dijous, 22 de febrer del 2007

Señor Paco, siau!

Embellecían el vergel de la Inmaculada Virgen María, Señora Nuestra, tres hermosos capullos llenos de vida y de halagüeñas esperanzas. La Santísima Virgen desde el cielo les sonreía, la tierra empezaba a aspirar sus perfumes y el claustro de la Enseñanza se felicitaba complacido por los óptimos frutos que esperaba. Mas ¡ay! ¡contra todo presagio rugió un viento huracanado, tronchó sus vástagos, y... secáronse para siempre los tiernos pimpollos al soplo fatal del beso de la muerte!

El capullo que us contempla (vull dir el que teniu més amunt, no fos cas que hi hagués algú amb vosaltres en aquests moments que llegiu i provoquéssim malentesos) no és altre que la germana Lluïsa Artigas i Castelltort, que va néixer el 5 de juliol de 1894 i traspassà la tardor del 1918 víctima de l'epidèmia de grip d'aquell any infaust (el 20 d'octubre, per ser del tot precisos). I el fet ha quedat per sempre més registrat a les pàgines d'un llibret que m'honoro de tenir entre els meus i que de tant en tant repasso.

Es tracta doncs d'una més d'entre la multitud que ja ha obtingut resposta a l'interrogant que només es tanca quan s'acompleix aquesta única certesa amb què ens dipositen en aquest món de mones. Interrogant que, sigui dit de passada, no em treu ni una engruna de son.

Però és el cas que ahir nit un veí que teníem mig adoptat ha emprès el seu últim viatge. Demà l'acompanyarem al seu últim estatge: quatre ulls escarransits per tot bagatge de comiat i molt de silenci.

És així i no hi ha més.

Simplement constatar que en això dels trànsits a l'ultratomba hi ha de tot, com a les rebaixes del Corte Inglés.

I a mi que em plau de constatar-ho.

dimarts, 20 de febrer del 2007

Sportsman

Com que m'ha vingut així com de sobte una fúria esportiva que no em conec i això em causava una molt fonda inquietud després de consagrar un vida a l'olímpic menyspreu per a qualsevol activitat física que vagi més enllà de passar les pàgines d'un llibre, traginar una copa fins als llavis o perfilar la bèstia de dues esquenes, m'he submergit en la recerca d'icones revellides que poguessin aixoplugar aquesta dèria que em feia desconegut als meus propis ulls de mi mateix.

Per sort me n'he sortit i a més amb nota. Si puc lligar l'hoquei amb l'Edat que m'enamora, encert per partida doble.

Veges tu, dilecta amiga, que fins en un temps tan allunyat com aquest hauríem pogut coincidir a l'encalç d'una pilota.

Com ens hem de veure.... hips!

diumenge, 11 de febrer del 2007

Contradient Sèneca

Pel que sembla ser no estic massa d'acord amb segons quins filòsofs quan afirmo que la meva llibertat s'assenta en l'acurada selecció dels meus esclavatges.

Aital descobriment no deixa de satisfer-me perquè em reafirma en una de les meves debilitats, ço és, no coincidir amb les opinions emeses sigui fa centenars d'anys sigui la vigília mateixa. I aquesta flaca em confirma en una altra de les meves servituds predilectes: portar la contrària sistemàticament.

És per això que avui vinc aquí per contradir-me a mi mateix.

Perquè ara és el moment que m'abelliria desgranar un rosari de dicteris contra els fats perseguidors (Aribau dixit) que m'han tingut tot el cap de setmana amb el dogal al coll i la bola al turmell. Ai, com em plauria de lliscar pel llis pendent de l'aucompassió i deixar-me agombolar per la llefiscosa sonsònia del jo-no-m'ho-mereixo.

Doncs res, amic, no tan sols t'ho mereixes sinó que tu mateix t'ho has buscat. I no hi ha res més a dir, que ja està bé de projectar més enllà de les misèries pròpies les culpes del que se't fa difícil d'empassar.

Tant lament i tanta trampa ja fa escudella. (Àvia dixit.)

Doncs això.

diumenge, 4 de febrer del 2007

Equus malignus

Diuen les males llengües que el món de l'Alta Edat Mitjana era d'una violència primària, exacerbada, potser desmesurada, qui sap si en estat pur.

A mi em van explicar -i m'agrada de creure-m'ho- que el gran avenç en el terreny de la cavalleria va ser atinar a lligar la sella al ventre del cavall de manera que muntador i muntura formaven un bloc compacte. Si a més hi afegim quilos i quilos de greix, ronya i ferro i projectem aquests centaures l'un contra l'altre, la topada devia ser per sucar-hi pa (i passar la baieta, sigui dit de passada): esquitxos de sang i altres substàncies més o menys líquides, i estelles d'ossos devien deixar els borns o els locus amoenus de torn fets uns "campos d'Agramante", com deia la meva àvia. I què no dir del peons -pagesots, no calia més- que pul·lulaven pels camps de batalla per rematar la feina? Un bon coltell introduït per l'escletxa de l'elm i un contundent cop al pom, i clac!, ull i cervell a fer punyetes i un altre cavaller a fer companyia a Nostre Senyor. Com ha de ser, faltaria més.

Com va ser que de tot aquest podrimener en va néixer una de les literatures més exquisides de l'occident europeu no us ho sabria pas dir, però és així i només cal que dediqueu alguns minuts a Raimbaut d'Aurenga o a la comtessa de Dia per comptes de perdre el temps buscant en la modernitat exemples més alts de refinament líric.

Amb tot, no és la poesia el que em fa escriure aquestes ratlles. És que fullejant un llibre d'aquests que agafo quan ja estic fins als pebrots (ja em passareu per alt la grolleria) d'ajupir el cap per treure'm la feina de sobre, he ensopegat amb la imatge que teniu aquí al damunt. I no m'he pogut estar de fer-me un fart de riure quan he tingut l'encert de mirar la carona que li van pintar al cavall de la dreta.

Mireu-vos-la bé. Amb un pinta com aquest, tinc per segur que el Cavaller Verd deuria fer-se un nom. Tot un nom, sí senyor!

O no?

dijous, 1 de febrer del 2007

Una mica

Una mica cansat, una mica emprenyat; una mica enyorat, una mica fotut. Moltes miques fan un molt, ja se sap, però ara més em sento un rosari de miques que no un tot que camini en la mateixa direcció.

Setmana dispersa, d'anar fent, una mena d'autòmata sense una programació massa definida però que compleix per inèrcia i satisfà les obligacions que té contretes. No sé si es nota massa, ni en el fons no sé ni si m'importa, però sóc com una carcassa buida que circula pels llocs habituals i que aconsegueix que el reconeguin com el que es creuen que sóc. Tot va, doncs, segons els paràmetres previstos.

I feliços ells, feliç jo. O potser no, que de vegades fa més ràbia que altres.

Que un hom es cansa de parar l'orella i atendre les múltiples cares de l'egoisme circumdant.

Fins quan?

Que potser ja està bé de goma i de contorsionisme i convé obrir el calaix dels punts i repartir-los sobre les is.