dilluns, 29 de març del 2010

Cum grano salis

M'assabento pel setmanari Presència (que de no fa massa acompanya el diari Avui els diumenges) que a l'estat de Nova York preparen una normativa per prohibir l'ús de la sal a la cuina dels restaurants.

Hossanna! No tinc cap dubte que tan lloable iniciativa, si -com espero- es concreta, acabarà per escampar-se i arribarà a casa nostra. Són bones notícies, sens dubte.

I ho dic perquè temps a venir això obre unes amenes perspectives de negoci clandestí: una casa de menjars on, previ xiuxiueig d'un mot clau a través d'una portella a mig obrir, un paio cepat i qui sap si amb una cicatriu que li travessi la cara, ens permetrà accedir a un menjador on podrem endrapar sense seny ni mesura menges profusament assaonades, riques en greixos saturats i regades amb vins (d'agricultura no ecològica, of course) un pèl aspres i tot. Ja portats pel deliri esquivarem la fruita per arrodonir-ho amb un desdir de pastisseria, múltiples cafès i algun alcohol d'alta graduació. Ah, i no cal dir-ho, llagrimejant en la tèrbola atmosfera impregnada pel fum de múltiples havans.

Us penseu que faig broma?

Santa Innocència!

diumenge, 28 de març del 2010

Risus Paschalis

Si fos una persona endreçada, sabria els llibres que tinc i on els tinc. Si al damunt fos una persona llegida, els llibres que tinc me'ls hauria llegit. Però com que no sóc ni endreçat ni llegit, resulta que de tant en tant descobreixo, amagat en algun prestatge i ple de pols, algun volum que a mi mateix em sorprèn.

Això sol passar quan tinc una estona de lleure i no sé massa què fer. Aleshores faig un tour visual pel lloms dels volums que he anat acumulant i sempre acabo per descobrir alguna obra que em fa pensar per quina estranya raó me la deuria firar o a qui se li acudiria pensar que aquella col·lecció de fulls era justament la que m'ompliria de goig i alegria quan desemboliqués el paquetet. Misteris de la vida.

L'última excursió que m'he permès, m'ha plantat ran de nas El risus paschalis i el fonament teològic del plaer sexual, d'una tal Maria Caterina Jacobelli. Verge Santa dels Desemparats...

En descàrrec meu diré que no tinc ni la més remota idea de com ha arribat a ca meu. L'únic que puc certificar és que ho deuria fer després del 1991, que és l'any que l'editorial Planeta va tenir l'encert de publicar-lo, traduït per Xavier Vilaró.

Si admeto la hipòtesi que vaig ser jo qui es va gratar la butxaca per adquirir-lo, he d'arribar a la conclusió que ho deuria fer per un de tres motius:

a) perquè pertany a una col·lecció anomenada Ramon Llull i quan sento o llegeixo aquest nom perdo l'oremus
b) perquè la portada està il·lustrada amb una miniatura de Jean Fouquet, i mira, fa bonic
c) perquè a la solapa hi surt la Jacobelli retratada i és una senyora que fa goig i té la mirada trista

En cap cas em sembla possible acceptar que hagués tingut en cap moment la intenció de llegir-me'l. Però tampoc no hi posaria la mà al foc, evidentment.

Si admeto la hipòtesi que algú va creure que contribuiria a la meva felicitat personal o a l'ampliació de la meva minsa cultura fent-me'n obsequi, se'm plantegen dues inquietuds:

a) He de revisar la imatge que transmeto del que em pot arribar a interessar
b) He de buscar-me coneguts més perspicaços

Sigui com sigui, ja no hi puc fer res: l'atzar ha fet que ens trobéssim (el risus i jo) en temps pasqual i ara em sento en l'obligació de llegir-me'l.

Ho faré per sobre i en diagonal, evidentment. D'aquesta manera podré dir que em sona i, amb totes les galtes del món, enganyar algun incaut o incauta fent-me passar per un individu saberut.

