diumenge, 27 d’abril del 2008

Diumenge

Escric assegut al balcó d'un diumenge més, disposat a veure passar les hores i pensant si les ompliré d'algun mester profitós o si, com no és inhabitual, quan endreci la desferra del dia hauré d'abocar a la galleda l'escombraria d'unes hores perdudes.

Darrere meu, una finestra. Al meu voltant, llibres. Davant, un casset que em regala l' Stabat mater de Vivaldi. I dintre meu?

DE SOBTE ÉS CLAR

De sobte és clar. L'amor és la victòria
que m'ha de destruir. Com em gangrena
el cor la soledat, com em destrossa
en els vidres del crepuscle la hiena
desolada i sagnant. A l'edat roja
només l'amor deslliura de la freda
cova del temps. He conegut la glòria
d'estar desesperat i la misèria
del benestar que dóna la derrota.
Entre runes de llàgrimes us deixo
cartes i versos, ombres que diran
fins a on he estimat. Així potser,
al més desemparat dins una dona,
solitari, seré per sempre amant.

Dintre meu ara ja hi tinc alguna cosa més. Només m'ha calgut allargar la mà i obrir a l'atzar Els primers freds de Joan Margarit per trobar-me les paraules que he copiat. Són a la pàgina 137 i ara deixaré que m'acompanyin mentre enfilo la resta d'aquest diumenge que, molt em temo, ja no donarà cap més profit.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Sant Jordi

Una de les metàfores més endreçadetes per a designar els qui tenen la sort d'haver ensopegat el recte camí de la vida és anomenar-los "rata de biblioteca".

És cert que l'animal en qüestió bascula entre fames oposades: moure's entre la repugnància i la simpatia no augura una posició còmoda en el món dels afectes.

A mi, la veritat, és que -llibres a banda- l'animaló en qüestió em sembla més aviat amable. Juguen a favor seu el fet de circular per zones d'ombra, demostrar una tenaç resistència a les malures, una capacitat reproductiva fora mesura i l'atàvica pugna que sosté amb el meu altre amic animal: el gat.

També m'empeny a mostrar-li afecte una taca de salvatgia que deshonora el meu tenaç curriculum pacífic: en una ocasió vaig caçar-ne una amb un instrument horrible i traïdor. Aquesta mort -diria que de moment és l'única que em puc retreure- la portaré sempre com un pes en la consciència i qui sap si darrere d'aquestes paraules no s'hi amaga una inútil recerca de desgruege i de pau interior.

Sigui com sigui, quan la que il·lustra aquesta petita digressió va néixer al full blanc no ho va fer amb una destinació precisa. Simplement sorgia del no res per empènyer alguna hora morta per la canal del temps perdut.

És el cas, però, que en la immediatesa del Sant Jordi m'ha suggerit que podria treure-la una mica a la fresca. Xiuixiuejadora o telepàtica m'ha vingut a dir que havent-li posat aquesta mena de flor a les mans i aquesta mena de disfressa que li dóna un caient d'àngel batraci, potser faria un bon paper com a portadora d'ofrena.

I és per això que aquí la deixo. Acompanyant el silenci d'aquestes paraules i amb l'honest desig que el dia que s'apropa us sigui motiu de felicitat, benestar i alegria.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Amics

Em vanto sovint de no tenir cap amic.

Com en tot el que dic o faig hi ha un punt de veritat i un punt d'exageració retòrica. Els que hem optat per viure de part de dins, ja les tenim aquestes coses: interposar la veritat entre nosaltres i allò que els altres poden arribar a creure's és una bella manera de tenir el personal entretingut.

Avui, però, em pot una embranzida de sinceritat i estic disposat a concedir que sí que en tinc, d'amics. Dels vius, és clar, no en diré ni mitja paraula. El dret a la intimitat és l'última frontera que mai no gosaria de trepitjar.

Però dels difunts sí que em sento amb llibertat de parlar-ne. I més encara si són amics dels que a mi em plau de comptar al rengle de la meva fidelitat, ço és, els que jo he decidit que ho siguin sense cap empatx, perquè només a mi em competeix de triar-los.

Complicat? No: estic parlant de Vicent Andrés Estellés.

El considero el meu amic perquè va tenir la gentilesa de dibuixar amb paraules un món que em plau de transitar:

ELLA

I era, tan sols, l'amor que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

Amb amistats com aquesta, qui en voldria d'altres?