dimarts, 31 de juliol del 2007

Petit conte idiota (6)

Una tarda sense res a fer. I la mandra, que és la mare de tots els vicis. Xategem? Vinga, que no sigui dit! Avui em posaré la disfressa de dona: Beth, curt i net.

I ara què faig? M’ha deixat plantada com una ceba. Quina mandra sortir ara. Xat? Vinga, que no sigui dit. Avui em posaré la disfressa d’home: Ton, a veure si se les compon.

Ton: Hola. Puc?
Beth: Hola.
Ton: Que destorbo?
Beth: No, no, no destorbes.
Ton: Què feies?
Beth: Res, per aquí, avorrida. No diuen res interessant.
Ton: És veritat, el general és cada dia pitjor, només s’hi diuen bestieses.
Beth: Entres sovint?
Ton: No gaire. I tu?
Beth: Jo tampoc. Avui, que no sabia què fer.
Ton: Ah.
Beth: Bé.
Ton: De què parlem?
Beth: No sé. Digues tu.
Ton: De com som?
Beth: Com?
Ton: M’expliques com ets?
Beth: Per què no juguem a endevinar?
Ton: Com vulguis. Com ho fem?
Beth: Jo et vaig dient com em penso que ets i tu em dius si l’encerto.
Ton: Fet. Comença.

I va començar un bonic intercanvi de mentides. Bé, només mitges mentides. Perquè la Ton va vestir en Beth amb tots els seus adreços i en justa correspondència en Beth va fer una Ton a la seva imatge i semblança. Ni l’un ni l’altra es van desmentir i tot eren ais i ois per l’encert i sorpresa per la màgia telepàtica que fluïa sense aturador.

I és clar, va arribar l’inevitable: “I si quedéssim?” I van fixar lloc i hora. Per no presentar-s’hi, esclar. Però no van saber-se resistir a la temptació i van anar els dos al lloc precís a l’hora exacta, segurs com estaven que podrien tafanejar emparats en l’anonimat perquè estaven convençuts que Beth havia enganyat Ton i que Ton havia pagat Beth amb la mateixa moneda. I bé calia acabar d’omplir la tarda i el bar on havien quedat no era massa lluny ni de la casa de l’un ni del pis de l’altra, vejats miracle.

I quan es van mirar, va ser com un joc de miralls que els va desconcertar només un instant. I es van posar a riure sense solta ni volta. Si més no per als altres clients que els observaven un pèl desconcertats.

Demà fa l’any de la trobada. N’hi ha hagudes més, de fet no es desenganxen. Han quedat al mateix bar i es posaran la mateixa roba. Demà, però, es somriuran amb tendresa i a l’Elisabeth, que és una mica de la llàgrima fluixa, se li humitejaran els ulls quan l’Antoni li digui a cau d’orella si es vol casar amb ell.

diumenge, 29 de juliol del 2007

Petit conte idiota (5)

Benvolguda senyora:

Serveixin aquestes paraules que li escric de regraciament i d'un cert comiat. Poc em podia pensar jo, modest artesà, que vostè em portaria la fortuna. Quan vam fer tractes, no tenia pas previst que les coses prenguessin aquest curs que han acabat prenent i li puc assegurar que estava disposat a actuar amb la diligència, la precisió i la subtilesa que han estat sempre la meva divisa.
Potser l'error que va cometre va ser posar-me en antecedents de la dimensió real de l'herència a què la meva intervenció la situava en condicions d'aspirar. Som humans, heus ací la realitat indefugible, i el corc de l'ambició va començar a barrinar els meus principis d'ètica professional. I més quan vaig començar el que jo anomeno l'estudi de circumstàncies. El seguiment que vaig encetar de la seva tia Eulògia em va descobrir que, més enllà de la injustícia del nom, natura l'havia adornat de gràcies que si a vostè se li escapen a mi em va tocar profundament.
La seva vida solitària, el gest llangorós i la mirada perduda van ser definitius. Aviat vaig comprendre que no seria capaç de complir l'acord que havíem establert. Vaig fer el pas una tarda que ella prenia el seu te com d'habitud i la meva gosadia va tenir la recompensa d'un principi d'amistat que sense treva ha esdevingut una comprensió sòlida, un amor reposat i plenament correspost.
Demà -és per això que avui vostè rebrà aquesta carta- convocarà els nebots per donar-los la bona nova: ens casem el quinze del mes entrant. Serà una cerimònia discreta, només per als íntims. De la qüestió del testament, ja n'hem parlat i, malgrat la meva ferma oposició, és ella que s'ha entestat a canviar-lo en benefici meu. La seva gentilesa previsora l'ha feta concloure que els anys que m'avança (i que en cap cas són un obstacle perquè les meves intencions siguin d'una puresa i transparència totals) l'han feta témer que faltant ella a la imprevista jo em quedés a l'escapça. No he trobat manera humana de fer-la canviar de parer. Crec que també els parlarà d'aquestes qüestions més crematístiques en la reunió a què els ha convocat.
No crec que sigui el cas, però tinc interès a fer-li veure que si es donés la circumstància que vostè decidís parlar-li del nostre conveni i posar-la en antecedents que jo era l'encarregat de precipitar el seu trànsit al més enllà, poc hi guanyaria. De fet, m'he avançat i jo mateix l'he posada al corrent. Un bell acte de sincera contricció, regat amb profusió de llàgrimes i segellat amb un perdó de pedra picada. De fet, no sé fins a quin punt descobrir l'interès que vostè tenia a escurçar la seva estada entre nosaltres la va empènyer a esborrar-la de les seves últimes voluntats.
Bé, ja està al corrent de tot. Espero que les meves paraules no la trasbalsin massa i, perquè vegi que sóc honrat, li adjunto l'import exacte de l'avançament que m'havia fet. Pregui-s'ho com un estalvi. Jo crec que sumant-hi la quantitat que ja no m'haurà de liquidar en tindrà prou per quedar bé amb un regal de noces escaient i de pagar-se unes bones vacances.
Per acabar, i si em permet la gosadia, li diré que vostè ha guanyat un oncle agraït i jo una neboda que mai no m'oblidarà.
Atentament,
J.S.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Petit conte idiota (4)

