Gest

La veritat em fa pànic. Com la naturalitat i totes aquestes galindaines que adornen des de fa temps els criteris estètico-pedagògico-morals dels meus coetanis.

A mi, doneu-me artifici: una mentida ben elaborada val més que mil veritats.

Que jo sustenti aquesta opinió o just la contrària no ha d'inquietar ningú. Fet i fet, no m'inquieta ni a mi mateix. Estaríem frescos, en una època com aquesta on a còpia de privilegiar els mitjans ja hem perdut tots plegats la perspectiva dels fins.

Com que estic mig de vacança, em permeto de seguir el que diuen les ràdios. Amb això de les mesures econòmiques preses pels partits del govern i els subsegüents esgarips dels partits de l'oposició ha tornat a la palestra la vella cançoneta de les dificultats que tenen els manaires per "comunicar".

Ja ho deien els tripartits i ara hi reincideixen els units en la convergència: no ens sabem explicar; fem el que que cal, però l'espifiem en la política de comunicació.

Doncs jo m'ho faria mirar, la veritat... Posar mitja dotzena de paraules una darrera l'altra i que tinguin el sentit que volem no deu ser massa difícil.

Ara bé, hi ha dues pegues:

a) Potser no cal pretendre que el que jo faci no aixequi unes butllofes de l'alçada d'un campanar,

b) Potser cal admetre que tant si faig aquesta cosa com si faig la contràrial, les butllofes seguiran sent de l'alçada d'un campanar.

Però amb aquestes i altres coses anem passant els dies, que en el fons és el que importa i ens convé a tots plegats.

Ah, i si us preguntàveu què hi fa la senyoreta de torn exhibint pudorosament les seves nueses us he de dir que ni jo mateix no ho sé.

Potser simplement l'he trobada bufona i feia molt de temps que no en treia cap a posar un toc de nostàlgia als disbarats que m'entretinc a enfilar.