diumenge, 30 de maig del 2010

A les barricades!

Quan el meu carrer era civilitzat, tenia llambordes.

Però ja se sap que el temps s'ho enduu tot i l'Ajuntament va enquitranar-lo. Imagino que per estalviar una mica, no es van molestar a treure les pedres i com que el passat és persistent, la circulació obstinada i el quitrà potser de no massa qualitat, últimament han aparegut unes zones al descobert que em retornen la memòria del passat.

Les llambordes eren un excel·lent material per aixecar barricades. Però ara no estem per aquests excessos, és clar. I així ens va, naturalment.

Sóc de mena pacífic i políticament correcte, faltaria més.

Per això, quan em pren l'enyor de la barricada em refugio en el paper imprès i fullejo l'obra del senyor Joan Serra i Costansó (ja té pebrots, la cosa) nascut a Igualada el novembre del 1864 i mort a Barcelona el març de 1924. El mateix que signava com a Jeph de Jespús.

Avui li ha tocat al poema Apocalíptica, que conclou així:

-¡Poble de vils, estúpits ó cobarts!
¡Tota esperansa redemptora es vana;
has mort del tot per una eternitat,
puig ni quan vingui aquell moment terrible
en que recobrará tothom sa carn,
y eixint dels clots ignots hont reposava,
tot quant vida tingué vida tindrá,
en lo tros que algun dia fou Espanya
no's trobará un segon la horrible pau,
sonant en vá per ella las trompetas
del judici final!

I mira, tu, un cop copiat em quedo d'allò més descansat. Encara que no sàpiga massa què diantre he escrit.

dissabte, 29 de maig del 2010

Bons costums

L'any 1879, la Imprenta de "La Renaixensa" publicava Del meu tros. Escenas casulanas de carrer y de mes enfora d'Emili Vilanova, escriptor costumista i autor teatral.

Àngel Guimerà, que el 10 de juny del 1876 li havia publicat Gitanesca a "La Renaixensa", va auspiciar la publicació del recull.

Aquestes Escenas casulanas venien "Ilustradas ab vinyetas per Antoni Vilanova".

La il·lustració que reprodueixo aquí és la que apareix a la pàgina 175 del volumet.

Probablement m'hauria hagut d'haver llegit el llibre.

Probablement m'hauria pogut llegir, com a mínim, el quadre (Ultimas escenas d'un drama).

Doncs res de res: i és que en el fons, em pot la mandra.

Tret del cas que em proposin acabar amb un angelet a traïció clavant-li una bella daga a l'esquena.

Que és un acudit d'allò més escaient.

Sissenyor!

divendres, 28 de maig del 2010

Cava o champagne?

Hi ha moments que la feina escanya i no pots dedicar el temps que voldries a la contemplació de les belleses del paisatge. Tenir el cul llogat i/o aspirar a alguna garrofa escadussera per distreure el rau-rau, comporta aquestes servituds. I cal traginar-les amb una discreta esportivitat, que per a això estem. I per a tot el que ens vulguin manar, naturalment.

Aquests dies que la cosa de la immoralitat pública va grassa, que els mitjans de comunicació en van plens, que els gúrtels, els pretòries i els millets aporten amenes novetats, que els retalls a les nòmines ens animen la vesprada, i que tutti quanti esmolen els ullals del jo-sí-que-sóc-l'hòstia-de-guai mentre que l'altre és-un-fill-de-puta-de-l'alçada-d'un-campanar... a mi ja no em queden ungles de tant que me les rosego vista la impotència de poder fruir de l'espectacle a cor què vols.

De tota manera, no em sé estar de dir que tot plegat em fa somriure: a què vénen tants escarafalls si era cosa cantada? O és que hi ha alguna ànima de càntir que havia mai donat per entès que els digníssims representants de la casta dirigent (sia econòmica, sia política) estaven fets de pasta de full d'honestedat farcida de crema d'honradesa?

Vinga, vinga... Fan el mateix que el senyor Felip o la senyora Engràcia que paguen en negre per estalviar-se l'IVA, però ho fan a l'engrós, mentre es pixen a la boca dels qui baden mirant la tele. I brinden amb xampanya. Del bo, que és el car.

Que Rosseau era un cantamanyanes i en canvi Hobbes hi tocava.

Vaja, diria jo.

dimarts, 25 de maig del 2010

Perquè us porto voluntat...

...després d'haver castigat les vostres ninetes amb un inexplicat i inexplicable emperador flac de memòria, m'ha semblat de bona llei oferir-vos els repòs d'una imatge més escaient.

Si m'haguessin donat a triar (cosa que afortunadament no tan sols és impossible sinó que a més no pot ser) jo m'hauria decantat per habitar algun d'aquests paisatges.

Tinc per segur que hi hauria fet un bon paper: em sento perfectament capaç de poder mantenir la immobilitat que fa al cas, mai que a ningú se li acudeixi de tafanejar el que no s'ha de destorbar, i fins de fer unes llengotes discretes en el moment precís que la pàgina passa amb un discret sospir a reposar al seu lloc per una altra eternitat de silenci.

