Juro per tots els déus que no ho voldria, però aquest absurd calendari m'obliga a sotmetre'm a un dies de vacances.
No sortiré de casa, ho prometo. No vull que la meva presència al carrer, testimoni fefaent de la meva escassa contracció al deure laboral, ofengui cap dels meus veïns. No vull posar-los en la penosa tesitura d'haver de comprovar, un cop més, que han de comportar consemblants que han triat professió només per la bicoca de dilatats períodes de lleure.
I si, empès per fats perseguidors, no tinc altre remei que encarar l'obstinada lletania que em recorda la sort que tinc, acotaré el cap i ho admetré.
Resignat, avergonyit, vençut.
1 comentari:
fareu santament, perquè aquests dies de renou infinit per una servidora, veure aquests afortunats passejant les seves vacances pel davant dels nassos dels que no ens les podem permetre (i ja veurem aquest estiu, que la cosa no està per gaire alegries) vénen ganes de prendre un arma, qualsevol i sense manies, i començar a fer-ne alguna de grossa. Si no fos perquè, oportunament, recordem que ens ensinistren els cadells ...
Publica un comentari a l'entrada