dimarts, 29 de juny del 2010

Imatge de Catalunya


I dic jo, quina de les dues imatges ens interessa més de tenir?
Com a projecció exterior, com si diguéssim....



Si la cosa és que ens grapegin....

I ja em disculpareu, però un hom comença a tenir les neurones creuades de tant que el confonen amb el xiulet del vigilant de nit.

Que sí, que la cosa va del pito del sereno, però en normatiu.

dilluns, 28 de juny del 2010

Planes i agudes (DIEC)

fàstic m. 1 Sentiment desagradable que ens causa una cosa que ens repugna. Fer fàstic una menja. Déu me'n guard, de tocar un llimac: em fa fàstic. Tan brut, quin fàstic que fa.

fastig m. Sensació de cansament que produeix en l'ànim una cosa de la qual estem saciats, que no ens interessa gens.

Entre l'aguda i la plana
ja fa temps que passem gana.
Amb bolets o a la brasa,
fa una bona botifarra?

divendres, 25 de juny del 2010

De l'alimentació dels mosquits i les mosquites

Si la meva informació és fiable, qui pica són els mosquits femella. Com que les meves curiositats entomològiques no han anat mai més enllà, ara em trobo que em pica la curiositat de saber com se les componen els mosquits mascles: són vegetarians, viuen de l'aire de cel, passen tos fins que la dinyen? Vés a saber...

Sigui com sigui, la vigília de Sant Joan em va tocar anar a buscar un giny electrònic que emet un xiulet impertinent que dissuadeix les mosquites de fer parada i, sobretot, fonda en un radi determinat. He de fer constar que a mi les mosquites em defugen de natural, no sé si pel gruix de la meva dermis o per la concentració de nicotina en sang; però és el cas que no tots els humans que em circumden gaudeixen d'aital privilegi i que de tant en tant convé també pensar en els altres.

Com que l'adquisició de material electrònic no em produeix cap emoció especial i havia de justificar amb alguna compra amb sentit l'enorme molèstia que m'havia causat haver-me desplaçar a més de cinc minuts de casa, vaig entrar a la llibreria que hi ha a tocar i vaig firar-me un parell de volums. Em va semblar oportú de convidar Rilke i Molas a passar alguna estona amb mi aquest estiu i em vaig obsequiar Els quaderns de Malte i Aproximació a la literatura catalana del segle XX.

La pila de lectures que estan en llista d'espera per a aquestes vacances que ja s'insinuen ha crescut, doncs, un mica. Al capdamunt de dalt de tot hi tinc, còmodament instal·lat, el Manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki. Ja fa dies que descansa damunt Murakami, que em va temptar amb un Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, i una mica més avall, gruixut i golut, hi ha Todo Marlowe, de Chandler, que vaig llegir fa tant de temps que em ve de gust tornar-hi a fer conversa.

Si les mosquites no varien els seus hàbits alimentaris i/o el giny xiulador acredita la seva eficàcia m'esperen belles estones de silenci i lletra.

Que és la combinació més plausible al meu modest entendre per superar amb dignitat i equilibri el temps d'obligada abstinència de contracció al deure laboral.

diumenge, 20 de juny del 2010

El dubte metòdic

El dubte és inherent a la condició humana.

D’on vindria si no l’èxit de la margarida? Tothom sap –i és profecia– que l’única virtut d’aquesta flor insípida és deixar-se arrancar els pètals al ritme de l’alternança inquietant de qualsevol interrogant metafísic que li plagui de plantejar al cagadubtes de torn. Per la resta, és una flor banal i perfectament prescindible.

Diuen els estudiosos que va ser emparant-se en l’encert de qualsevol disjuntiva que es llenci a debat, que Shakespeare, mig embriac en un racó de taverna llardosa, va escriure allò del “to be or not to be”. Hi ha qui sosté que s’hi pot trobar la influència de Lubitsch, però qui ho defensa comet pecat d’ucronia, una tendència que encara no és del tot acceptada en els cercles intel·lectuals de més gran solvència. Temps al temps, que de més verdes en maduren...

