dissabte, 9 d’abril de 2011

Abendlied


El cel té una blavor de misotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent.
I la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O clara tardor de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en el fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com el món, s'apaga.

Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d'Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Shumann.

(La vastitud oceànica de les meves ignoràncies m'havia privat fins ara del plaer de llegir Màrius Torres. Però l'any 11 m'ha obert una porta i jo que n'estic content. "La tarda pren una ànima de violoncel": set paraules que anuncien una bona amistat. Tenia ganes de dir-ho.)