dissabte, 29 d’octubre del 2005

Salvador

No tinc de moment cap mena d'intenció de traslladar-me a una illa deserta. La que porto al cap i sé de cert que visitaré algun dia clama per una companyia molt precisa car, què voleu, sóc més de dosos que no d'uns i sempre he cregut que els silencis són més benignes si els podem compartir.

Això no treu perquè avui em vulgui permetre de respondre la vella pregunta i posi en gargots afilerats quin autor salvaria en cas de naufragi perquè alegrés les meves hores entre coco begut i mono a la brasa.

Si heu tingut la paciència de fer coneixença del meu darrer animal de companyia no us sorprendreu que em decideixi per Espriu. Encara que reconec que té una pega: amb un volum no faria i hauré de traginar la seva obra completa. Certament és perdre el temps seure a la taula a què ens va convidar i acontentar-se amb un sol plat.

Agrairé sempre a Melània ("mumelí de molts clissos") haver-me deixat impresa a la retina, quan jo tenia quinze anys i asseia còmodament la meva ignorància a l'aula, la pulcritud de la lletra de l'autor ratllant una cartolina immaculada. Vaig trigar encara a saber qui era Espriu i qui era Melània, però em van quedar dues llavors: la que us dic i una vaga referència que relligava Ariadna amb l'aranya i l'artilugi del laberint amb la paciència teixidora de l'insecte. Aquest últim misteri no l'he resolt encara, i molt em temo que ja no ho faré, però em va deixar la idea d'una certesa que tinc: si mai algú arriba a desxifrar el laberint espriuà ho ha de fer de la mà d'Ariadna.

Jo us proposaria que us deixéssiu acompanyar per les seves cançons. Germinalment i en les sucessives ampliacions que ha conegut al llarg de la seva història Les cançons d'Ariadna contenen els indicis que permeten el lector caminar pels passadissos escairats de la proposta de l'autor. Si més no per una cara, perquè l'altra l'haureu de buscar a Ariadna al laberint grotesc. I vaja, no em direu que és fosc un autor que us posa davant dels ulls el nom de la mà amiga que us ha de conduir!

En tot cas, i contradint les aparences, allò que em tira més de l'autor és el pervers sentit de l'humor. Vegeu si no, com cap al final dels seus dies retorna a vells coneguts i com ho fa des d'una vena sarcàstica:

A "El Minotaure i Teseu" la bèstia i el seu matador sostenen un petit diàleg:

"Ink mry rmt", mugí el reclòs. "Parles?", s'estranyà l'home. "Però t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-kíjï.tj sd.k wj", suplicà la mitja bèstia. "Impossible", replicà l'home. "He vingut de lluny per destruir-te".

Si mai us cau el llibre a les mans, no sigueu precipitats, i aneu a les notes a final d'obra on sabreu que la mitja bèstia parla en pur egipci antic i diu: "La gent m'estima = Sóc estimat per la gent" i "Tu em salves = Pugues venir a salvar-me", tot i que "pel que fa als bramuls-sanglots del pobre monstre, hi ha un parell de lletres amb diacrítics que no podem tampoc resoldre".

Si una lectura tan agradosa com aquesta no us sembla un bon acompanyament per a un discret viure, em temo que la meva illa deserta no serà bona per a vosaltres.

De res.


Ariadna

L'atzar, que és generós, m'ha obsequiat amb un nou hoste.

El fet que hagi triat els meus verals per fer-hi estada no deixa de produir-me sensacions reconfortants i, per bé que el diàleg és difícil d'establir, em plau de tant en tant, de fer-li discretes visites en les quals constato progressos continuats en la rotunditat de les seves formes i la tranquil·la quietud amb què ocupa el centre immutable del seu palau de seda.

Avui, quan he tornat de dinar, he sortit a veure la meva amiga i heus ací que l'he enxampada en ple àpat. La quasi sincronia gastronòmica m'ha semblat digna de ser registrada i m'he permès de fixar l'instant.

Aprofitant l'avinentesa, he decidit batejar-la i presentar-la en societat. No he tingut ni un instant de dubte a assignar-li el nom que li escau. Em convenia, a més, per donar-me així pretext de permetre'm una propera expansió on reprendre el fil (l'acudit és dolent, però inevitable) de les meves devocions literàries.

dijous, 27 d’octubre del 2005

Amic




















Heus ací que, com aquell qui no vol la cosa, un vell conegut ha decidit sortir a passejar.

Jo, que sóc prudent de mena, li he recomanat contenció, que els excessos no fan per a determinades senectuts, però ell dali que dali, plom i entossudit...

I què voleu que us hi digui? Arribats a cert punt del soliloqui jo que he pensat que si li venia de gust per què privar-l'en? Al capdavall, l'aire no li tocarà, que en aquest món de xarxes i teranyines, per bé que virus diuen que n'hi ha, més enllà de la dissolució no hi ha perill que compti.

