diumenge, 17 d’abril del 2005

Martirologi i gastronomia

Ivolo Keleto, el primer màrtir papú, va acabar els seus dies a mans dels tauadesos quan aquests van desafiar els de Woitape per un obscur afer de terres en disputa:

"Els guerrers joves s'afanyaven a brandar les armes. La remor de guerra s'escampava pel poble. Aleshores, escoltant només el seu deure, l'antic gran cap de guerra es va avançar sol cap als energúmens de Sopu demanant-los que escoltessin les paraules pacífiques que ell, com a catequista, anava a dir-los. En un tres i no res, es va veure envoltat pels tauadesos, enfollits per la sang imminent. El van agafar i, mentre un guerrer forçut li atenallava els braços a l'esquena, un altre prenent embranzida li enfonsava la llança al bell mig del rostre. Va entrar per la boca, trencant-li les dents, i va sortir pel clatell. Una altra llança li va travessar la cuixa esquerra, una altra la cama dreta. A l'esquena el va ferir una profunda destralada i va caure mentre al seu voltant s'encenia una furiosa batussa entre els del poble i els tauadesos, que van fugir."

Les últimes paraules -amb tota probabilitat farfalloses- de la subsegüent agonia reblen el clau de l'exemplaritat:

"Quan la meva gent s'assabenti de la meva mort, ploraran i, després, s'armaran per venjar-me... No ho vull... Vés i repeteix-los les últimes paraules del kis Keleto, gran cap: Prohibeixo tota venjança... Tot ho perdono... Que resin per la meva ànima i que tots siguin fills de Nostre Senyor Déu".

Anys abans d'un col·loqui de tanta contundència, Ivolo havia fet el salt que el va treure de la tenebra de la superstició i el va conduir a les portes de la llum.

Estudiem el cas, que és el que m'interessa. Seguint les paraules del reverend pare Dupeyrat, ens assabentem que dotze anys abans del traspàs s'havien produït els fets que van adreçar Keleto als rengles de la fe vertadera.

Va ser el cas que al poblat de Kone va arribar un ric present ofert pels tauadesos, testimoni de llur amistat i penyora de perenne aliança: uns pernils humans que, ben curats i adobats, estaven dient "mengeu-nos".

Els konesos, que ja havien estats tocats per la paraula vertadera, es van trobar en una delicada disjuntiva: o cedien a l'àpat consuetudinari i cometien pecat mortal o rebutjaven l'ofrena i obrien la porta a un mata-degolla que no els semblava excessivament atractiu.

Sotmesa la qüestió a debat comunitari, trobaren -ja em direu si no filaven prim- una delicada solució de compromís:

"Els nostre missioners ens han dit que els nens petits, com que no saben encara el que es fan, no cometen pecats. Diguem, doncs, als tauadesos que cedim els regals als nostres fills. Llur cor se n'alegrarà. Veuran que ens privem d'una cosa que ells creuen excel·lent i que, gràcies a ells, els nostres nens es faran forts. Les restes les donarem als porcs, i els direm que també volem que aquests creixin i s'engreixin. Aleshores, tot esperant quelcom millor, en matarem un, que oferirem als tauadesos perquè se l'emportin a casa. Allà proclamaran les nostres lloances i el nostre Pare Déu no s'haurà ofès."

Apreciareu la subtilesa de l'argumentació, fruit inequívoc de la influència dels jesuïtes que els evangelitzaven.

Amb tot, Ivolo no quedà satisfet de l'argúcia i, passats dos dies, va demanar el baptisme, emprenent el camí que anys a venir l'havia de portar a oferir la seva vida en olor de santedat.

Vegeu doncs, i que la lliçó us sigui de profit, que ni la més banal tria en les menges no està lliure de conseqüències tardanes.

Cosa que fareu bé de tenir en compte, mai que se us entrebanqués la carta d'algun restaurant.

Ah, i si algú de vosaltres dubtava de la veracitat contrastada de l'exemple que us he ofert, que no deixi de llegir aquesta sucosa història i altres de singular envergadura a:

A. Dupeyrat, Veintiún años con los papúes, Editorial Labor S. A., Barcelona 1954.

dissabte, 16 d’abril del 2005

Api birdai

Gira la roda i ve que fa bo de contemplar la cua mossegada per la boca.

Ja em perdonareu la metàfora pelàgica però he optat pel cripticisme i la brevetat, perquè immers en una voràgine intercanviadora em plau de concedir-me un mil·limetre quadrat de reconeixement de la pròpia de mi mateix circumstància vital.

A més, disposo de fa ben poc de feliços paradisos pixelats a cor què vols per esmerçar-hi discretes estones de contemplació embadalida i no me'n penso estar.

Alguna estranya circumstància es deu estar esdevenint que sento com la carcanada se'm redreça i, a mesura que guanyo perspectiva, l'horitzó augurat se m'ofereix plaent i aquietador.

Què més demanaria?

Certament, res. Fora del que tinc, és clar.

dijous, 14 d’abril del 2005

Contumàcia

-Un pèl pesat, geperut.

-Cert, però el lleure malaconsella. Ho hauries de saber, tu que passes tant de temps en la inòpia.

