dissabte, 30 de setembre del 2006

Posem que parlo de mi

Ja fa anys, a la capella de la Universitat Central de Barcelona convertida en aula, seguint un curs de literatura medieval catalana que va acabar essent un curs sobre Ausias March, el professor contraposava el jo fenotípic i el jo genotípic. En aquell moment la distinció em va enlluernar, no pel contingut, sinó pel continent. També és veritat que en aquells dies -ja parlo d'anys- jo era més sensible a les meves ignoràncies i estava prou ben disposat a fer genuflexió davant de tota cosa que se m'escapés o que només aconseguís d'intuir vagament. M'he fet més vell i també més escèptic (no necessàriament en aquest ordre) i crec que avui una distinció com aquella més em convidaria a abandonar el curs que no a seure voluntàriament al rengle dels badocs admirants.

Amb tot, i posats a aplicar-me la crítica, he d'assumir que més d'una i de dues vegades jugo al mateix joc: embolicar en una faramalla verbal prou pirotècnica -aquí en tenim l'exemple- la vacuïtat del missatge. El llenguatge és llaminer. Potser al capdavall d'aquesta obra de rebosteria n'acabem dient literatura -o alguna mena de literatura. I, no m'enganyo, en una o altra mesura aquests escrits que vaig penjant no són més que això: la petita literatura que em concedeixo per anar-me reconfortant.

El fet és en sí irrellevant i si avui em permeto aquest espai de reflexió és perquè estic segur que amagat en el quasi anonimat que em garanteix publicar a la xarxa aquestes línies puc dialogar sense massa embuts amb mi mateix i deixar-me anar una mica. Un esport que practico en comptadíssimes ocasions i de qual solc penedir-me. Per què, en última instància, a què treu cap donar-se a conèixer si de bon de veres ningú, ni un mateix és clar, s'arriba a conèixer realment?

De moments d'una certa desorientació, tots en passem. Jo diria que és així. Moments en què el mirall ens retopa una imatge que no és exactament la que ens convé. I en aquest punt no hi ha massa opcions. Jo diria que tres. Una, prescindir del mirall. L'altra, intentar recuperar la imatge perduda. La tercera, assumir aquest nou perfil que se'ns imposa. Sigui el que sigui, penso que cal fer-ho de forma assossegada. Les estridències les admeto, és clar, però no convenen al meu tarannà. I tinc per mi que de les tres, jo em quedaria amb la darrera, perquè la realitat és molt tossuda i acabarà imposant-se.

Avui per avui, em sento més amb ànims d'aquesta mena de consideracions, que no en disposició de fer florir esbarzers per amagar-m'hi vestit de camuflatge. Potser serà passatger, potser no. Els dies a venir ja m'ho confirmaran.

divendres, 29 de setembre del 2006

Paraula de Beat

Anava jo cavil·lant (imagineu-me capcot i peripatètic) al voltant de qüestions com les que ocupen habitualment el meu lleure escàs -qui som, on anem, d'on venim, per on passem, pujarà molt la factura de la llum- quan com qui no vol la cosa vaig posar mà a la butxaca i, dissimulat entre un volum de l'Enciclopèdia Britànica i l'obra de Gregor Oppenkraft sobre les implicacions teològiques de la física quàntica em va venir entre els dits el tom II del Llibre de Meravelles publicat per Editorial Barcino l'any 1932.

Ni curt ni mandrós (au, a veure com l'entomeu aquesta!) el vaig obrir a l'atzar i em vaig trobar de cara amb el següent fragment:

DE LA QÜESTIÓ QUE FO ENTRE LO FERRE E L'ARGENT

-Entre lo ferre e l'argent fo gran qüestió, car lo ferre deya que ell era pus necessari a les gents que lo argent, e pus fort era que l'argent, e per lo argent fan los hòmens molts peccats, e són a Déu desobadients. De la altre part argüia l'argent contre el ferre, e deya que ell era pus bell, e pus lauger, e mils sonant que ell ferre, e més ere amat per les gents que el ferre; e acusava lo ferre, car ab ferre mor molt hom a glay, ço és saber, per nafframent de coltell, de lança, es de spasa, e de cayrell.

Això sí que em va trencar les oracions i em situava davant un dilema d'aital magnitud que ni els dos dies que tinc per davant em donaran per acabar-me'l: ferro o argent, that is the question.

Poso a Déu per testimoni com una Scarlette O'Hara qualsevol que prendré la meva decisió d'aquí a dilluns i que en sereu puntualment informats. En el mentrestant, si en teniu, s'admeten propostes.

dijous, 28 de setembre del 2006

Humour sombre

He posat una exquisida cura aquest matí a controlar quin era el primer peu que posava en contacte amb el terra i crec que puc assegurar sense cap mena de dubte que ha estat el dret.