Però això, és clar, són cabòries que no porten a res. Les que a mi m'agraden i em conforten, naturalment.

dilluns, 24 de maig del 2010

Tòtil V

L'Emperador Tòtil V de l'Oblit i I de la Desmemòria
intenta recordar temps feliços.

No se'n surt.

Ni el filtre benèvol del temps pot emmascarar el rastre
de dolor amb què va edificar el seu imperi.

La inclemència del present acompanya
una certa justícia poètica.

dissabte, 22 de maig del 2010

Futur

Ja treu el nas, però encara ens creiem segurs.
Ens hem assegut a la llinda del nostre món i ens fem costat.
Ben peixats com anem, confiem que no hi ha escletxes.
Sentim un soroll de fons que ens inquieta.
Però aconseguim distreure'ns.
"Ens ens sortirem, ja veuràs".
Però les cartes ja estan jugades.
Roden els daus.
Només és qüestió de temps.

dimecres, 19 de maig del 2010

Si no vols caldo...

no tinc res a dir però em cagaria en tot i ja em dispensareu la grolleria però hi ha dies que més valdria no haver-se llevat perquè te les van fotent per totes bandes i mira que fa bonic i agafaries els uns i els escanyaries i per poc que s'hi escaigués agafaries els altres i els estavellaries i al damunt et prometries anar a fer boniques ballaruques damunt els fossats llurs...

...i és que no hi ha un pam de net

...que ja ho deia la meva àvia

...i jo, sord com una campana, que no hi ha dret

...a la figuera i fent la becaina

diumenge, 16 de maig del 2010

Revelació

Ens observen atentament. Ho sé jo i ho sabem tots, però no tenim el valor d'acceptar-ho. Perquè fa temps que són entre nosaltres. A la seva manera: discrets i silenciosos, sense moure fressa.

Per garantir-se l'anonimat, només es revelen a observadors que porten boina, tenen una sola cella, s'expliquen amb dificultat i solen anar amb gaiato.

De tant en tant decoren un camp de dacsa amb filigranes geomètriques. Ho fan per donar peixet i escampar enraonies. Són més llestos que la gana.

Un cop al segle es reuneixen en conclave i posen en comú les conclusions a què han arribat. Uns estan per l'extermini, altres pensen que encara hi ha esperança, que ja ens acabarem solets.

Mentre no arribin a un acord unànime, anirem fent la viu-viu.

Ignorants de tot, enganyats com sempre.

Adorant déus que creiem que no existeixen.

Però que ells obeeixen i que acaten amb submises reverències.


dissabte, 15 de maig del 2010

Podria ser un altre conte idiota

El professor tapa el bolígraf vermell amb què ha fet l'última correcció. A contrallum examina com ha baixat el nivell de tinta i conclou que n'hi queda prou per encarar les correccions que encara el separen de les vacances d'estiu.
El professor sap que hi ha qui aconsella de no corregir en vermell. És un color agressiu. El verd segurament s'escauria més, donaria un to més amable a les observacions que escriu als exàmens. Són observacions perfectament inútils, ho sap. Tret de la nota que posa, cap dels gargots que il·luminen els fulls un cop els ha sotmès a una disciplinada revisió té la més mínima conseqüència en l'ànim de l'alumne.
Mentre apila els fulls que tornarà dilluns, el professor pensa que hauria fet bé de canviar d'ofici. Hauria estat un excel·lent... Aquí s'atura. En el fons pensa que no hauria estat excel·lent en res. El professor pensa, en el fons, que l'excel·lència no és la condició que li escau.
Per això (ara el professor està endreçant els exàmens en un sobre) es permet imaginar-se escrivint un elogi de la mediocritat.
Com que li costa suspendre els alumnes, el professor se suspèn a si mateix. En això sí que excel·leix. Aplica en aquest terreny una estricta mesura: carrega al bast de la seva incompetència tots els disbarats que ha ratllat acuradament.
Damunt del sobre escriu el curs i la data. Mentre ho fa, somriu. I és que recorda les paraules d'aquell catedràtic que aprovava a tothom. I que quan li ho retreien deia: "Ja els suspendrà la vida".
A la llum de l'experiència acumulada i vist el panorama, ja no li queda ni aquesta esperança.

divendres, 14 de maig del 2010

Indecisions decidides

ESTÀS A NOMÉS TRES PASSES DE DECIDIR EL FUTUR DE L’AVINGUDA DIAGONAL

...jo hauria escrit: "Ets només a tres passes de decidir el futur de l'avinguda Diagonal".

Però el web del putiferi votatiu em desconcerta.

No tenia pas intenció de votar (atès que no s'hi contempla l'opció que s'introdueixin la consulta per via rectal) però m'ha pogut la vena tafanera.

No he tingut mai massa clar l'ús de ser i estar, que és una mica embolicat.

Dormiré aquesta nit?

Com una marmota.