Encara aprofitarem les vacances, ves per on.

dissabte, 27 de març del 2010

I beg your pardon

Juro per tots els déus que no ho voldria, però aquest absurd calendari m'obliga a sotmetre'm a un dies de vacances.

No sortiré de casa, ho prometo. No vull que la meva presència al carrer, testimoni fefaent de la meva escassa contracció al deure laboral, ofengui cap dels meus veïns. No vull posar-los en la penosa tesitura d'haver de comprovar, un cop més, que han de comportar consemblants que han triat professió només per la bicoca de dilatats períodes de lleure.

I si, empès per fats perseguidors, no tinc altre remei que encarar l'obstinada lletania que em recorda la sort que tinc, acotaré el cap i ho admetré.

Resignat, avergonyit, vençut.


diumenge, 21 de març del 2010

Monument a l'estupidesa

La publicitat ens depara moments inefables.

L'anunci que fa aquesta mena de beguda que representa que deu tenir gust d'alguna cosa, reuneix tots els vicis que em fan desconfiar de la capacitat de l'espècie humana per superar la idiòcia congènita que adorna alguns dels seus especímens: elevar la grolleria més descavalcada a la categoria de naturalitat em porta a reafirmar-me en les molt acreditades virtuts de l'artifici, dit altrament civilització.

Aquí teniu l'engendre:


dissabte, 20 de març del 2010

Catxis...

M'anuncia el calendari
que ha arribat la primavera.
"Això no hi ha déu que ho pari",
diu la sang. I va i s'altera.

Atès tan infaust edicte
i per evitar el desori
(no fos cas que algú no en mori)
el qui escriu torna a la cripta.

diumenge, 7 de març del 2010

Paraules

M'agraden els diccionaris. Potser perquè algun dia em va arribar que algú (no sé si Cortázar, vés a saber) en deia cementiris de paraules.

Un dels plaers que de tant en tant em permeto -només de tant en tant perquè ja se sap que dels plaers val més no abusar-ne- és el de fullejar algun diccionari. Quan ho faig no deixo de constatar que en passo els fulls amb un gest i una cura especials. Jo crec que si us hi fixeu una mica concloureu amb mi que no es passa igual els fulls d'un diccionari, que d'una novel·la, que d'un assaig o d'un llibre de poemes.

Els diccionaris mereixen un tracte més delicat, una mica més respectuós. Al capdavall, gent molt saberuda hi ha emmagatzemat, polidament classificats, els símbols que pretenen fer-nos aquest món tan estrany una mica intel·ligible. Que no és poc.

A banda del contingut, el continent té la seva importància. Ja em direu si és el mateix fullejar la vella Enciclopèdia Catalana, tan suau ella, com l'aspror acollidora del Diccionari Català-Valencià-Balear. Com tampoc no és el mateix perdre's en la textura del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (en aquest terreny tant li fa que sigui la primera com la segona edició), com anar a fer visita al molt respectable Fabra o, ja per als més sibarites, embastar col·loqui amb el Coromines.

Avui, però, el cos em demanava unes gotes d'exotisme i me n'he anat a buscar el Diccionario gitano de María José Llorens. Fa molts anys em vaig ajudar dels treballs de Joan Givanel i Max-Leopold Wagner per escatir algunes peculiaritats de l'argot barceloní. Eren els temps que em barallava amb Espriu i em calia esbrinar la cinquantena de paraules en caló que puntegen els seus escrits. Ara, però, ja no tinc tanta pretensió, i em limito a percaçar alguna novetat que em sorprengui.

La que trio avui és "bitigiaró" (banderillero) i "bitijí" (banderilla, lazo, trampa). En uns dies com aquests que la Molt Deshonesta Presidenta de la Comunidaz dels Madrils ha elevat les corrides a la categoria de no-em-toquis-les-essències-que-em-surt-la-mala-hòstia, ja em va bé de renovar el meu lèxic taurí per poder encarar el futur amb una mica de salero.

I és quan m'hi poso, m'hi poso.