dijous, 27 d’octubre del 2005

Amic




















Heus ací que, com aquell qui no vol la cosa, un vell conegut ha decidit sortir a passejar.

Jo, que sóc prudent de mena, li he recomanat contenció, que els excessos no fan per a determinades senectuts, però ell dali que dali, plom i entossudit...

I què voleu que us hi digui? Arribats a cert punt del soliloqui jo que he pensat que si li venia de gust per què privar-l'en? Al capdavall, l'aire no li tocarà, que en aquest món de xarxes i teranyines, per bé que virus diuen que n'hi ha, més enllà de la dissolució no hi ha perill que compti.

I atès la fila que gasta, potser aquesta seria l'alternativa de més consistència.

Mireu-lo bé.

Ell sosté que reflexionava. Jo tinc per mi que en ser traslladat al paper no van estalviar-li la crueltat d'evidenciar la impossibilitat metafísica d'aital proesa.

No convindríeu amb mi que aquest ull estúpidament clavat en el no-res és el testimoni mut de la buidor de la closca aureolada?