dimecres, 28 de novembre del 2007

Concert minúscul (Opus 56)

En un bar de mala mort, el meu amic interpreta delicioses balades inaudibles per a un públic selecte de sords. De vegades s'acosta al taulell i li serveixen algun beuratge tèrbol. Mentre l'assaboreix s'interroga sobre el misteri de la vida i alguna banalitat més. Després retorna a escena i reprèn la peça que havia deixat en suspens. Sap que al final, quan faci una discreta reverència i endreci l'instrument, rebrà l'agraïment d'un silenci de pedra.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Memòria

Tots tenim un passat. Aquesta és una veritat incontrovertible.
Allò que admet més matisos, però, és la determinació del moment en què el gruix del passat que traginem a l'esquena i la perspectiva de futur que s'obre davant nostre es decanta d'un o altre costat. Jo, que em tinc per un conspicu superficial, no m'he preocupat mai d'escatir un problema tan difícil com aquest: em limito a gronxar-me en el present i a deixar per a d'altres de més savis que jo mateix la resposta a interrogants de tanta substància com aquests: d'on venim?, on anem?, qui som?, té un sentit tot plegat?
Tanmateix hi ha dies que conviden a bucejar en la memòria. Qui sap si en una d'aquestes immersions se'ns revela en tota la seva magnificència la clau que ens permet d'explicar-nos a nosaltres mateixos (comesa que, si vas a mirar, no sol tenir pas la rellevància que ens entestem a atorgar-li). Tant és així que avui, el dia després del dia d'ahir, he pensat que estaria bé d'identificar un dels referents que han fonamentat la meva existència tota. I en això no en tinc cap dubte: Polyanna.
Jo, que sóc llegit però segons i com, només puc acreditar contacte amb tan magne personatge que per via cinematogràfica. Si no vaig errat, un dels diversos atemptats perpetrats per Walt Disney abans de fer-se crionitzar va ser adaptar la novel·leta. Eps, poca broma, que va assignar el paper ensucrat a Halley Mills. I aquest fet potser banal ha condicionat tota la meva existència.
Perquè no em fa cap vergonya admetre -i, més encara, proclamar- que me'n vaig enamorar profundament i que des del moment decisiu que va irrompre a la meva vida ja res no ha estat igual. Fins i tot em cal admetre que Tú a Boston i yo a California em va sembla una obra mestra del setè art!
Cal que digui, ni que sigui de passada, que en matèria d'amors impossibles la meva infantesa ja em va deixar ben equipat per a tot el que havia de venir? Doncs queda dit, encara que aquest no és pas el motiu d'aquesta, per dir-ne d'alguna manera, reflexió.
El que a mi em va colpir va ser "la teoria de les crosses". I poca broma, que en matèria de posicionament vital, hi ha un abans i un després que s'articula en el raonament que segueix.
És el cas que la sobredita Polyanna, una nena molt bona-molt bona i molt pobra-molt pobra, frisa per per tenir una nina el cost de la qual supera amb escreix la capacitat adquisitiva dels qui en tenen cura. I és per això que cursa la comanda a una entitat benèfica, que enlloc de la pepa de torn li factura un deliciós parell de crosses. Em creureu si us dic que davant d'aital disbarat la bonifàcia s'alegra pel fet que no les ha de menester atesa la robusta mobilitat de les extremitats que la suporten?
A partir d'aquell moment ho vaig tenir tot clar. Ni la camisa de l'home feliç ni la teoria de la renúncia formulada anys a venir per la filla d'un malaguanyat violinista afegirien res de nou al que jo ja havia après amb vuit anyets: sempre que tinc un desig em palpo les cuixes i em preparo a seguir caminant amb un xiulet alegre i algun saltiró fet amb la poca gràcia que els déus m'han concedit.
I en aquestes estem, confiant poder arribar a l'urna sense aditaments ortopèdics, que ja és molt.