Sigui per això, o per alguna afortunada conjunció astrològica, estic en disposició d'afirmar que a frec de passar full del 28 de setembre de 2006 el balanç que puc fer de la jornada és extremadament positiu: un cop més podré tancar l'aviram al corral sense haver-me embrutat les mans de sang.

I això és així perquè aquesta franca bonhomia amb què el Bon Déu Nostro Sinyor em va obsequiar, a més de totes les altres gràcies que m'adornen, m'ha permés de capejar amb un somriure a flor de llavis aquest vici tan arrelat en els éssers humans que entorpeixen el meu deambul·lar quotidià que consisteix: a) a trobar-ho tot malament; b) a viure en la confortable certesa que la culpa sempre la té algú altre.

Com que ja vaig posant anys i cap cosa no em fa moure la parpella, m'he reafirmat en un convenciment que va prenent forma cada dia que passa amb més consistència. Em firaré un variat repertori de pneumàtics d'acreditades firmes (des de Pirelli a Firestone passant per Ágata Ruiz de la Prada i Tous) i els distribuiré amb discreció i elegància en lloc estratègics per a aquells moments en què algun dels meus dilectes col·legues decideixi beure un got d'aigua.

I jo em retiraré a la Tebaida de les meves refexions circunspectes per considerar les doctes paraules de Machado: "És més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que au dessus de la marée".

O per sota, clar, que en qüestió d'elements líquids sempre hi pot haver controvèrsia.

P.S.: Si alguna ment inquieta s'estigués interrogant sobre la pertinença de la icona, afegiré que és el més semblant que he trobat a la massa encefàlica d'algun membre conspicu del personal que m'honora amb la seva companyia.

dimecres, 27 de setembre del 2006

Bollería selecta

Ni magdalenes ni hòsties. Quan hom està gagà ho reconeix i punt. Que no va ser al carrer del Carme, no; va ser al carrer de l'Hospital.

Una travessia em direu. Doncs sí, bé, una travessia i què? Però no és de llei que ens deixem anar en mans de la nostàlgia i trabuquem la precisió del record, que a mi de petit em van ensenyar a ser net i polit. I si al capdavall el valor de la ressuscitació de la vivència proustiana val en la mesura de l'exactitud de la sensació recobrada, ja em direu quin mal ús és fer-ne marrar en d0s-cents metres la distància.

D'altra banda no voldria tenir una legió d'amateurs de rellotges al·lucinants apamant el carrer del Carme inútilment. Però ara que hi penso, tampoc no cal anar al carrer de l'Hospital. Si hi ha justícia divina (i n'hi ha d'haver, sinó ja em direu què en faríem de tota la Conferència Episcopal un cop hagin fet l'ànec els seus il·lustres membres) la botiga que em va encolomar l'engendre ja deu haver passat a millor vida.

És un supositori, és clar.

Que Nostro Sinyor us conservi per molts anys i un combli de goig i d'alegria

dissabte, 23 de setembre del 2006

Cronoscopi

El temps corre. Heus ací una veritat incontrovertible. I jo que tinc per a mi que la constatació d'aquesta evidència constitueix el llindar de la humanitat...

Ni homo faber ni llenguatge, hipòtesis absolutament negligibles per molt acreditades que estiguin. En ús del meu perfecte dret a pontificar sobre el tema, proclamo que a partir d'avui considerarem que el salt que ens separa d'il·lustres antecessors es pot situar en els grunys d'aquesta conversa:

-Ja són les set?
-Redéu, sí... Com passa el temps!

I és clar que a partir d'aquest singular instant es va desencadenar l'indeturable procés de senyoreig i destrucció del planeta que, amb l'inestimable concurs dels ecologistes de tota mena i pelatge, ens ha de portar irremissiblement a cedir plaça de domini als escarabats o altres espècies molt més ben dotades per a la supervivència.

Però és el cas que de l'observació inicial no en pensava derivar cap reflexió sobre la perfecta inutilitat del protocol de Kyoto, els déus me'n guardin, sinó exhibir per via d'imatge el magnífic rellotge que encapçala aquestes paraules.

Ni que ens hi poséssim amb voluntat i tenacitat podríem engendrar un insult estètic d'aital magnitud. Això em fa especialment respectable la traça de qui el va imaginar i el valor de qui el va convertir en objecte. I encara més, no em puc estar mai de considerar la impagable generositat de l'atzar que va fer que els nostres camins s'encreuessin i jo me'l pogués firar per instal·lar-lo a l'altar domèstic de les meves grans adquisicions artístiques.

