diumenge, 27 d’abril de 2008

Diumenge

Escric assegut al balcó d'un diumenge més, disposat a veure passar les hores i pensant si les ompliré d'algun mester profitós o si, com no és inhabitual, quan endreci la desferra del dia hauré d'abocar a la galleda l'escombraria d'unes hores perdudes.

Darrere meu, una finestra. Al meu voltant, llibres. Davant, un casset que em regala l' Stabat mater de Vivaldi. I dintre meu?

DE SOBTE ÉS CLAR

De sobte és clar. L'amor és la victòria
que m'ha de destruir. Com em gangrena
el cor la soledat, com em destrossa
en els vidres del crepuscle la hiena
desolada i sagnant. A l'edat roja
només l'amor deslliura de la freda
cova del temps. He conegut la glòria
d'estar desesperat i la misèria
del benestar que dóna la derrota.
Entre runes de llàgrimes us deixo
cartes i versos, ombres que diran
fins a on he estimat. Així potser,
al més desemparat dins una dona,
solitari, seré per sempre amant.

Dintre meu ara ja hi tinc alguna cosa més. Només m'ha calgut allargar la mà i obrir a l'atzar Els primers freds de Joan Margarit per trobar-me les paraules que he copiat. Són a la pàgina 137 i ara deixaré que m'acompanyin mentre enfilo la resta d'aquest diumenge que, molt em temo, ja no donarà cap més profit.

1 comentari:

Oriana ha dit...

Salut, Eumolp. He llegit el que escrius i m'ha restat un dubte ( o més). Realment t'hi sents així? Gosaria dir que és una performance, però no ho afirmo, sols ho he pensat. I és que no acabo de veure clar que si realment et sents així, per què ho fas públic? Per compartir-ho i sortir-ne? T'agrada sentir-te així? És curiós. Disculpa la meva interrogació intensiva

Et faria una abraçada, però potser no en fas tu.....