Potser March seria un referent més cronològicament admissible, però de tots és sabut que Shakespeare, si bé dominava el català, no sabia ni una engruna de valencià, la qual cosa justifica que abandonem aquesta línia d’hipòtesi:

Així com, cell qui desija vianda

per apagar sa perillosa fam

e veu dos poms de fruit en un bell ram

e son desig egualment los demanda,

no el complirà fins part haja elegida

sí que el desig vers l'un fruit se decant.

El que sí que està fora de dubte és que en la memòria genètica de l’il·lustre poeta de Gandia hi feia niu la imatge que encapçala aquesta disquisició. La instantània va ser aconseguida per Pere Felip Monlau (amb una càmera que li va prestar Louis Jacques Mandé Daguerre) en una marrada que va fer per Capellades camí de la seva estada a Madrid. Va tenir la sort que s’havia materialitzat un Homo antecessor Cathalaunicus just en el moment que reflexionava sobre la seva projecció de destí en l’univers, i no va deixar escapar l’avinentesa.

El sentit de la imatge és transparent i alliçonador: quina de les dues píndoles m’ha de fer més dolorós profit? La cantelluda que em pesa a l’esquerra o la polida que sostinc a la dreta?

Amb tot, el que no estem en condicions d’escatir, i ja ens sap greu, ja, és si la ingesta de la pedra s’havia de fer per via oral o per via anal.

Tot i que, ateses les amenes circumstàncies que adornen la història nostrada, aquesta és una pregunta que no deixa de tenir una fàcil resposta.

dissabte, 19 de juny del 2010

Epigrama

Carles Fages de Climent dixit:

El retrat del gran manaire
el pengen a la paret;
les mosques no hi pensen gaire:
s'hi van a cagar de dret.
Beneïdes són les mosques
que poden fer-ho a gratcient;
nosaltres fent-ho a les fosques
rebríem de valent.

El recurs a l'escatologia per blasmar el "gran manaire" (Franco, naturalment) ens dóna un dels afortunats moments de Lo Gayter de la Muga.

Vist el moment polític que ens enllardufa i que concentra tots els esforços a disposar estratègicament belles tifes davant d'elegants ventiladors per esquitxar el tot de la totalitat total a major glòria de l'absurditat quintaessenciada, no dubto que ja podem afirmar amb fonament de causa que "no són temps per a epigrames".

De la lírica, ni memòria.

dijous, 17 de juny del 2010

Petit saqueig

L'any 1981, Diàfora S.A. va publicar una reproducció facsímil de l'exemplar nº 9 de El llibre segons el poble, suara dictat i compost per Monsenyor Joan Amades.


El 23 d'abril del 1982, vaig adquirir un dels exemplars d'aquesta edició i, després de fullejar-lo breument, el vaig arrenglerar al prestatge pertinent.


El 16 de juny del 2010, 28 anys després d'entomar pols, vaig decidir que li convenia una mica d'aire fresc i m'hi he entretingut una estona.


La lletra, que és molta i que no dubto que deu ser d'un gran interès, l'he deixada per d'aquí 20 o 30 anys més.

Dels sants, n'he saquejat quatre. Els que m'han semblat més amables i escaients com a reflexió per als dies de crisi econòmica i reformes laborals que tant ens distreuen.

Fins havia pensat un bell text que justifiqués la tria.

Però he decidit estalviar-vos-el perquè, al capdavall, la seqüència és transparent i no li cal paraules.

Estiguin bonets.

dilluns, 7 de juny del 2010

Ataràxia

M’informa el diccionari que aquesta bonica paraula designa l’estat de tranquil·litat i d’impassibilitat de la persona, que no és torbat per cap desig ni passió.

Fins aquí, anem bé.

Ja em complica una mica més la cosa si m’he de decantar per una ataràxia d’arrel epicúria, estoica o escèptica.

Si opto per la primera, he de descartar plaers, si més no aquells que acaben reportant més dolor que el plaer inicial. Si em decanto per la segona, m’he d’esforçar en la virtut i aprendre a diferenciar les coses que depenen de mi de les que no. Si tiro per la banda dels escèptics, m’he d’aplicar a dubtar de tot el que he conegut fins ara.

