divendres, 31 de desembre del 2010

Ateses les circumstàncies...

...ens limitarem a desitjar
que no ens peti la cadena.

Estiguin bonets!

dijous, 30 de desembre del 2010

No faré bons propòsits


“La vie”, deia Chatillez, “est un long fleuve tranquille”.

Si fem cas d’en Manrique aquesta mena de rius “van a dar en la mar, que es el morir”.

Com que Πάντα ῥεῖ (ara fem una passada per Efes) opto per la meva natura d’anguila i la meva consistència de suro.

Miraré com cauen els fulls del calendari. I ho faré de cua d’ull: el biaix és una digna proposta.

I amb l’últim sospir de l’última campanada respiraré alleujat: tot acaba, tot comença de nou.

Ja ho deia en James aquell, un altre “turn of screw”.

dimarts, 28 de desembre del 2010

((((.....))))

Un altre dia hi posaré paraules.
Avui només es tracta de desitjar el millor
als qui us vagui d'obrir
aquesta porta.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Sacrilegi i fabulació


Repesco avui a "Línia Gràcia" (Núm. 3, 20 Des. 2010, p. 5) una notícia que fa uns dies es va fer un forat a la premsa de Barcelona:

Detingut per haver robat les dents d'or als morts. Els Mossos de Santa Coloma de Gramenet van detenir un veí de Barcelona de 39 anys, treballador d'un cementiri de la zona, acusat d'haver robat 17 peces d'or dels dentats dels morts dipositats a l'ossera comuna d'un cementiri de la demarcació de Barcelona. Els Mossos li van imputar un delicte contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts, i 17 faltes contra el patrimoni per l'apropiació indeguda de cadascuna de les peces dentals que va agafar. L'home sospitós del robatori de dents d'or va quedar en llibertat després de declarar davant d'un jutge.

El robatori als morts fa posar una mica els pèls de punta, la veritat. Però també en això hi ha graus i matisos. Sense anar més lluny, una coneguda a qui fa un any se li va morir el marit sobtadament, explicava que encara no se sabia avenir que, havent-lo calçat amb un parell de sabates noves de trinca i de marca acreditada, se'l trobés al tanatori descalçat dins del taüt. Atuïda per la desgràcia no va muntar un sagramental, però el rau-rau no l'abandona i no se sap acabar en quin cap va caber apropiar-se de les sabates del difunt.

L'episodi de les dents té un tombant més macabre. Jo, per exemple, no em puc deixar de representar el fet des d'una perspectiva romàntica: a la llum fimbrejant d'una torxa en una nit sense lluna, per entendre'ns. Eps, i si cal, que el dentista de pacotilla acredités una discreta gepa i arrossegués la cama dreta grinyolant en el silenci de la fossa.

Però no són aquestes cabòries decimonòniques les que em porten a escriure aquestes quatre ratlles. És més aviat la tipificació dels delictes que se li imputen.

Que l'acusin de faltar el respecte als difunts, ho entenc. Ara, la qualificació d'haver delinquit contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos no l'acabo de veure clara.

Si les meves deduccions no van errades (en matèria d'osseres comunes em declaro llec) el farrigo-farrago d'ossades que deuria remenar el lladre protèsic no podia acreditar massa consciència atès l'estat en què es trobaven i també imagino que deuria ser complicat adscriure les carcanades a una determinada confessió. En tot cas es podria retreure a la descendència dels traspassats una certa descurança que havia abocat els esquelets a una última residència francament promíscua.

Amb això no vull excusar el profanador de torn. Si bé és cert que sóc d'un materialisme de pedra picada i tota transcendència em sembla un enganyifa interessada, no deixo de tenir un profund respecte per la intimitat de qualsevol i em sembla de molt poc fonament fer extraccions postmortem per la patilla.

L'altre dia, per la megafonia interior del metro (línia blava) van advertir els viatgers que s'havia detectat la presència de carteristes al comboi i van recomanar que els viatgers tinguessin cura de les seves pertinences.

Qui sap si quan passegem per les tranquil·les avingudes d'algun cementiri sentirem pels altaveus: "Serreu les barres que hem vist un paio amb unes tenalles."


dilluns, 13 de desembre del 2010

Balenes


Si he de ser franc, mai no he sentit cap simpatia especial pel capità Ahab. Un paio que s'obstina a massacrar una balena (i al damunt, blanca), per molt que l'acabi acompanyant fet un bolic a les profunditats, em produeix una certa repugnància. Què voleu que us hi digui: tal faràs tal trobaràs.

Si Ahab hagués estat assenyat, hauria optat per la sort de Jonàs. Si anem a veure, aquest pàjaru demostra ser més espavilat: engolit i agombolat, és degudament regurgitat a la platja que li convé. Jo el faria sant patró dels low cost, però a Carner i Rodoreda se'ls posarien els pèls de punta, i tampoc no és cas de destorbar les perruques d'escriptors de tanta solvència.