Probablement.

diumenge, 9 de maig del 2010

Equilibris

en honor i recordança de Maât
i amb un lleuger toc d'exotisme
per allò que ni ho són tots els que hi són
ni hi són tots els que ho són

dissabte, 8 de maig del 2010

Magí Sandiumenge


En una carta a Ferran Cuito, datada l'1 de març de 1942, Lluís Nicolau d'Olwer transcriu aquest poema de Magí Sandiumenge (la traducció macarrònica l'he afegida de collita pròpia). Si sou de mena desconfiada, ho podeu comprovar a la página 48 del Epistolari de l'exili francès que va publicar Curial el febrer de 2003.

Posats a la feina, també podreu llegir en nota a peu de pàgina: "Magí Sandiumenge, del grup de Josep Carner, relacionat amb la revista Catalunya (1903-1905). Vivia exiliat als EEUU. Traduí i publicà vers 1906 quinze cançons de Maeterlink".

Jo no tenia la més remota idea de l'existència del tal Magí. Però el lleure, pare de tots els vicis i d'alguna troballa, m'ha portat avui a furgar pels intersticis de les meves lleixes i m'he topat amb un llibret, el son del qual ningú no havia destorbat en molts anys.

El contingut, si he de ser sincer (objectiu que no ocupa un lloc especialment destacat en les meves prioritats, sigui dit de passada), no m'interessa ni poc ni molt. Però si que m'ha fet il·lusió trobar-me amb l'endreça:


Les petges dels difunts em fan una mena de pessigolles que no em sé acabar.

Però el que està fora de tot dubte és que, autories i autògrafs a banda, la portada de l'opuscle és d'una delicadesa extrema i d'un argument que fa les delícies de la meva sensibilitat personal i intransferible.
I per això mateix em complac de donar-li un lloc de preferència en aquest de racó de món que habito sense més companyia que la que molt amablement em vulgueu oferir.

Vagues vagues

Aquest matí m'he concedit una petita treva entre feina i feina i m'he capbussat un cop més en l'actualitat del vuitcents (atès que la del tercer mil·leni, si he de ser sincer, no m'acaba de molar ni d'enrotllar).

Diu l'amic Amades (pàgina 894 del volum I d'Històries i llegendes de Barcelona) que " quan s'establí la supressió dels cementiris parroquials sorgí la dificultat que els fossers de cada barri perdien la feina. Per conjurar el conflicte s'establí el costum de fer pagar les cadires a les esglésies. Aquesta innovació va ésser mal vista per una part de la població, que deia que no era lògic que els parroquians haguessin de mantenir els fossers que podien cercar altra manera de viure. Molta gent, però, deia que li valia més pagar un xavo per poder seure que no pas restar sense enterrament".

Amb un ull posat en aquest antecedent, m'he quedat pensant si els soferts viatgers de rodalies estarien disposats a pagar un plus per seient, si amb això podien estalviar-se la vaga que aquesta setmana han fet el maquinistes per tenir unes places d'aparcament. Ben gestionats, els dinerons de les cadires llogades, qui sap si bastarien per posar a disposició dels soferts conductors una flota de limusines que fins els estalviaria la necessitat de disposar d'aparcaments.

Això de les rodalies em sembla un fet de gran diversió i felicitat. Corre aquests dies per les televisions un anunci que proclama que el traspàs de tan útil servei només té parangó en la cosa de la policia. És la filosofia del "i jo igual o més que tu". I per reblar el clau de la medalla, s'innova el sofert usuari de la gran aportació: un servei d'atenció al client que té, oh meravella, telèfon i tot.

M'agrada viure en aquest país. El paradís de la genuflexió i el panxacontentisme. Què faria jo mateix de mi mateix en un món on la normalitat fos paradigma?

Neulir-me, segur.

diumenge, 2 de maig del 2010

Ai, la mama...

Se celebra avui un bonic dia, un d'aquells que fa estremir de goig els propietaris dels grans magatzems i els accionistes del molt honorable gremi de la cosmètica.

Imagino que hi ha també un amplíssim ventall de progenitores que esperen amb alegria que els plançons que tendrament han alletat els posin entre mans algun testimoni material de reconeixement.

No dubto tampoc que hi ha un sector de digníssimes mares que veuen en l'exaltació de la maternitat que proposa la diada, no tant un testimoni d'afectes filials sinó l'entronització del paper reproductiu que la societat patriarcal ha penjat com una llufa de plom a l'esquena del cinquanta i escaig per cent de la humanitat.

I és que som diversos, i per això mateix interessants.

Perquè veieu que la meva intenció s'aboca sempre a acontentar tots i totes, humans i humanes, éssers vivents de tota orientació moral, sexual, intel·lectual i emocional, us he buscat aquesta bonica il·lustració.

L'he trobada a la pàgina 290 del volum II d' Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

El peu de la il·lustració diu així: "Home cuinant a la porta de casa seva amb un fogó de terrissa, anomenat de copa, segons la capçalera d'un ventall vuitcentista sobre els solters (BC)".

Doncs res més i molt bon dia.