dissabte, 23 de febrer del 2013

La Moliner i el reciclatge

Ja un dia em vaig proclamar devot de la Moliner. Això no vol dir, però, que li hagi de passar per alt que en un lapse molt breu de temps l'hagi vista esprémer en tres mitjans diferents la mateixa agudesa.

És el cas que posada a comentar les ínfules abdicatòries de Mossèn Pere Navarro hagi repicat tres vegades (tres!) el mateix símil: "És com si un que fos contrari a la pena de mort, advoqués per la injecció letal".

La citació no és literal, però el dard apuntava en aquesta direcció.

La Moliner ha espremut la comparança a la seva columna de l'"Ara", a la seva col·laboració sabatina amb l'abadessa Coppulo i a la sala d'esgrima de can Monegal.

I vet ací que em sembla un abús. No sé si la Moliner descarta la possibilitat que hi hagi lectors-oïdors reincidents (que ja em semblaria bé, tampoc no ens esveréssim), o que pensa que la garrofa ja va prou cara com per fer massa inversions d'enginy a la seva percaça, o que qui dia passa dia empeny, o que bé que passa bou per bèstia grossa...

Jo no ho sé pas. 

Sigui com sigui no em puc estar de demanar un repertori més variat. Les meves orelles ho agrairien. Els meus ulls també.

dijous, 7 de febrer del 2013

Reinventem-nos

Seré breu: hi ha paraules que em fan posar la pell de gallina.

Fa un temps era "imaginació". Quan no se sabia com resoldre un problema (o se sabia però ningú es veia amb cor de fer-ho) se solia dir que "calia posar-hi imaginació".

De tan imaginar ens hem quedat a l'escapça, naturalment. I ara és l'hora que  tots ens estem "reinventant".

D'això, quan jo era menut, se'n deia "espavilar-se".

Però ara sembla que el nominalisme triomfa i una mica d'imaginació (de pensament, paraula i obra) conforta.

Doncs això, reinventeu-vos, que el món s'acaba.Jo miraré d'espavilar-me. És el que tenim els supervivents.

dissabte, 2 de febrer del 2013

De corrupcions i altres fineses


A mi les relíquies em fan una certa angúnia. Més que res perquè no em sé estar de posar-me en la pell dels expropietaris de les diverses extremitats i apèndixs que circulen per aquests mons de Déu i sempre penso que es deuen enyorar de la part que els han amputat (per bé que no dubto que deuen trobar consolació quan admeten que serveixen a l'edificació i perfecció moral dels creients).

Entre l'extensa panòplia de relíquies, les que ocupen un lloc de privilegi són els cossos (o les parts) incorruptes. Deu ser, potser, perquè la momificació espontània sembla tenir un punt més de prestigi que  la que obtenien egipcis o peruans mitjançant tècniques prou acreditades. Sigui com sigui, i a tall d'exemple, m'ha semblat oportú encapçalar aquesta divagació amb la mà esquerra de Santa Catalina de Siena, que en Glòria estigui.

I ho he fet perquè en aquests temps de corrupció galopant em sembla de llei honorar aquelles tradicions que eleven a la categoria d'admirables els testimonis incontrovertibles que és possible superar la corrupció més enllà del traspàs. 

Siguin doncs aquestes paraules i aquesta imatge un estímul per a tots aquests conciutadans que s'unten els dits a qualsevol oli que remenen: si sou capaços de negar de forma contundent les vostres malifetes i us empara l'extrema lentitud d'una justícia cega, tingueu per cert que temps a venir alguna de les vostres mans serà consignada en una bella caixa i sereu objecte de devotes genuflexions encara que hàgiu recomptat feixos diversos de bitllets abans d'entaforar-los als molts inferns de les vostres insondables butxaques.

Laus Deo.