-Bona terra, t'hi recomanaria una estada, potser així esbandiries les teves neures.

-Vaja, t'aixoplugues en un llenguatge que no t'escau! Això de les neures sona molt d'avui i molt d'estar per casa. Tu i jo som d'altres temps, no ho oblidis.

-I...? Per cert, que en això dels temps la mesura és aleatòria. Jo em sento molt d'ara. Si vas a mirar, res no canvia i, si ho fa, no diria jo que és a millor.

-Bé, amic, així m'agrades. M'ofereixes el teu coll en safata. Ara haurem de concloure que tot temps passat va ser millor i, apa!, al sarcòfag de les mòmies enyoradisses.

-Realment, no me'n perdones ni una. Cosa que em complau, perquè vol dir que encara ets capaç de mirar-te amb un ull fred i veure't com el que ets. Creu-me, amic, que la visió no dóna per a massa alegries. Però mentre siguis capaç de cal·librar amb exacta precisió la teva nimiesa, vol dir que anem bé.

-No em deixes més sortida que retornar-te l'afalac, esimat Corc. Mal ens estar el dir-ho, però sentir com em rosegues sense treva aporta un sentit de confortabilitat a la meva existència que no sabria com agrair-te. O sí...

-M'alegra ensumar que em prepares un regal.

-Exacte. Tiraré de Vinyoli i llegirem una estona plegats. Et va bé?

-Certament, ja saps que compartim gustos.

-Doncs, allà va. I fins una altra!

MAR BRUT

Pel cel encapotat, ni un raig de sol.
Et miro cargolant-te, mar
bròfec, estèril,
massa ocupat en tu mateix,
bramant,
les ones rebolcant-se
sense recurs.
On trenquen, les gavines
van en rengle pacífic a l'aguait
de les deixalles
que els portes, brut.
Aquestes coses
em fan senyals, visc estranyant-me'n. Miro,
busco el sentit:
així faig moure peces,
de casa a casa, en el tauler del temps,
per màgia o per precepte:
jocs
per ajornar la mort.

dissabte, 9 d’abril del 2005

Menjacapellans

Cadascú és cadascú... Les tautologies em diverteixen.

Com altres coses.

Potser poques, és cert. En un temps que ha erigit el "passa-t'ho bé i no t'hi enfundis" en l'última raó de moltes existències no em puc estar de predicar (en un desert, com l'il·lustre predecessor que em nomina?) que convé triar acuradament l'aliment dels nostres lleures.

Avui provaré de compartir amb vosaltres un plat de digestió amable.

Ara que tot just endreçàvem a unes coves de gran pau l'últim cap visible de l'Església i a l'espera que una fumerola blanca certifiqui l'ascens al soli d'algun sauri degudament fossilitzat, em complau de convidar a aquest rectangle un poeta (dir-ho així, com ja veureu, és gosadia) degudament menjacapellans.

Posats a triar, crec que convindreu amb mi que pocs dubtes s'escauen entre declarar-se rosegaaltars i menjacapellans. Ja fa temps que em vaig declarar partidari de l'última tria. Entre la duresa de la pedra i l'eixarreïment de la sotana, les nostres dents no poden deixar de triar el bocí més agradós.

Bé, no us entretindré massa. Qui va escriure les paraules que segueixen signava Jeph de Jespus. L'edició dels seus poemes, que hem d'agrair a Antoni López (Llibrería espanyola, Rambla del Mitj, nº 20), no té data, però evidències internes ens la situen a començaments del segle XX.

A les seves paraules hi trobem el candor arrauxat dels anarquistes de l'època i els sermons que ens hi engalta són, creieu-me, absolutament deliciosos.

La mostra que us obsequio ocupa les pàgines 48 a 51. Dubto que les poguéssiu contrastar amb l'original, però no voldria passar per un falsari. Aquí les teniu:

LA COMPETENCIA

Es Margarida una noya
aixerida i bonicoya
que no té pares ni dot;
pro es honrada, molt instruída
y el problema de la vida
vol resoldre decidida
amb sos dits, hábils per tot.
Com qu'en música es molt destra
s'anuncia com a mestra
de solfeig, piano i cant,
Va una noya: -¿Quant me cobra?
-Deu pessetas.
-Ca, soch pobra
y las monjas... tals, dè sobra
per deu rals m'ensenyarán.
L'una per economia,
l'altra perque no podia
cap dos duros vol pagá;
y veient que alló no dona
cants i solfas abandona
la Margarida bufona
buscant feyna per brodar.
Volta totas las botigas,
ne demana á las amigas,
mes no troba feyna en lloch
puig li diuhen desseguida:
-Las monjas... quals, Margarida,
com no s'hi guanyan la vida
ens ho fan per molt més poch.
Sens traballá no's pot viure;
el calsat comensa a riure,
escasseja el rossegó,
la robeta's va fent vella
y'l vestit ja fa escudella.
Malehint sa mala estrella
busca feyna á fer fistó.
A dos pessetas la cana
pot guanyar cada senmana
lo just per mori's de fam;
pro ni en aixó feyna troba
peruqe la feyna li roba
convent que matarla proba
fentlo á deu céntims el pam.
Tanta lluyta al fí la cansa
y perduda la esperansa
de guanyá el pa honradament,
abatuda y aborrida
s'entrega a la mala vida
llensántse sens fre ni mida
dels vicis per la pendent.
Y ara diu en son nou viure
ofegant sos plors ab riure
-¡Fòra bondat, fistó y cant!
Veyam si vivint del vici
també pel meu perjudici
las monjas en'quest ofici
la competencia'm faran!-

Compadiu-vos, amics, de la pobra Margarida. I és ben clar que us desitjo que mai no topeu amb una competència deslleial tan i tan tenaç.