Ho ha decidit per ell: “Avui anirem al cine”. No li sembla ni bé ni malament, està fet a obeir, ja és un costum. Tampoc no li importa gaire, ni poc ni gens. Tant si és al cine, com a casa, com al súper empenyent el carretó, el seu cos i ell són entitats independents. Practica una modalitat molt alambinada de la bilocació: no és el seu cos que apareix en dos llocs diferents; el cos és un, però el buida de tot el que li importa i es replega en un univers paral·lel que només ell sap i habita. La carn fa el seu paper mentre ell navega per mars interiors.

“I què anirem a veure?” La pregunta era necessària per previsible, no perquè tingui cap necessitat de saber-ho. De fet, ni escolta la resposta, però emet un gruny quan ha acabat la seqüència de sons que satisfà la seva pretesa curiositat. “Ja m’avisaràs quan sigui l’hora”. Missió acomplerta, cercle tancat. Pot retornar al seu món de silenci immòbil fins que l’en faci sortir i hagi d’empènyer la seva córpora pel carrer de camí a la foscor acollidora del cinema.

Fa veure que llegeix. Fa un parell de dies que s’amaga als fulls de la Divina Comèdia. Ha descobert que els llibres de prestigi acreditat són els més adients. Com que es presten a assaborir-los lentament, la cadència amb què ha de girar els fulls és més pausada i guanya temps. Habitualment no llegeix ni una lletra, però no aixeca els ulls del llibre de torn. Són només una trinxera, no un camí.
Avui, però ha ensopegat una estrofa que el té encaboriat: Tomba’t d’esquena i clou-te de parpelles / car si Medusa amb un esguard reculls, / mai més tu no veuràs ni sol ni estrelles. Tant de bo ho hagués fet, però va badar i la seva vida ha estat una nit fosca sense cap llumenera. Se li escapa un sospir. Error de principiant, malviatge.
“Què et passa?” La pregunta l’irrita. Segueix amb el cap acotat, de sobte li ha vingut com una por d’haver-se d’acarar amb un tou de serps rinxolades. “Res, per què?” “Com que sospires.” “Ah.” I ho deixa així, en suspens. Escorcolla en la memòria. Potser si tingués un escut rutilant a mà, pensa. Busca alternatives que renovin velles històries mig mal apreses. Potser la safata de plata?
“Vaig a la cuina buscar a buscar un got d’aigua. Vols alguna cosa?” “No.” Així que sent com les passes s’allunyen pel passadís, s’aixeca d’una revolada i engrapa la safata oval. Se la jugarà, no se sap mai. Es planta eixancarrat just davant la porta, amb l’argent polit encarat a un futur incert: o sarcasme o victòria. Tanca el ulls amb una força que es desconeix, l'orella atenta al fregadís del retorn.
És un xiscle atàvic, primordial, tallat en sec per una remor mineral que l’emmudeix, el devora i el cristal·litza. Es fa un silenci dens, sòlid, marmori.