Ja fa anys que hi miro l'hora, però avui m'ha saltat als ulls en tota la seva magnificència i, disfressat de magdalena proustiana, m'ha retornat a la botiga polsosa i destartalada del carrer del Carme del qual me'l vaig endur amb un punt de subreptícia vergonya ja fa més de vint anys.

La nostàlgia, pacients llegidors, té sortides ben insospitades.

dissabte, 16 de setembre del 2006

Parèntesi

INITIALE

GIEB deine Schönheit immer hin
ohne Rechnen und Reden.
Du schweigst. Sie sagt für dich: Ich bin.
Und kommt in tausendfachem Sinn,
kommt endlich über jeden.

R.M.R.

dimarts, 12 de setembre del 2006

Línies


A una columna li és fàcil ser vertical. Així l'han feta, arrencant-la de l'entranya del tronc o, com algun neoplatònic argumentaria, eliminant el marbre sobrer fins aïllar la idea continguda. És fàcil, joc de poques taules.
Per a la flama, en canvi, és feina més subtil. Cal conjuminar temperatura i vapors, llargada i consistència del ble, aquietar corrents sempre inoportuns i potser esquivar alguna turbulència. Breu: acordar músiques diverses en benefici de la quietud.
I això, amics, és feina d'alquímia.
Els lents, però, sabem com és de bo caçar l'instant com a penyora d'eternitat.

dissabte, 9 de setembre del 2006

Jo també vull un estat propi...

...com també vull una bona vida i -si és possible- un bon morir, i les poques coses essencials que em calen per anar tirant, que no cal gaire més per acostar-nos xano-xano fins a l'única certesa que ens ha estat donada.
De petit, quan encara creia en els Reis, vaig demanar un tren. En el secret de les meves cabòries imaginava un tren elèctric, menut i llampant, amb moltes vies i llumenetes que s'encenien i s'apagaven. La meva il·lusió havia passat per alt els límits precisos de la butxaca familiar i em vaig haver de conformar amb un tren de corda, grandosot i matusser, que resseguia amb obstinació el cercle poc ambiciós de les vies i tornava al principi com aquell qui diu a penes arrancat.
Bé, potser és això, conformar-se amb ser ase de sínia i parar els lloms a les garrotades materials o dialèctiques de tots aquells que muntats en els trens d'alta velocitat m'asseguren que la meva felicitat es troba en la via estreta i miren que em convenci que ja és prou que m'entretingui comptant les voltes que fa el meu carril atrotinat.
Potser és això.
Però tot plegat no quita, com diria alguna de les meves múltiples àvies, perquè de tant en tant pensi que m'estan aixecant la camisa i que potser el preu dels ferrocarrils de luxe, ràpids i brillants, és el que jo pago ajupint el cap per no apartar-me del cercle que em marquen.
I és aleshores quan entre palada i palada de carbó penso: "Recony, jo també vull un estat propi".

dilluns, 4 de setembre del 2006

Ad majorem collegarum gloriam


Dilectes i mai prou ben ponderats col·legues de l'anima meva, gràcies us siguin donades.
Quan els Déus sempre clements m'han aconduït als llimbs on amb santa paciència i etèria resignació esperàveu la Paraula de Llum que us portava, gràcies amics, m'heu regalat la imatge més impagable que podia esperar de vosaltres.
Polsosa, en tràmits d'abandó, tètrica i decadent, me l'heu elevada a categoria de mausoleu, heu aconseguit el somni de la meva vida: ja no sala, sinó dipòsit de professors. Amén.
Excel·lentíssims cadàvers, Hossanna!

diumenge, 3 de setembre del 2006

Parets


L'avantatge de les parets -especialment si ho considerem des del punt de vista dels qui ens agrada viure-les de part de dins- és que parlen.
Ho fan amb un llenguatge lent, tan lent, que si no hi prestem atenció podríem enganyar-nos pensant que són mudes. I no és pas així. Simplement ens conviden a estar-hi atents amb constància i tenacitat.
Amb aquesta que tinc cada dia a la meva dreta tenim un diàleg encetat de fa temps -anys, és clar. Si anem a mirar, encara no sé massa què vol dir-me, si tira cap a la fantasmagoria, a alguna invitació ictiològica o apunta a l'evocació vegetal.
Per si de cas, jo la interrogo cada dia, en la certesa que arribarà el moment que es dignarà de confiar-me el seu secret o la seva voluntat.
De fet, l'únic que m'inquieta és que es reservi per als meus descendents i en aquest cas, mal que li pesi, haurà encetat un diàleg de sords.