La cosa de l’escepticisme em sedueix, és veritat. Les certeses, ultra difícils d’assolir em fa l’efecte que són d’un avorriment plumbi. Si Epicur m’encarrila pel camí de la renúncia, toca un punt sensible de les meves debilitats.

Però què coi, ataràxia per ataràxia, jo em quedo amb l’estoica. Sempre he tingut pels estoics una simpatia especial. Potser perquè se’ls va inventar un tal Zenó de Cítion, que era deixeble del filòsof cínic (ai, els cínics... quin tremolor) Crates de Tebes, potser perquè és una doctrina de base materialista (ai, el materialisme...), potser perquè va influir força en el Renaixement (ai, el Renaixement...)...

I mira, perquè al capdavall en qüestió d’ataràxies em reclamo de Joan Palom.

Sí, esclar, jo me lo guis, jo me lo com!

diumenge, 6 de juny del 2010

...i 2

Podríem dir que hem trobat una monja solidària, disposada a acreditar una certa capacitat de risc i de voluntat de provocació en aquesta hora de grans debats.
Però és evident que no.
No és més que una de les moltes variants de l'erotisme projectat sobre un fons de pretesa transgressió.
Diuen els entesos que un dels motors de les diverses exhumacions que practicaven els catalans a l'hora de cremar convents es nodria de les fabulacions sobre els secrets ignominiosos que ocultaven les criptes.
No em consta si aquestes pràctiques eixelebrades i un pèl repugnants van donar grans resultats i van sortir a la llum testimonis fefaents de tortures diverses i/o avortons momificats. Jo més aviat diria que no, perquè sóc del parer que la realitat és sempre més monòtona que la ficció, però aquesta és -com tantes- una opinió que no puc fonamentar en cap element provatori.
De tota manera, si he reclamat la presència d'una icona com aquesta és perquè un d'aquests dies he sentit a la ràdio un senyor que té molt duros i un passat molt d'esquerres comparar la cosa de la burca amb la cosa de la clausura, i mira, he pensat que faria bonic esprémer l'estirabot fins al límit de la idiotesa.
Jo tinc la sensació que entre tots plegats hem perdut el nord. Bé, el nord, el sud, l'est, l'oest i , si em colleu, el nord nord oest, que és més esbiaixat i per això fa més bufó.
Per què parlem de vestits si hauríem de parlar de por?
De debò ens amoïnem per la senyora que va dessota de la pelleringa tèxtil? Us concediré que una mica sí, però només una mica. I si és així, a què treu cap tantes disquisicions? Obligar una dona a posar-se una funda és una cabronada de l'alçada d'un campanar, per la simple raó que obligar algú a fer alguna cosa manifestament imbècil és pròpia d'imbècils.
Diu algun senyor públic (les senyores públiques tenen un altre ofici...) que de moment no cal fer-ne massa soroll: són cinc o sis.
Dit d'una altra manera, si només tenim un escarabat a la cuina, se'ns estarrufa el bigoti però no ens tremolen les cames: hi ha qui el trepitja, hi ha qui recorre a l'escombra i els més tecnificats demanen ajut al senyor Cucal. Deú nos en guard d'imaginar una catifa negrosa i bellugadissa barrant-nos el pas fins al frigorífic. Quina tos que passaríem...
El que em temo és que tanta obstinació a agafar-se-la amb paper de fumar fa que ara ens trobem presoners de la nostra pròpia poca substància.
Digueu-me sinó qui és el guapo disposat a traçar la ratlla després d'haver-nos passat una generació esborrant-les totes?
Per això em refugiava ahir en l'estètica, que de les moltes coartades possibles, és la que ens pot ajudar a retrobar el sentit comú.
El qual, amb tota evidència, és el menys comú de tots els sentits.


dissabte, 5 de juny del 2010

Sense títol


...i si aprofitéssim l'avinentesa per higienitzar la cosa de l'estètica?

O juguem tots o estripem la baralla.
Boig el que calla,
o té a l'ull palla

Ovidi (el d'Alcoi, of course)

Reflexió

Matèria de reflexió: és aquesta la distància que separa la vida de la literatura?


Si és així, paga la pena recórrer la distància?