dissabte, 26 de gener del 2013

Matteo Salvatore

L'avantatge de les amistats és que cadascú es tria les que vol. Jo me les vaig buscant on puc, sempre en el benentès que esquivo totes aquelles que signifiquin qualsevol immediatesa i/o proximitat, per allò que els estovaments sentimentals val més que es visquin des la més estrica discreció, des de la distància i l'anonimat.

Un dels amics que reclamo de tant en tant per a mantenir-hi distesos col·loquis és Matteo Salvatore. Me'l va presentar ja fa anys un elegant compacte d' "Harmonia mundi" amb el títol seductor de Chants de mendiants. Hi retorno amb una espaiada freqüència, just la que convé perquè l'assiduïtat no derivi en embafaments impossibles de digerir.

Encabat, he remenat això del youtube i he trobat aquesta peça que ara incloc:


M'ha suscitat una certa tendresa. És evident que m'he d'aplicar a lligar curt les emocions.

dimarts, 22 de gener del 2013

La Sobirania i el Poble


La Sobirania rau en el Poble. Això em van dir i jo m’ho vaig creure. I dono per fet que la Sobirania també. Perquè la Sobirania deu ser una senyora de molta consideració.

Me la imagino amb un posat seriós, diria que fins i tot circunspecte, dipositant-se (qui sap si amb un somriure manyac, fruit d’un moment de simpatia) en mans del Poble.

I aquest, cofoi, ja el veig amb la Sobirania a les mans, fent alegrois i amb un somriure d’orella a orella.

Però, ai las, la Sobirania està un pèl atabalada. Ella rai que voldria dipositar-se, no voldria pas res més... Però heus ací que me l’atabalen: que si el Poble sóc jo, que si el Poble és l’altre...

Quina mena de Poble som que no sabem qui som?

Jo, que sóc de mena confiada i crec que la Sobirania és de bona jeia, no tinc cap dubte que sabrà triar les bones mans.

Eps, i pobra de tu que te m’equivoquis!

No arribi el cas que t’hàgim d’aconseguir a trompades.

Que total...

diumenge, 13 de gener del 2013

Fènix


No sé què dir-vos...

Vist des dels ulls d'un catalanet amb expectatives, aquest ocellot a la brasa podria arribar a ser estimulant. No ja rostides, sinó convenientment reduïdes a cendres, aquestes ales conviden a pensar en futur més esbarjós i lluït.

Però heus ací que aquesta imatge l'he anada a buscar a la wiki, on il·lustra l'entada de "Fènix", i ja se sap que  l'averany d'aquesta au obstinada a perpetuar-se desmenteix l'esperança vana d'una dissolució no per desitjada menys problemàtica.

En fi, és el que tenen les metàfores...

Si les apliquem a la mesura de les nostres conveniències, ens auguren renaixements pletòrics. Si hi volem llegir destins col·lectius, tot depèn de part de qui ens inclinem.

L'última amistat que he fet, en Carner, ho pelava d'aquesta manera:

          EL FÈNIX

   -La gent antiga d'Egipte
em creia l'ocell més bell,
el que mai no moriria,
el sol mateix, fet ocell.

   Qui-sap-la gent m'invocava
en un temple tot daurat;
ells deien: -Si mor un dia,
tornarà ressuscitat-.

   Mai ningú pogué sotjar-me
ni topar-me en un cantó;
i és que s'havia fet córrer
que era existent, i no en só.

   Ara m'esmenta un poeta
quan ja no es parla de mi.
Potser jo, si us el creguéssiu,
arribaria a existir.

I és que potser en això rau el problema, en creure en les paraules d'un poeta. 

En no trair les il·lusions.

dimarts, 1 de gener del 2013

Any 13


Com que cadascú les enfila per on pot, he decidit que una bona manera de recordar Espriu seria dedicar l'any a rellegir les obres d'aquest bon senyor.

Jo diria que, paraula més paraula menys, me les he anades tirant totes coll avall d'ençà que el vaig ensopegar per primera vegada. Però no m'ha de fer cap nosa tornar-li a fer visita. És un senyor que em fa respecte i per al qual guardo una certa devoció.

Em posaré a la feina per Les cançons d'Ariadna, que és llibre amè i de gran presència. Tinc per mi que és la millor porta d'accés al laberint espriuà. És l'obra de més lenta gestació de les publicades per l'autor: la primera versió va ser publicada el 1949 i la definitiva, el 1981. I en el camí va anar creixent per passar dels 33 poemes inicials als 100 definitius. No em direu que no fa bonic tot això!

Jo us convidaria a fer un tast d'Espriu. Podeu fer com jo i cantar amb Ariadna, o bé podeu engrapar el cap del fil i passejar pel laberint grotesc de la mà de la mateixa senyora. I no faríeu malament de triar els contes de l'autor: el pes del poeta ens amaga massa vegades l'excel·lència de la seva prosa.

En fi, que ja fareu el que voldreu. En aquest món un pèl embolicat que hem de comportar, potser l'única llibertat que ens queda és decidir com i amb qui enterrem les hores mortes.

I com a comiat i per donar la benvinguda a aquest any que espero que pugueu suportar amb discret estoïcisme, us deixo amb el primer poema d'Ariadna:

ENTRADA

Si de nou voleu passar,
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir.
No hi ha laberint més clar.
Trobareu seients a mà
per als tristos i cansats.
Hom no hi sent miols de gats,
sinó molt nobles cançons,
trèmolos d'acordions.
Quant al preu, tan mòdic és,
que penso no cobrar res.