Fins una altra.

divendres, 8 d’abril del 2005

Tanatofília

De bell antuvi confessaré que quan les circumstàncies m'han conduït als sepelis (fins ara de breu visita temporal, bé cal que ho aclareixi) mai no m'he estat de dedicar uns instants a l'observació del protagonista silent.

Vulgues que no, sóc fill d'una societat que s'obstina a exhibir amb un impudor obscè la mort -sobretot si és cridanera i llunyana- pels mitjans de comunicació, però que s'aplica amb tota diligència a allunyar-nos dels difunts immediats.

Dels artificis posats en circulació en benefici de la higiene societària, el que contemplo amb més circunspecció és el tanatori.

El mateix nom de l'artilugi m'enamora. Atès el grau d'ignorància filològica de la població emergent de les nostres aules, no em sé estar d'elaborar esbojarrades hipòtesis sobre l'origen que atorgarien a tan fausta paraula. Tinc per mi que un sector ben nodrit (probablement de sòlida formació manga) no deixaria de relacionar-lo amb l'Imperi del Sol Naixent i de rebuscar en els seus fons bibliogràfics l'autor o l'episodi que ha pogut donar llum al nom d'un servei tan agraït.

Perquè diguem-ho ras i curt: qui de nosaltres vol el mort a casa?

Tot i amb això, no em puc estar de recordar amb una certa complaença les vetlles de l'avior, els rituals de portes obertes, el misteri de la llum tremolosa dels ciris, i la presència d'aquells veïns, veïnes, parents i tutti quanti que aprofitaven l'avinentesa per departir amistosament i alleugerir el dolor (si és que n'hi havia, ara no siguem massa optimistes) del comiat forçós. I això sense oblidar que l'aigua de foc amb què es compensava en algunes contrades el gest d'amistat, esmolava les llengües i les estirava fins a territoris de sucoses confidències que podien aportar noves llums o noves foscúries per entendre el perfil del finat (o finada, no voldria ser políticament incorrecte).

Tinc per mi que aquesta vivència és ja escadussera.

Això fa que a la fi hagi pogut trobar algun aspecte positiu en el complex ritual de mort que aquests dies ens ha acompanyat.

No voldria semblar-vos agosarat, però qui sap si entre els beneficis que ens ha aportat el fet, no és el menor que molts i moltes hagin constatat in situ o escarxofats a la butaca que l'envàs que retornem quan l'ànima ens abandona (diuen) pot ser un digne objecte de contemplació.

Benvinguda sigui aquesta esperança.

Potser l'exemple condirà i en lloc de treure'ns el mort de sobre aprofitarem l'avinentesa per aproximar-nos amb respecte i reflexió (ni que sigui a compte d'altri) al llindar de l'única certesa amb què ens obsequia el nostre naixement.

diumenge, 3 d’abril del 2005

Refugi d'absències

Visc refugiat en la teva absència,
hoste en la nit,
llaurant silencis.

Corrues de formigues diligents
carreguen engrunes de mi
i les endrecen al niu.

Si mai l'hivern arriba
m'acolliré a la seva clemència
per compartir el pa de la memòria.

divendres, 1 d’abril del 2005

TEORIA DEL GAT

Pensa el gat i rumia quina fatal coincidència l’ha tret del seu somni binari i l’ha glaçat en aquest racó de pantalla per exhibir-se a desgrat seu i entrar i sortir sense sentit sota les ordres d’altri.

Pensa el gat i rumia si li convé invocar companyia.

Pensa el gat i rumia i li vénen a la ment paisatges agradosos de soledat i silenci. Pensa, però, també que és bo que el gat no estigui sol.

Lector com és de llibres sagrats i altres inconseqüències intenta rememorar paraules sàvies, però li ve la mandra i només percaça, soltes, les paraules d’un vell poeta:

¿Potser el peix –la seva delícia–

li contagia, al gat,

la tan sigil·losa mol·lície

del pas que llisca amb voluptat,

aquell tombar-se d’un plegat,

i l’escrupolosa condícia,

i els ulls oberts de bat a bat?

Em resta trobar un peix amb malícia,

Miol i salt i orgull sagrat.

Pensava el gat i rumiava… De sobte veu com tot d’una i sense empatx, lliscant per l’angle oposat li vénen a fer companyia un parell d’enamorats.

Pensa el gat i rumia i fa una gran coclusió: tant és sol com mal acompanyat.

I tanca els ulls i no rumia perquè el conte s’ha acabat.