A mi les relíquies em fan una certa angúnia. Més que res perquè no em sé estar de posar-me en la pell dels expropietaris de les diverses extremitats i apèndixs que circulen per aquests mons de Déu i sempre penso que es deuen enyorar de la part que els han amputat (per bé que no dubto que deuen trobar consolació quan admeten que serveixen a l'edificació i perfecció moral dels creients).
Entre l'extensa panòplia de relíquies, les que ocupen un lloc de privilegi són els cossos (o les parts) incorruptes. Deu ser, potser, perquè la momificació espontània sembla tenir un punt més de prestigi que la que obtenien egipcis o peruans mitjançant tècniques prou acreditades. Sigui com sigui, i a tall d'exemple, m'ha semblat oportú encapçalar aquesta divagació amb la mà esquerra de Santa Catalina de Siena, que en Glòria estigui.
I ho he fet perquè en aquests temps de corrupció galopant em sembla de llei honorar aquelles tradicions que eleven a la categoria d'admirables els testimonis incontrovertibles que és possible superar la corrupció més enllà del traspàs.
Siguin doncs aquestes paraules i aquesta imatge un estímul per a tots aquests conciutadans que s'unten els dits a qualsevol oli que remenen: si sou capaços de negar de forma contundent les vostres malifetes i us empara l'extrema lentitud d'una justícia cega, tingueu per cert que temps a venir alguna de les vostres mans serà consignada en una bella caixa i sereu objecte de devotes genuflexions encara que hàgiu recomptat feixos diversos de bitllets abans d'entaforar-los als molts inferns de les vostres insondables butxaques.
Laus Deo.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada