Cendres

Encara té una certa reminiscència de foc, si més no a les celles. La resta oscil·la entre espasa i ala, i mira de fer-se veure entre les restes del socarrim. Però hi ha un detall que ens inquieta, aquest blau cridaner que ha fet seu el blanc dels ulls. Mira de compensar-ho amb un intent de somriure que vol ser amable però que té més de rictus que d’ironia.

Alguna cosa espera, d’això no en podem dubtar. Si l’imaginem a la porta de la cabana, ha de ser l’enemic. No sap, però, que les últimes lleis han desviat els camins i que s’han d’escolar molts anys fins que ningú no passi per davant de ca seva, caminant o de cos present.

No li direm res. Que tingui paciència i vegi rodar els astres. El cel és net i la vida llarga.

Passem pàgina

Si giro la vista enrere tinc la sensació que la meva vida ha estat d’una llisor aclaparadora. No consta a la meva memòria cap daltabaix d’aquells que ho capgiren tot. Però que no consti a la meva memòria no vol dir necessàriament que no hagi passat. És per això, de fet, que el doctor Canons m’ha receptat que escrigui aquestes ratlles. (Ho aclariré per si cal, el doctor Canons no es diu Canons. Però a mi m’agrada dir-li així per un record d’infantesa. Naturalment mai no l'hi diria a la cara, me’n guardaria prou.) Tornem a les nostres ovelles: sembla que he de partir de la hipòtesi que hi ha moltes coses que no recordo. El doctor Canons em deia que hi havia records reprimits que no podien emergir a la superfície i que aquests eren els que havia de mirar de fer aflorar amb això de l’escriptura. A mi, si he de dir la veritat, tant me fa que aflorin com que no. Amb l’equipatge lleuger que arrossego m’hi sento conformat i, encara que hi ha un cert tou d’històries que si les recuperés vés a saber què em descobririen, amb les quatre certeses que m’emparen vaig més que sobrat. A més, per a alguns dels meus companys els records sembla que són una taula de salvació per no naufragar en aquest present que els aclapara. S’hi instal·len, s’hi recreen i s’hi passegen llargues hores. A mi tant me fa. El present em sembla abominable, però també penso que podria ser encara molt pitjor. Potser m’aniria bé poder recordar com vaig venir a petar en aquesta casa de bojos, però tinc la fosca sensació que hi ha merdes que més val no remenar gaire. Aquí tinc un sostre, un llit calent, tres àpats al dia i una colla de metges, infermers i auxiliars que es desviuen per mi. Per correspondre a tots aquests afanys és perquè miro d’escriure aquestes ratlles, perquè si el fet que jo escrigui quatre poca-soltades en un quadern merdós ha de fer feliç el doctor Canons i tota la tropa no hi tinc res a dir. Aquesta és la doble veritat: ni tinc cap pega a posar ni tinc cap cosa a dir. Però tampoc no voldria decebre el doctor Canons, que des que l’he conegut m’ha semblat un bon home. Així que he decidit obrir la caixa dels trons i donar-los peixet. Ara no, perquè ja fa massa estona que escric i començo a estar avorrit, però demà, així que m’hi posi, desempolsegaré aquests flaixos que regalimen sang i vísceres i que alguna nit em desvetllen i miraré d’anar-los exposant de manera prou ordenada perquè l’equip de psiquiatria pugui guanyar-se el sou.

Retorn

Tries els records

 com el cirurgià expert

 que, vessant de sang,

 separa vasos i vísceres.

 I tu, xop d'enyor,

 arrengleres silencis.

La lenta ordenació dels maons

La lenta ordenació dels espais de la pintura és un procés que no respon a cap pla. Es desprèn de l'atzar, de l'impuls que porta el pinzell a empènyer el blanc i a substituir‑lo per petits laberints mil·limetrats que es juxtaposen. Al cap dels dies, el nucli inicial s'ha escampat i ja figura un conjunt coherent que marca a grans trets la pauta del que s'esdevindrà. A mesura que el color guanya la partida al buit, augmenta l'angoixa de saber com avançar. Es presenta en forma de dubte, de temor d'esguerrar l'obra, de veure com les hores acumulades en el dibuix es perden irremissiblement per un desencert, per una línia que no ocupa el lloc que li pertocava. Algunes vegades l'error té remei o, fins i tot, resulta un encert perquè obre un nou camí, una dimensió inesperada en la prossecució de la feina. Moltes vegades no és així i just acabat de cometre'l ja comprèn que haurà de tornar a començar. Encara que segueixi pintant, esperant que alguna màgia sobtada li permeti de reconciliar‑se amb el que fa, sap que no té remei. Aleshores abandona la feina i està uns dies sense acostar‑ se al cavallet. Si passa pel davant, mira la pintura d'esquitllentes, com si esperés que algun follet benvolent hagués esmenat la pífia i l'obra pogués continuar el seu lent camí. Però el pas dels dies no refà allò que ja no té remei i arriba un moment que es dóna per vençut i canvia la tela per un nou esglai ben blanc. L'altra, la vella, passa a engruixir el tou d'avortons on esperarà pacientment que un rampell de condícia l'esbotzi juntament amb altres companyes de dissort i la llenci al contenidor que hi ha a la cantonada on l'han precedida tants tempteigs, esbossos, vacil.lacions, dubtes, temptatives.