I atès la fila que gasta, potser aquesta seria l'alternativa de més consistència.

Mireu-lo bé.

Ell sosté que reflexionava. Jo tinc per mi que en ser traslladat al paper no van estalviar-li la crueltat d'evidenciar la impossibilitat metafísica d'aital proesa.

No convindríeu amb mi que aquest ull estúpidament clavat en el no-res és el testimoni mut de la buidor de la closca aureolada?

divendres, 21 d’octubre del 2005

Explica que t'hi cagues

Tot i que he consagrat la meva vida a esquivar qualsevol possibilitat de fer amistat amb cap especimen humà de sexe masculí, no puc amagar que la meva bona disposició per a la beneïda hipocresia social no m'ha pogut estalviar de comptar amb alguns coneguts que s'afaiten.

Un d'ells, que suma a la seva escassa capacitat de discerniment pel que fa a la reciprocitat dels nostres sentiments la incomprensible dedicació als menesters educatius (és un dir) em va obsequiar no fa massa amb un col·loqui impagable.

Deia l'individu, comentant una d'aquestes situacions que si es donessin en el món dels humans seria del tot punt incomprensible, que un dels galifardeus que pul·lulen per les seves aules havia ponderat l'excel·lència docent d'un suposat professor dient: "Per mi, en Tal és el millor de tots. Explica que t'hi cagues!"

Jo, que tinc una certa tirada a ser bocamoll, no em vaig poder estar de referir l'anècdota a una distingida persona que m'honora amb la seva amistat. L'haguéssiu vista! Com per art de màgia es va començar a recargolar i a emetre claques de dimensions pantagruèliques. No em cabia dubte que sense poder-ho impedir se li havia dibuixat a la imaginació una extensa lletania d'alumnes arringlerats i còmodament instal·lats ens els seus orinalets evacuant amb cara beatífica mentre l'excels professor aspergia doctes ensenyaments de la matèria que fes al cas.

Comentat el fet (amb les interrupcions que imposava el crescendo de rialles compartides) vam arribar a la inevitable conclusió que calia fer bona propaganda de les virtuts laxants del mestre en qüestió.

Com veieu ja he començat. I em comprometo a esbrinar on imparteix la seva benèfica influència. I em comprometo també a fer-vos-ho saber. Arribat el cas que en vostre trànsit intestinal -que vull suposar de rellotge- sofrís alguna insòlita interrupció, no dubto que us acolliria al rengle dels seus deixebles i acoseguiriéu dues coses en una: augmentar la vostra ciència i fer minvar el vostre pes.


dijous, 13 d’octubre del 2005

Humorisme

Anava jo encaboriat mirant de trobar alguna cosa per distreure'm quan els meus dits han ensopegat amb un petit volum titulat Escorpión i Félix. Novela humorística. No tenint res millor a fer, he decidit que li dedicaria una estona, a veure si el que el subtítol prometia em treia de les meves grisors i em deparava una nit lluminosa.

Realment, he fet fortuna. I generós com sóc, no us vull privar de compartir amb mi ni que sigui una engruna de tan amena lectura:

Estaba yo sentado meditabundo, dejé a un lado a Locke, Fichte i Kant, me di a las investigaciones profundas para descubrir qué relación puede haber entre una lavadora y el mayorazgo, cuando un relámpago me atravesó e, idea tras idea, con sus truenos transfiguró mi mirada, y una imagen de luz apareció ante mis ojos.

El mayorazgo es la lavadora de la aristrocracia, ya que una lavadora sólo sirve para lavar. Pero la colada se vuelve más blanca, por eso adquiere la pálida luminosidad de lo que está lavado. De la misma forma, el mayorazgo platea al primogénito de la casa, le confiere un pálido color argénteo, mientras que a los otros les impone el pálido color romántico de la miseria.

En arribar aquí, ja em feien mal les costelles, i no seguiré per no complicar-vos alguna hipotètica digestió que poguéssiu estar fent en el moment de llegir aquestes ratlles.

Cas, però, que el fragment hagués despertat el vostre interès, podeu consultar el vostre llibreter de capçalera si us pot aconseguir el volum: Karl Marx, Escorpión i Félix. Novela humorística, Cuadernos ínfimos, 20, Tusquets Editor, Barcelona, 1971.

Jo he corregut al Google a buscar més títols de l'autor, i us asseguro que demà mateix em vaig a comprar El capital.

He vist que té tres volums! La de bones estones que passaré, n'estic segur.

dilluns, 10 d’octubre del 2005

Projecte de reencarnació

Home de poca fe com sóc, només em reservo el dret de reencarnar-me. Així, mentre vagi reincidint en aquesta vall de llàgrimes que ja em conec, m'estalvio les sorpreses. Siguin de foc o siguin de cotó fluix, no deixen de semblar-me massa multitudinàries, promíscues i imprevisibles i, que ningú s´ho prengui per la punta que crema, el menda és el menda i es reserva el dret d'admissió.