Mentre abaixa l’escut i obre un ull poruc, un petit estel titil·lant perfora la negror del cel.

diumenge, 22 de juliol del 2007

Petit conte idiota (3)

Mata l’estona així: asseguda al llit, amb les cames discretament separades davant del mirall i repassant-se els pèls de l’entrecuix amb unes tisoretes daurades. De passada, com qui no ho vol, es va estudiant. S’agrada, sempre s’ha agradat. Ara que ja fa quinze dies que pren el sol i la pell ha arribat al punt just de color, l’embadaleix el contrast amb el blanc del triangle que ha perfilat el vestit de bany. Convé que el borrissol s’hi inscrigui amb precisa simetria. D’aquesta delineació se n’encarrega la Paqui (que et deixa uns engonals com la seda, te la recomano) però del volum se n’ocupa ella mateixa i ho fa amb concentració, paciència i delicadesa, fins que arriba a la mesura justa d’ombra i transparència que la satisfà. L’any passat va provar la depilació completa, però no en va quedar del tot contenta: la feia sentir massa despullada, nua en excés.

Es posa dreta, s’espolsa i s’estudia. Ja té la posició dels miralls ben calibrada i es pot anar mirant de tots costats. La corba dels pits, l’arquitectura elegant de les cames, el joc de contrastos de la pell, el roig encès del cabell. Sacseja el cap i els rínxols s’escampen i s’ordenen. Com n’està d’orgullosa del seu cabell! Somriu i es dóna un aprovat. Vaja, un excel·lent. Cum laude, naturalment.

Ara ve el ritual de les calcetes. Obre el calaix i se les mira amb un posat reflexiu. Amb l’índex de la dreta es ressegueix el perfil. S’atura un moment a la punta del nas i ja ni arriba a tocar el llavi. Decisió presa: tanga negre de pell d’àngel, el més senzill i elegant que té. Fer-lo lliscar cames amunt, ajustar-lo i encaixar el cordonet entre les natges és un procés deliberadament lent, sensual.

Mira el rellotge, falten deu minuts perquè arribi l’Albert. I seran deu minuts, és d’una puntualitat gairebé exasperant. S’ha de posar el vestit, això ho té decidit ja: serà el negre de tirants. El telèfon sona quan l’està obrint per passar-se’l pel cap. El deixa damunt la butaca de vímet i va cap a la sala. El despenja al cinquè truc, just abans que es dispari el contestador.

-Laia?
-Albert...
-Em sap greu, no puc venir.
-I això?
-Et parlo des del cotxe. M’acaba de trucar l’Eugènia des de l’hospital. L’Albert ha caigut a l’esplai i sembla que s’ha trencat la cama. Me n’hi he d’anar. Així que pugui ja et diré què.
-Bé.
-Em sap greu.
-A mi també. Escolta, si no sóc a casa, truca’m al mòbil. No sé què faré.
-D’acord. T’estimo.
-Adéu, que no sigui res.

Té la cara fosca. Ara mateix odia l’Albert pare. I també l’Albert fill i la mare que el va parir. I s’odia ella mateixa per embolicar-se amb un casat. I també odia el tanga negre. Se l’arrenca d’una esgarrapada, en fa un manyoc i el llença amb tanta fúria que li queda penjat al llum del sostre. Es gronxa al braç que té la bombeta fosa, aquella que mai no recorda de canviar.

Està enrabiada, no sap què fer. Tira per la banda més absurda: va a la galeria i remena la caixa de les bombetes. N’hi queda una de 60, de rosca fina, de vidre glaçat, just la que ha de menester. Torna a la sala i retira la taula de centre que li fa nosa. Hauria d’anar a buscar l’escala, però farà amb una cadira. S’hi enfila.

S’ha de posar de puntetes. Així, amb el braç dret estirat i la cabellera onejant quedarà per sempre impresa a la memòria del mirall que també hi ha la sala. Poc acostumat a la seva nuesa s’enamora d’aquest cos i més encara del gest, que té un regust estatuari, i no para esment del tremolor sobtat i del balanceig de la cadira. No li arriba tampoc el cop sec amb què l’angle de la taula atura sobtadament l’arc precís de la caiguda ni pot veure tampoc l’espessa taca vermella que va xopant la catifa.

Però no hi fa res. Ha tastat la mel i com tots els miralls sap que només ha d’esperar i confia que ella tornarà per mirar-se i es deixarà contemplar. Aquesta vegada, però, l’espera serà vana.