A poc a poquet

Travessava els carrers molt a poc a poc procurant que no se li notés la intenció. Triava les vies més amples, amb preferència les de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i que li vingués la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va fer un cop de volant i va clavar els frens.

Resistència a l'invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és el que tenen les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar però arriba un dia que no sumen ni quatre gats. I així va arribar el moment que l’Excels i el Consell van haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles magres que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. Una simple qüestió de gustos.

L'estrella de mar

Jo havia fet els vuit anys. La casa tenia tres pisos. Planta baixa: rebedor, menjador, cuina, safareig i excusat. Primer pis i segon pis: dormitoris i cambra de bany. Tercer pis: l’habitació del misteri i el terrat. Ah, i feia xamfrà.

L’habitació del misteri ho era perquè estava tancada. Vaig remenar tots els calaixos i mirar i remirar tots els racons per veure si trobava alguna clau que encaixés al pany. Res de res. Què em quedava? Espiar pel forat del pany,  prou generós per poder veure alguna cosa al seu través. Però poca. De fet, un parell de cadires de boga capiculades, una palangana escrostonada i un racó de calaixera ple de pols. Al damunt, una estrella de mar. Si me n’hagués trobat una de viva, hauria engegat a córrer. Sento encara una natural repugnància per qualsevol animal que s’arrossegui per terra, mar o aire. Però aquella estrella resseca, immòbil en aquell regne d’andròmines, em fascinava i m’empenyia a enganxar una vegada i una altra l’ull al forat del pany.

Les vacances van acabar en tragèdia. La iaia, que repapiejava, sembla que va deixar la cassola al foc i se’n va anar a missa. Quan vam tornar de la platja amb els pares, la casa cremava com una teia. Vam passar la nit a ca l’oncle i vam tornar l’endemà per veure si podíem rescatar algun cosa de l’enderroc. Mentre els grans veien què s’hi podia fer, jo anava a la meva remenant per aquí, burxant per allà. I sí, vaig trobar l’estrella de mar. Tal qual. Sense ni un socarrim damunt un tros de fusta de noguera que feia com de peanya per a aquell insòlit supervivent. La vaig agafar i me la vaig emportar d’amagat. Anys a venir me’n vaig fer una escaparata i no me n’he separat mai més. On vaig jo, ve l’estrella. 

Aquest any, per vacances, he llogat una casa a tocar de mar. Té  tres pisos i al tercer hi ha una habitació tancada. He de trucar a l’agència per demanar-ne la clau. Potser són figuracions però diria que al matí, quan em llevo, l’estrella sembla que ha recompost la seva simetria. No voldria obsessionar-me, però ja fa uns dies que no surto de casa sense comprovar una, dues o tres vegades que els focs de la cuina estiguin ben apagats.

Primera providència

Encara que no serveixi per a res. Guardar és la primera providència. No la segona. La primera. Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Tot i que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència. Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Resurrecció

En qüestió de resurreccions no hi ha res com refiar-se dels experts:

Jesús digué:

-Traieu la llosa.

Marta, la germana del difunt, li diu:

-Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.

Li respon Jesús:

-No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?

Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué:

-Pare, et dono les gràcies perquè m'has escoltat. Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per a la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat.

Havent dit això, cridà amb tota força:

-Llàtzer, surt a fora!

I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu:

-Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.

M'hauria pogut acollir al patró d'Osiris, però és força més farragós. Per comptes de quatre dies al podrimener i pim-pam, hauria hagut de deixar-me aixecar la camisa per Seth i refiar-me de la paciència reconstructiva d'Isis. Quina fatiga!

I és que on hi hagi una mica de tradició judeocristiana, amb un pensament de voluntat, una engruna d'esteranyinador i quatre agulles d'estendre per si hi ha nassos massa sensibles podem anar fent via.