diumenge, 29 de gener del 2006

Culpables i innocents


No sé si heu estat temptats alguna vegada de viatjar al passat. Jo sí. De fet, posats a triar m'hauria abellit força de veure transcórrer els meu dies en aquella tòpica Edat Mitjana de castells, princeses i trobadors.

Tot i que el forçat destí culinari d'un Guillem de Cabestany no m'omple de goig si el contemplo des del fons de la cassola, penso que no hauria estat malament llanguir en alguna estança discretament agençada a l'espera d'empènyer alguna bella dama a fer el cop de cap a favor de les meves aspiracions havent-me-les treballades a cops de llaüt i rima.

Ja sé, ja sé, és fer volar coloms, però què hi voleu, un hom té les seves debilitats...

És el cas, però, que el més lluny que he pogut remuntar-me en l'escala dels meus avantpassats és aquest bon senyor que he reclamat per il·lustrar aquesta -i ja em passareu l'associació escatològica- deposició d'avui.

A mi, què hi voleu, em fa pensar en Búffalo Bill. Ho he d'escriure així perquè jo vaig mamar aquesta parcel·la del meu imaginari infantil en castellà. En el fons de la meva memòria essencial es barregen le Petit Poucet, en Pere Virolet i les pàgines de la Miscelánea Juvenil de Selecciones, on vaig descobrir a través d'un capítol de dedicat a Anita Oakley la figura d'un Bill Cody ja convertit en empresari de circ.

En quatre pàgines mal comptades (tres per ser més exactes, de la 16 a la 18) em vaig assabentar que hi havia una cosa que se'n deia derrota: "Corría el año 1885, y el gran espectáculo del Oeste, montado por Búffalo Bill había logrado convencer al famoso Toro Sentado, jefe de los sioux, de que entrara a formar parte del espectáculo. Y esto sin que hubieran pasado aún diez años desde que los sioux de Toro Sentado exterminaran toda una columna de caballería americana. Se decía que el propio Toro Sentado había arrancado la cabellera al coronel Custer, que mandaba las tropas".

D'aleshores ençà no he pogut deixar de sentir-me sioux. Per això em causa un íntima incomoditat haver-me de reconèixer en aquests bigotis i aquesta mosca que, ja em permetreu la vanitat retrospectiva, tenen el seu punt d'elegància.

Però no us penséssiu que aquest sentiment lleument incòmode em pertorbarà massa estona. Déu me'n guard! Just el temps necessari per arribar al final d'aquesta línia i escriure el punt i final.

dissabte, 28 de gener del 2006

Circumstàncies

Aquí on el veieu ja estava disposat a esdevenir present amb una decidida vocació de futur. Era, però, ràpid aprenent, i no li va costar deduir que en qüestió de posats més valia optar per la convenció. Així que el dit de l'operador va prémer el botó de la càmera va adoptar aquesta càndida aparença.

Probablement sabia que anys a venir algú el rescataria de l'oblit i duria l'impudícia al límit de la indecència per exhibir-lo sense que ell se'n pogués defensar. I ja se sap que en això de les servituds no hi ha pitjor indefensió que haver dormit molts anys al cul d'una capsa esbalandrada. Quan n'ha sortit i s'ha vist constret a plegar-se als designis del seu jo inevitablement revellit, ha esbossat un somriure discret.

Tanmateix aquest detall ha escapat a la tecnologia i us haureu de conformar a veure'l com el van congelar en els temps de l'avior. En això hi haurem guanyat tots. Uns, perquè us podreu entendrir en la rotunditat de les galtes. Altres, perquè potser us preguntareu quines imatges podien en aquells moments travessar el seu pensament que li donaven aquest posat tan seriós. I jo mateix, que ja em perdo en lentes divagacions sobre el pas del temps i altres ximpleries.