Ara, bell problema se'm planteja si és que hi ha metempsicosi a la carta!

Així, de cop i volta, optaria per retonar entre vosaltres disfressat de gat. Els qui em coneixeu, ja sabeu que li porto una flaca a aquesta llei de felins i que pledejaré fins a deixar-hi les urpes en favor de la displicent circunspecció d'aquest doctíssim mamífer que ha entès que sempre és bo que qui domines es cregui el teu senyor.

En el regne vegetal, si us he de ser franc, no trobo cap alternativa que m'abelleixi. Sí que em tiren els cactus, però no em sé veure pacientment instal·lat en una planura amb els braços extesos tot esperant que algun candidat a fer viatges astrals em vingui a sagnar.

Descartat el món de les roques, que ja ni considero, podria plantejar-me retornar a la cleda dels humans. Si fos així potser sol·licitaria un canvi de sexe, però no de perspectiva eròticofestiva.

Va, us ho faré curt i entenedor perquè em sembla que ja ho tinc decidit: mai que retorni entre vosaltres amb nova carnadura, em trobareu al sol d'una petita platja de la deliciosa illa de Lesbos.

Em vindreu a visitar?

diumenge, 9 d’octubre del 2005

Bucejant en la memòria

La pietat, un dels temes claus en l'obra de Salvador Espriu, troba en el poema Resfà una excel·lent representació.

RESFÀ
2S 21:1-14

Mira com plou, atalaia
per mi com plou, perquè vetlles
de sols i de nits, sempre, sempre
desperta, clamant, em buidaven
de llum els ulls, i endevino
només aquesta pluja.

Al meu dolor,
martells de cada gota.
Enllà, per planures com cranis,
cavalquen en gropes salvatges
fines llances de glaç. I s'enfilen
al cim, on jo sóc amb els cossos.

Com els núvols es rompen, benignes
damunt els sembrats, i renoven
aliances de Déu amb el poble!
Ara doncs, tot en calma, demano
que les guardes despengin de pressa
els set fills, els meus i els de l'altra,
defensats, en la mort, contra goles
i becs, fins al crit últim.
Sense forces ni veu, orba, immòbil,
sols espero repòs, quan declari
la paraula reial que la culpa
de sang ha estat pagada.

La història bíblica pretextada és la de Resfà, els dos fills de la qual, amb els cinc de Merob, són oferts pel rei David en expiació de la culpa de la casa de Saül, que ha fet morir els gabaonites. El seguiment del text bíblic és en aquest poema molt fidel: "Resfà, filla d'Aià, prengué el sac, se l'estengué sobre la roca des del principi de la sega de l'ordi fins que caigué l'aigua del cel sobre ells, i no va permetre que els ocells del cel es posessin damunt d'ells de dia, ni les bèsties salvatges de nit. Llavors se n'anà David a recollir els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan de vora dels habitants de Jabés de Galaad, que se'ls havia endut d'amagat de la plaça de Betsan on els havien penjat els filisteus el dia que els filisteus van derrotar Saül a Gelboè. S'emportà d'allí els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan, aplegaren els ossos dels ajusticiats, i els sepultaren amb els ossos de Saül i el seu fill Jonatan, al país de Benjamín, a Selà, en el sepulcre de Quis, el pare de Saül. I s'acomplí tot el que havia manat el rei. Després d'això Déu es va compadir del país" (2S, 21:2:10-14 - Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana).

Cito in extenso el fragment bíblic per fer palesa la fidelitat de poeta al text de referència-cosa que no s'esdevé, per exemple, a David el xarabaró-, però també per evidenciar l'ascendència escriptural d'un símbol espriuà (la pluja com a testimoni de concòrdia; vegi's en aquest sentit un tractament semblant al poema XLVI de La pell de brau) i el ressò que hi ha, si no en el poema en si, sí en el referent bíblic, d'un enfrontament bèl·lic de transcendència col·lectiva, la remissió del qual és assumida en l'acte de sepultura conjunta que practica David.

Aquest darrer aspecte interessa per la relació evident del poema Resfà amb Antígona, peça teatral que vinculem inevitablement amb la Guerra Civil, en la qual l'actitud pietosa de la princesa grega adopta idèntica manifestació, i que podríem estendre fins al context egipci si retrèiem ara la figura d'Isis.

