dissabte, 23 d’abril del 2011

Feliç Sant Jordi i bones vacances!

El meu amic Eumolp em demana vacances i jo, que sóc de cor tendre i no tinc mai un no per a ningú, les hi concedeixo de grat.

Li he preguntat si té intenció de tornar. M'ha mirat com ho fa ell, amb un posat mig seriós mig sorneguer; s'ha estat una estona en silenci, després ha arronsat les espatlles, ha fet mitja volta i se n'ha anat xano-xano.

Jo crec que sí que tornarà; però en la voluntat dels altres no s'hi pot manar, és evident. Mentre es feia petit-petit i es fonia per un racó de la pantalla li he dit que els meus dits seguirien al seu servei i que si mai li venia de gust podríem tornar a enfilar un d'aquests exercicis de redacció que distreuen alguns dels meus lleures.

Per un moment m'ha semblat que feia la intenció de girar-se, però devia ser un simple efecte òptic o potser era que s'acomodava el gep abans de fer la passa definitiva.

Perquè ara que ja no hi és us ho puc dir: sempre he sospitat que la gepa que tragina és més d'atrezzo que real.

Com tot ell, en definitiva.

Doncs res, estigueu bonets i fins a una altra ocasió que ens sigui propícia.

dijous, 21 d’abril del 2011

dimarts, 19 d’abril del 2011

Gest

La veritat em fa pànic. Com la naturalitat i totes aquestes galindaines que adornen des de fa temps els criteris estètico-pedagògico-morals dels meus coetanis.

A mi, doneu-me artifici: una mentida ben elaborada val més que mil veritats.

Que jo sustenti aquesta opinió o just la contrària no ha d'inquietar ningú. Fet i fet, no m'inquieta ni a mi mateix. Estaríem frescos, en una època com aquesta on a còpia de privilegiar els mitjans ja hem perdut tots plegats la perspectiva dels fins.

Com que estic mig de vacança, em permeto de seguir el que diuen les ràdios. Amb això de les mesures econòmiques preses pels partits del govern i els subsegüents esgarips dels partits de l'oposició ha tornat a la palestra la vella cançoneta de les dificultats que tenen els manaires per "comunicar".

Ja ho deien els tripartits i ara hi reincideixen els units en la convergència: no ens sabem explicar; fem el que que cal, però l'espifiem en la política de comunicació.

Doncs jo m'ho faria mirar, la veritat... Posar mitja dotzena de paraules una darrera l'altra i que tinguin el sentit que volem no deu ser massa difícil.

Ara bé, hi ha dues pegues:

a) Potser no cal pretendre que el que jo faci no aixequi unes butllofes de l'alçada d'un campanar,

b) Potser cal admetre que tant si faig aquesta cosa com si faig la contràrial, les butllofes seguiran sent de l'alçada d'un campanar.

Però amb aquestes i altres coses anem passant els dies, que en el fons és el que importa i ens convé a tots plegats.

Ah, i si us preguntàveu què hi fa la senyoreta de torn exhibint pudorosament les seves nueses us he de dir que ni jo mateix no ho sé.

Potser simplement l'he trobada bufona i feia molt de temps que no en treia cap a posar un toc de nostàlgia als disbarats que m'entretinc a enfilar.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Tisorades


Ja sé que és mal moment per lloar-ne l'excel·lència, però em sap greu que aquest digníssim estri estigui en boca de tots i en facin arma llancívola. Uns, per reivindicar-se com el cirurgians de ferro (malaguanyat Costa!) que el país reclama; els altres, per situar el contrincant al bell mig de la diana.

No em puc estar, però, de deixar constància que entre totes les eines de tall és la més gràcil. Suggereix exòtiques danses entre dos llums i sospirs de mitja tarda. O troques embullades que cal desentrellar.

Només desitjo que els retalls que ens quedin no facin de mal recosir.

Però és que jo sóc, en el fons, un il·lús sense remissió.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Abendlied


El cel té una blavor de misotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent.
I la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O clara tardor de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en el fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com el món, s'apaga.

Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d'Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Shumann.

(La vastitud oceànica de les meves ignoràncies m'havia privat fins ara del plaer de llegir Màrius Torres. Però l'any 11 m'ha obert una porta i jo que n'estic content. "La tarda pren una ànima de violoncel": set paraules que anuncien una bona amistat. Tenia ganes de dir-ho.)