Que si ho anem a mirar, això últim és el que ens fa seguir al peu del canó. Si més no, així ho penso. I així us ho dic.

dimarts, 24 de gener del 2006

Més barrets



Ateses les circumstàcies sorrenques de l'última visita em va semblar adient donar prioritat al contingut icònic i minimitzar l'aditament literari en el benentès que com deia aquell "a buen entendedor pocas palabras bastan".
Però no he pogut defugir el meu esprit de l'escalier i em racava l'eixutesa del text.
Si a això afegim que he renunciat (quin mal cap, valga'm Déu) al meu esport preferit i que els meus ulls ja no vessaran més llàgrimes, em calia un ornament més afable per traçar frontera entre aquest abans i aquest després vital de tanta transcendència.
Cercant, cercant, m'ha semblat adequat rescatar aquesta bonica imatge de la meva improbable última reencarnació i sotmetre-la a l'escrutini dels vostres ulls i criteri.
Sigueu-me, us ho prego, clements. Només recordant com es clavaven immisericordes les barnilles de la cotilla en les meves carns fràgils, dono per ben pagat el goig de contemplar-me retrospectivament com a peu de llum de tan ampul·losa pantalla.
Que potser us havia semblat barret? Ai, ai, ai, quina poca vista!

dissabte, 21 de gener del 2006

Perspectiva

Snif.

dijous, 19 de gener del 2006

Confessió

He d'admetre que en determinats moments del meu deambul·lar per aquest món de mones en què tinc el dubtós honor de subsistir, cada dia em vaig assemblant més a la gàrgola de referència.
El fet en sí no el considero excessivament rellevant, però un comentari que m'han fet aquest mati em porta a pensar que potser m'excedeixo a l'hora d'adoptar aquest posat petrificat i que arribarà el moment que el meu entorn haurà de triar entre ignorar-me o girar-se a contemplar Sodoma en flames per assimilar-se al meu tarannà.
Si m'admetessin un consell (debilitat que molt sincerament no els recomano) jo els decantaria per cedir a la tafaneria. En determinades circumstàncies, una pirueta pels territoris del clorur sòdic és la porta que obrim a paradisos interns de consistència molt més mòrbida.
En fi, que Déu us conservi bonets.

dissabte, 7 de gener del 2006

Vides exemplars

Si mai teníeu la intenció d'autocompadir-vos observeu atentament l'exvot i traieu-ne les conclusions de rigor.

dijous, 5 de gener del 2006

Epístola


Posats a demanar, jo espero l'impossible, i no perquè cregui en la màgia sinó perquè tinc proves fefaents que en qüestió de meravelles els prodigis em sovintegen.
Pretenciós? Potser. Però faig meva la sentència que algú em va ensenyar i que repeteixo: "La modèstia és la virtut de qui no en té cap altra". I si he de ser Paó, ho seré amb tots els ets i tots els uts. I que se'm reconegui.
He acarat miralls per multiplicar silencis, però no sóc de mena redundant i puc bastir palaus on us convido. A les cambres que agenço hi senyoreja la paradoxa: l'ara és el sempre; la immediatesa, distància; l'absència, companyia.
Potser no ens banyarem mai a les mateixes aigües, però sempre tindrem un riu on submergir-nos.

dimarts, 3 de gener del 2006

Big brother


Sóc aquí i em vigilo. Si em moc ni que sigui un pensament, em segueixo, m'escruto, valoro, computo, integro i informo.
Si aconsegueixo la immobilitat, exulto. Em passo desapercebut i, en conseqüència, sóc lliure.
No em pregunto en quin món visc, no m'interessa. Reflexiono, això sí, sobre alternatives i futuribles.
Ho resumeixo: "Si la Mila fa midó a mi re m'hi fa". I em responc: "No por mucho madrugar amanece más temprano". I si algú addueix que els matiners reben l'ajut de Nostre Senyor, jo els replico que qui roba una arrova de roba no roba l'arrova que roba la roba.
Al capdavall -o comptat i debatut- tot ho podem reduir a un discret equilibri de pesos i de mesures, cosa que ens situa en la tesitura de decidir si és més important la palla en l'ull propi o la biga en l'aliè. Qüestió crucial si atenem especialment a la dimensió de l'ull, la palla i la biga.
Ull per ull. Dent per dent.
I que cadascú se les compongui com bonament pugui, que el 2006 ja és arribat i encara som vius.
O no?