Qui no té feina...

...el gat pentina.

I és portat per aquesta vocació perruquera que aquest 1 de desembre m'he entretingut a a furgar entre bressols i sepultures.

Acte 1 - Remenant prestatges

Estiro el braç i arreplego un volumet que grogueja. L'obro a l'atzar: pàgina 24. Pere March:

AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que ho naix comença de morir,

e morint creix, e creixent mor tot dia,

que un pauc moment no cessa de far via,

ne per menjar ne jaser ni dormir,

tro per edat mor e descreix a massa,

tant que així vai al terme ordenat,

amb dol, amb guaig, amb mal, amb sanitat,

mas pus avant del terme null hom passa.

Acte 2: Francisco de Quevedo

Al punt em vénen al cap unes paraules: "la cuna es sepultura y la sepultura cuna de la postrera vida". (Cap misteri: el dia que els va llegir la mestra a classe, me l'escoltava i em van cridar l'atenció.) Però ara no sé de qui són. Cap problema: m'encomano a sant Google i ho pesco. Això de La cuna y la sepultura és de Francisco de Quevedo:

Son la cuna y la sepultura el principio y el fin della, y con ser al juicio del divertimento las dos mayores distancias, la vida desengañada no sólo las ve confines, sino juntas con oficios recíprocos y convertidos en sí propios, siendo verdad que la cuna empieza a ser sepultura y la sepultura, cuna a la postrera vida.

Acte 3: Luís de Góngora

Inevitablement, imagino Quevedo (lleig, miop, coix i amb una certa tirada als bons vins) i recordo les fantàstiques invectiques que intercanviava amb Luís de Góngora: un compendi de mala llet elevat a l'enèsima potència, és a dir, una delícia. Això em porta a remenar els Sonetos completos de Góngora, editats per Biruté Ciplijauskatité:

Cierto poeta, en forma peregrina

cuanto devota, se metió a romero,

con quien pudiera bien todo barbero

lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,

en cuanto suya, de un hermoso cuero,

su báculo timón del más zorrero

bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua, navega.

Este sin landre claudicante Roque,

de una venera justament vano,

que en oro engasta, santa insignia, aloque,

a san Trago camina, donde llega:

que tanto anda el cojo como el sano.

Acte 4: Reflexión, oración y cierre.

El gat continua despentinat, però he passat una estona distreta.