I des del llum, sembla com si les calcetes esbossessin un somriure ambigu.

dissabte, 21 de juliol del 2007

Petit conte idiota (2)

Van abandonar el senyor Eladi Pontons a l'estació al pic de mitjanit. Assegut al banc, just a sota de la claror somorta de l'únic llum que havia sobreviscut al vandalisme dels uns i la deixadesa dels altres. La cames encreuades i el braços plegats. El cap un si és no és inclinat a la dreta i el barret posat de gairell, contrapesant.
Acostumat com estava a la santa paciència de la immobilitat, no va sentir cap temptació de moure's i es va limitar a mirar fixament davant seu. El mercaderies de les 03.27 li va semblar monòton, excessivament llarg, avorridíssim. L'exprés de les 05.23 el va distreure una mica més, potser pels llums de les finestretes i la cadència del soroll, 0n va trobar una reminiscència de polca, ja em direu. A les 05.58 un gos espellifat el va ensumar d'esquitllentes i va anar d'un tris que no se li pixés a la tíbia. Tanmateix alguna cosa l'en va fer desdir.
I ja no recorda res més. Llevat del xiscle horroritzat de la senyora Engràcia que com cada dia a les 06.05 creuava les vies per escurçar camí i arribar a temps a ca la Loli, perquè la nena havia d'anar a la fàbrica i ella tenia cura del nét. Pobra senyora Engràcia! Castigada del cor com estava no va poder resistir trobar-se de cara amb un difunt que matava l'estona mirant els trens passar. Va caure rodona als seus peus i així es va estar fins que a les 06.15 l'Eduard Finestrelles, el manyà, es va trobar amb el panorama, va sobreposar-se a l'esverament i va córrer a avisar les autoritats.
Mai no es va aclarir qui havia desenterrat l' Eladi Pontons i l'havia plantat a l'estació. La Loli, superat el tràngol de l'orfanesa, es va haver d'espavilar per resoldre el problema de la mainadera. El poble en va anar ple una bona temporada i després el tema es va anar refredant, com sol passar amb totes les coses.
Ningú, però, va saber mai que la senyora Engràcia no havia passat a millor vida per topar-se de cara amb un mort qualsevol. El que la va arrencar d'aquesta vall de llàgrimes va ser reconèixer (no us penseu, en Pontons estava molt i molt ben conservat) l'amor impossible de la seva vida, el senyoret que la va enamorar o seduir o digueu-li com vulgueu, que la va deixar ben prenyadeta i que li va girar l'esquena i li va desgraciar la vida. Fets ben trivials, si anem a mirar.
I van ser aquelles paraules que l'Eladi va dir en un rampell d'enamorat les que li van retornar a l'Engràcia a l'instant mateix que el cor se li feia miques: "Aquests llavis que ara em dónes, fins i tot mort te'ls vindria a besar".
I és que en qüestió de metàfores, potser caldria anar més en compte.

I?

Doncs això.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Prec


Si no ho heu de fer córrer us diré que avui comencen les meves vacances. Bé, fins a un cert punt, naturalment, ara no ens excedíssim. Com que sóc de costums senzills i morigerats, i abomino d'acarar-me a paratges desconeguts, optaré per allò que més em plau: la immobilitat i el plaer de la lectura.
Una perspectiva tan llaminera em posava en la tesitura de firar-me una butaca adequada a les meves necessitats. La que tinc ja ha fet el seu curs i implora la jubilació.
Remenant per aquests móns de bits, he trobat la que m'escau. L'heu vista? Combina dos elements que me l'han fet simpàtica: la vellúria i les punxes necessàries per mortificar-me, contrapès inexcusable perquè em sigui perdonat el pecat de lliurar-me al vici i a la depravació de no ser productiu.
He entrat adelerat a ikea.com, amb la certesa moral que un disseny tan atinat no els podria haver passat per alt. I, oh decepció, res de res. M'he quedat de pasta de moniato.
Ja ho sabeu, si em poguéssiu adreçar a algun lloc on pogués firar-me l'artilugi de referència, us n'estaria eternament agraït. Si no resolc aquest problema, hauré de renunciar per força al plaer de la lletra per mor de la salvació de la meva ànima immortal.

dimecres, 4 de juliol del 2007

Petit conte idiota (1)


Donat que el diàleg amb els humans li era difícil, va decidir intentar-ho amb les plantes.
Arribar a la margarida li va costar algunes marrades: la col se li va mostrar indiferent; el cactus, punxeta; l'esbergínia, procaç. Va ignorar les heures per por del compromís i va obviar la marquesa i les estrelícies perquè li semblaven exagerades i un pèl massa artificioses.
Amb la margarida a la mà, de primer moment, es va quedar una mica sense saber què fer. Tanmateix, així que va arrencar el primer pètal un impuls atàvic de caràcter binari li va faciltar el col·loqui.
Però es va embalar i va perdre la serenitat necessària per arribar a bon port.
Amb el sí de l'últim pètal als dits es va adonar, tard i sense remissió, que havia oblidat plantejar la pregunta.