dissabte, 22 de març del 2008

dilluns, 17 de març del 2008

Una certa cara

Una certa cara d'astorament fa la meva reina. Perquè és una reina, no ho dubtéssiu, que ha fugit d'una baralla per inventar on, havent comportat les exigències del rei i declinat els requeriments inelegants i libidinosos d'un patge impertinent, ja no hi havia res que la hi retingués.

Ha fet oposicions a vitrall, i ha guanyat plaça en propietat, però té un fons de cul de mal seient i la immobilitat la incomoda i per això s'ha llençat a l'aventura.

Voldria descobrir horitzons, conèixer terres llunyanes... Això sí, on no hagin aplicat mai l'esglai net de la guillotina, perquè ella és molt seva i creu fermament que els colls han estat creats per unir tronc i cap, i sosté que qualsevol interposició, ultra inoportuna, ha de ser per força dolorosa.

S'ofereix per fer companyia i conversar els capvespres. Només necessita domassos, canelobre i copes de cristall, però garanteix lleugeresa, ironia i afabilitat.

Si us convé l'oferta, no ens trigueu. Ella n'estarà encantada i j o em trauré una responsabilitat del damunt.

diumenge, 16 de març del 2008

Renata Palubinskas


Me l'he trobada en un passeig per la xarxa.
Cosa que m'instrueix sobre les bondats de la vacança.
Per si us abellia de fer-li una visita, aquí en teniu l'adreça:

http://renatapalubinskas.com/gallery.htm

I un nou enigma: quin dels tres personatges em resulta més seductor?

dissabte, 15 de març del 2008

Guerau de Liost

Avui, un cop pentinats tots els meus gats i empès encara per la manca de feina, m'he dedicat a l'únic esport que em permeto: la caça del llibre desconegut.

Com que la meva biblioteca s'ha fet a cop de rampells, la tinc convenientment desendreçada i mai no he comès l'error de llegir tots els llibres que l'atzar m'ha firat, de tant en tant deixo lliscar la vista pels lloms i així puc descobrir algun volum o volumet que dorm el son dels justos.

Li trec la pols, el fullejo i el retorno al bressol.

Avui li ha tocat el torn a una antologia de Guerau de Liost, poeta que mai no he llegit i el nom del qual, quan se'm presenta, només em suscita tres associacions: Noucentisme, Montseny i ametistes. I anar fent.

Com que no està de més ampliar horitzons, he tallat els fulls (no ho havia fet encara i és del 80!) i he fet veure que llegia algun poema.

He sobreviscut, que no està malament, i us en porto un que mira, m'ha fet una certa patxoca:

QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA

Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.

L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.

Del conjunt de la totalitat del poema, us diré que em quedaria amb un vers en concret, que és el que m'ha decidit a fer-vos de copista.

Podria dir quin, és clar, però m'ho callaré i així, si us ve de gust, podeu jugar a encertar-lo.

dijous, 13 de març del 2008

Passem pàgina

Agraïu l'exemple i feu com ella.

Mireu de lluny i amb posat calm el que ja és passat.

De tan petit, costa de veure.

A què treien cap tants esgarips?

dissabte, 8 de març del 2008

I jo em pregunto...


era estrictament necessari?