Aprofitaré aquest torn de paraula que m’ofereix,
senyor Jutge, no per posar en qüestió la sentència que de ben segur m’espera,
que serà dura, ho sé, sinó per dir en veu alta i per mirar de fer-me comprendre,
que ja de ben petit em van encarrilar per aquest pendent de violència
desfermada on he acabat per enllestir els meus dies.
I és que les poques cançons que recordo d’infant estan
sembrades de les llavors que més tard han fructificat. “Si n’eren tres tambors
que tornaven de la guerra”, “Soc català i en porto barretina, i al qui em digui
res li tallo la sardina”, “Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer, la hizo a
pedazos i la fue a vender”... I aquí m’aturo, com l’Arturo, que no cal anar més
enllà perquè es facin càrrec que mare i àvia ja em van instar des de menut a
transitar pel costat fosc de la ment humana.
Potser podria afegir -tot i que no sé si això
comptaria a favor meu- que entre els plats amb que emplenaven el meu tendre
ventrell hi figuraven els bunyols de cervell, la sang amb ceba, la tripa amb
mongetes i les turmes, lletons i fetge a desdir..., plats que avui en dia,
lamentablement, han desaparegut de pràcticament totes les taules nostrades.
Per tot això, i perquè sempre he fet bandera de la
sàvia dita “no és bord qui als seus s’assembla” que vull proclamar amb un punt
d’orgull que sí, que a mi m’heu enxampat, però que tots els meus il·lustres
ancestres en l’art d’alleugerir la humanitat d’excrescències prescindibles, han
finat a casa, al llit, agombolats per la cura amorosa dels seus.
Ja em dol haver de ser jo l’excepció.
Lloat sia Deu.
.JPG)