dissabte, 29 d’octubre del 2005

Salvador

No tinc de moment cap mena d'intenció de traslladar-me a una illa deserta. La que porto al cap i sé de cert que visitaré algun dia clama per una companyia molt precisa car, què voleu, sóc més de dosos que no d'uns i sempre he cregut que els silencis són més benignes si els podem compartir.

Això no treu perquè avui em vulgui permetre de respondre la vella pregunta i posi en gargots afilerats quin autor salvaria en cas de naufragi perquè alegrés les meves hores entre coco begut i mono a la brasa.

Si heu tingut la paciència de fer coneixença del meu darrer animal de companyia no us sorprendreu que em decideixi per Espriu. Encara que reconec que té una pega: amb un volum no faria i hauré de traginar la seva obra completa. Certament és perdre el temps seure a la taula a què ens va convidar i acontentar-se amb un sol plat.

Agrairé sempre a Melània ("mumelí de molts clissos") haver-me deixat impresa a la retina, quan jo tenia quinze anys i asseia còmodament la meva ignorància a l'aula, la pulcritud de la lletra de l'autor ratllant una cartolina immaculada. Vaig trigar encara a saber qui era Espriu i qui era Melània, però em van quedar dues llavors: la que us dic i una vaga referència que relligava Ariadna amb l'aranya i l'artilugi del laberint amb la paciència teixidora de l'insecte. Aquest últim misteri no l'he resolt encara, i molt em temo que ja no ho faré, però em va deixar la idea d'una certesa que tinc: si mai algú arriba a desxifrar el laberint espriuà ho ha de fer de la mà d'Ariadna.

Jo us proposaria que us deixéssiu acompanyar per les seves cançons. Germinalment i en les sucessives ampliacions que ha conegut al llarg de la seva història Les cançons d'Ariadna contenen els indicis que permeten el lector caminar pels passadissos escairats de la proposta de l'autor. Si més no per una cara, perquè l'altra l'haureu de buscar a Ariadna al laberint grotesc. I vaja, no em direu que és fosc un autor que us posa davant dels ulls el nom de la mà amiga que us ha de conduir!

En tot cas, i contradint les aparences, allò que em tira més de l'autor és el pervers sentit de l'humor. Vegeu si no, com cap al final dels seus dies retorna a vells coneguts i com ho fa des d'una vena sarcàstica:

A "El Minotaure i Teseu" la bèstia i el seu matador sostenen un petit diàleg:

"Ink mry rmt", mugí el reclòs. "Parles?", s'estranyà l'home. "Però t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-kíjï.tj sd.k wj", suplicà la mitja bèstia. "Impossible", replicà l'home. "He vingut de lluny per destruir-te".

Si mai us cau el llibre a les mans, no sigueu precipitats, i aneu a les notes a final d'obra on sabreu que la mitja bèstia parla en pur egipci antic i diu: "La gent m'estima = Sóc estimat per la gent" i "Tu em salves = Pugues venir a salvar-me", tot i que "pel que fa als bramuls-sanglots del pobre monstre, hi ha un parell de lletres amb diacrítics que no podem tampoc resoldre".

Si una lectura tan agradosa com aquesta no us sembla un bon acompanyament per a un discret viure, em temo que la meva illa deserta no serà bona per a vosaltres.

De res.