Observem, però, que allò que en text bíblic resulta del mateix fet sacrificial, en el tractament espriuà es vincula al testimoni pietós de la mare, una més de les presències orbes de l'autor. El poeta ens fa present així que cal que algú -ell, nosaltres-tots- assumeixi la culpa per tal que aquesta conegui redempció. Vista així, la Història és útil en tant que memòria -i per tant exemple- que eviti inútils recaigudes en el mancament.

dijous, 6 d’octubre del 2005

Atzars

"M'he assegut davant la taula i he vist que els llençols blancs estaven engarfits de filferros i que les taques es movien a l'ombra per dibuixar insòlites seqüències. Després he buidat el got i en la darrera bombolla ha esclatat la màgia d'una sirena. Li he somrigut, però ella, amb glaçat desdeny, s'ha entretingut a comptar una i altra vegada totes les escates. Vist això, no he pogut fer més que degollar un a un tots els bens del ramat per purificar-me en la sang que ha omplert la bassa."

Tinc la fitxa a les mans i li vaig donant voltes. Puc jurar que està escrita amb la meva lletra però no aconseguixo situar-ne la procedència ni l'autoria del text. Ha dormit el son dels justos exercint funcions de punt entre les pàgines 94 i 95 del volum Sobre literatura de Gabriel Ferrater.

A la pàgina 94, llegeixo un fragment de Les muntanyes de Joan Maragall:

A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa (...)

I a la 95, segueix citant:

Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament me dreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

El llibre té més pàgines, és clar. Em pregunto: quan, com i per què el vaig comprar? De fet, ni recordava que el tenia, tot i la devoció que li porto a Gabriel Ferrater. El llibre té anys (1979) i està nou de trinca. Segur que no l'he llegit. Com tants.

Mentida. He passat fulls i he trobat passatges subratllats i algunes anotacions. Parlen de J.V. Foix.

Ja lligo. Sí, fa temps vaig interessar-me pel poeta de Sarrià. Dedueixo que portava el meus interessos amb prou disciplina i voluntat d'intel·lecció. Somric.

Vaig a buscar l'obra de Foix. Volum 1/Poesia.

L'obro a l'atzar. Curiosa coincidència. Diu el títol del poema: "Miràvem el cel tot estrenyent damunt el pit les vísceres calentes d'un anyell sacrificat".

És el moment de deixar-ho. És com si el cercle s'hagués tancat.

Em sento exactament igual que en començar, però sóc quinze minuts més vell.

Deu ser això, la vida.

dissabte, 1 d’octubre del 2005

Conte

...no em miris amb aquests ullots, no. T'ho dic a tu perquè no m'entens però m'escoltes. Sí, sí, sí, em mires, m'escoltes i no m'entens. Què deus veure, em pregunto? Et fixes en el bigoti que es mou, t'entretens comptant-me les arrugues. Cada arruga un desastre, fill meu; cada arruga una desgràcia. Però jo he callat sempre, només he parlat cap endins, i ja ni jo mateix em sento. D'escoltar-me, me'n vaig desacostumar fa tants anys! Els que té ta mare, si fa no fa. Saps, a ella no la vaig poder tenir mai, per això ara sempre vull tenir-te a tu. Però la vida fa tantes voltes! L'Eulàlia se la va emportar, però després em vau tornar les dues. Sí, que es rebolqui ara i que es podreixi al forat. Jo et tinc, boleta, jo et tinc i ella no. Del buit que em va deixar recordo el cop de porta i l'esglai del silenci. I la rastellera de dies que només es dintingien pel gruix de les llàgrimes i el ressò de les preguntes sense resposta. Però ara et tinc a tu, boleta, boleta rodona i dolça, petitona Mariona, bocinet de cel. Ui, et faig pessigolles? Rius? Tira, tira, no hi tornaré, que cal que t'adormis. Ben menjadeta, ben abrigadeta, ara és l'hora de fer nones.... Que vindrà ta mare cansada de la feina i no estarà per brocs i ens renyarà. Vinga, non-non, vine son... Vinga, que jo sóc vellet i tu petitona, no me la juguis ara, a veure si encara ens renyaran...

Els perfils són boirosos. Un doll de sons inintel·ligibles em cau al damunt. Té la pell aspra i tot de pèls damunt el llavi. Parla i parla i parla i no para, què em deu voler explicar? Darrere d'ell la paret és blanca, només ratllada per l'ombra dels finestrons, sempre ajustats. Podria plorar però em fa mandra. Avui li faré el regal de tancar els ulls i fingir un son que no em va ni em ve. Té, què és això? Un dibuix es perfila just darrere d'ell, entre el quadre i el marc de la porta. Té com forma de caixa. Allargada, hexagonal, amb una mena de creu al mig. Fa com angúnia. No vull mirar-la, no sé per què però em fa una mica de por.

L'enterraven al migdia. Un sol implacable ofenia els nínxols escrostonats. Res no tenia sentit ni convidava a buscar-lo. La simetria perduda de les mirades buides era l'únic que els unia i el forat immens que no podrien omplir mai. Mentrestant el rectangle negre engolia una petita caixa blanca.