A mi, el món de la balena no em tira especialment, per bé que cantin i estiguin en perill d'extinció. Al capdavall tot passa i ni ens remullarem dues vegades al mateix riu ni posarem els peus a macerar a la mateixa palangana.

D'altra banda, tinc amb els cetacis un greuge personal: em va costar molt treure'm del cap la imatge de les balenes barbudes i altres misteris. A mi, de petit, em van ensenyar que les balenes tenien barbes i que l'esperma de balena era una bicoca.

Quina confusió, marededéusenyor!

Podia arribar a imaginar balenes amb llargues patilles, però les pràctiques masturbatòries que permetien accedir a tan innoble producte se'm feien -ho puc confessar ara que ja estic una mica de tornada de tot- una mica difícils d'empassar.

L'únic que em reconcilia amb aquestes bestiotes és la seva innegable contribució a l'estilització de la figura femenina. O és que ens pensem que sense alguna balena morta Scarlett O'Hara hauria fet ballar la taperola d'en Rhett Butler i del fleuma de l'Ashley Wilkes?

I és que en matèria de siluetes, no hi ha com una bona col·lecció de balenes.

La resta de ja depèn de cadascú o de cadasqual.

Tal qual.

diumenge, 12 de desembre del 2010

dijous, 9 de desembre del 2010

dimarts, 7 de desembre del 2010

Souvenirs

Com qualsevol ésser humà de gènere i condició diversa, conservo memòria de fets i/o vivències que es van produir en aquell espai boirós i llunyà que en diem infantesa.

Per exemple: el primer dia que vaig anar a escola, a la tarda vaig marranejar perquè no volia tornar-hi; el meu avi tenia unes orelles enormes i portava gavardina; quan els Reis em van portar una pilota i mitja dotzena de llibres, vaig optar pels llibres; a l'amic que tenia li vaig badar el cap sense voler-ho; de tant en tant havia de fer llit i tothom deia que era perquè feia una estirada. I això.

I podria seguir enfilant banalitats. No sé fins a quin punt han contribuït a la formació del meu caràcter, que té una certa tirada tardoral últimament. Per això he recollit aquest matí aquesta fulla de plàtan que s'havia quedat a esperar-me a l'entrada de casa.

El meu carrer acaba en una casa que té un jardí amb tres arbres notables: un xiprer, una palmera i un plàtan. El plàtan és especialment esplèndid, li porto una especial voluntat. Quan perd la fulla, m'agradaria que el meu carrer quedés encatifat de fulles seques.

Quan era menut, m'entretenia esbarriant les piles de fulles que encatifaven els carrers i potser encara ho faria si s'escaigués. Sembla que ja no és possible, la Barcelona que trepitjo ja no és la ciutat dels plàtans. Potser la vegetació ha canviat, potser ja no trepitjo els mateixos carrers.

Ara he rescatat una fulla seca. No sé massa per què. O potser sí, però ja no tinc ganes d'explicar-ho.

diumenge, 5 de desembre del 2010

dimecres, 1 de desembre del 2010

Qui no té feina...

...el gat pentina.

I és portat per aquesta vocació perruquera que aquest 1 de desembre m'he entretingut a a furgar entre bressols i sepultures.

Acte 1 - Remenant prestatges

Estiro el braç i arreplego un volumet que grogueja. L'obro a l'atzar: pàgina 24. Pere March:

AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que ho naix comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ni dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
amb dol, amb guaig, amb mal, amb sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

Acte 2: Francisco de Quevedo

Al punt em vénen al cap unes paraules: "la cuna es sepultura y la sepultura cuna de la postrera vida". (Cap misteri: el dia que els va llegir la mestra a classe, me l'escoltava i em van cridar l'atenció.) Però ara no sé de qui són. Cap problema: m'encomano a sant Google i ho pesco. Això de La cuna y la sepultura és de Francisco de Quevedo:

Son la cuna y la sepultura el principio y el fin della, y con ser al juicio del divertimento las dos mayores distancias, la vida desengañada no sólo las ve confines, sino juntas con oficios recíprocos y convertidos en sí propios, siendo verdad que la cuna empieza a ser sepultura y la sepultura, cuna a la postrera vida.

Acte 3: Luís de Góngora

Inevitablement, imagino Quevedo (lleig, miop, coix i amb una certa tirada als bons vins) i recordo les fantàstiques invectiques que intercanviava amb Luís de Góngora: un compendi de mala llet elevat a l'enèsima potència, és a dir, una delícia. Això em porta a remenar els Sonetos completos de Góngora, editats per Biruté Ciplijauskatité:

Cierto poeta, en forma peregrina
cuanto devota, se metió a romero,
con quien pudiera bien todo barbero
lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,
en cuanto suya, de un hermoso cuero,
su báculo timón del más zorrero
bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua, navega.
Este sin landre claudicante Roque,
de una venera justament vano,

que en oro engasta, santa insignia, aloque,
a san Trago camina, donde llega:
que tanto anda el cojo como el sano.

Acte 4: Reflexión, oración y cierre.

El gat continua despentinat, però he passat una estona distreta.