dijous, 5 de gener de 2006

Epístola


Posats a demanar, jo espero l'impossible, i no perquè cregui en la màgia sinó perquè tinc proves fefaents que en qüestió de meravelles els prodigis em sovintegen.
Pretenciós? Potser. Però faig meva la sentència que algú em va ensenyar i que repeteixo: "La modèstia és la virtut de qui no en té cap altra". I si he de ser Paó, ho seré amb tots els ets i tots els uts. I que se'm reconegui.
He acarat miralls per multiplicar silencis, però no sóc de mena redundant i puc bastir palaus on us convido. A les cambres que agenço hi senyoreja la paradoxa: l'ara és el sempre; la immediatesa, distància; l'absència, companyia.
Potser no ens banyarem mai a les mateixes aigües, però sempre tindrem un riu on submergir-nos.