de cuerpos. Amb totes les reserves que fan al cas -però sense massa empatx perquè la inquietud que em provocava la curiositat tampoc no és de les que et roben el son- vaig donar per bona la confirmació de la meva hipòtesi gràcies a l'amè escenari de part de la trama ideada per Patricia D. Cornwell, el qual no era altre que un diguem-ne laboratori on es procedia a les observacions que jo m'havia plantejat com a la hipòtesi més plausible.

I què, direu? No res, evidentment. Les hores segueixen el seu curs.

Però és que avui és divendres. El dia és clar i fa un vent impertinent i tenia una estona.

I si us pregunteu què hi fa la deliciosa senyoreta encapçalant aquesta divagació abolutament prescindible us he de dir que res de res, però que mal que mal he pensat que l'agrairíeu més que no una altra que consonés amb el contingut de la parida.

Ho veieu que considerat que sóc?

dimarts, 7 de març del 2006

El misteri de la poma

Això no és una poma. Aquesta evidència ja la va establir fa anys un il·lustre pintor el nom del qual, ara mateix, no recordo. Cert que podria fer un esforç per establir la paternitat de l'afirmació, però és que estic molt mandrós i em fio prou de la vostra vasta cultura perquè supliu aquest lapsus que ara mateix se'm produeix.

Amb tota evidència, aixó no és una poma. És, naturalment, la representació de la poma. Fidel, cert. Encara més diria: exacta. O potser podria afegir, fins i tot, fotogràfica? Doncs afegim-ho. Mandrós, sí; però generós, també. I no us escatimaré l'adjectiu que us faci feliços.

Encara que, ara que hi atino... És la vostra felicitat l'objectiu d'aquestes paraules? O dit d'una altra manera: poden fer-nos feliços les paraules?

Jo sóc dels qui pensa que sí. A veure, reflexionem-hi.

Construïm el nostre univers a cops de paraules, o amb carícies de paraules, o amb la imprecisió de les paraules, o amb l'empatx de paraules. Sigui com sigui, podríem considerar-nos humans sense paraules? Us estalvio la resposta: no.

Vindreu doncs a les meves si afirmo que és amb les paraules que construïm també la nostra felicitat, atès que aquesta forma part de tot allò que construïm.

Ara, és clar, us preguntareu si la vostra felicitat forma part del projecte de les meves paraules. Ah, amics... heus ací un misteri gran.

Misteri? Com el de la poma, és clar.

Com sempre passa, arriba un moment que la cinta tanca el vuit i ja estem situats en territoris topològics un pèl desconcertants d'aquells que desmenteixen la nostra percepció i ens obliguen a fer-nos amics de Moebius.

Del qual, per cert, només coneixo el nom. És el meu destí, just em sona però poca cosa més.

Per alleujar el meu desconcert m'acolliré al que deia l'altre i acceptant que the proof of the pudding is in the eating em limitaré a mossegar la poma i a esperar que m'expulsin del Paradís.

Que ja cansa tanta confusió entre el Bé i el Mal.