dijous, 27 de novembre de 2014

Parets

Les parets velles tenen l'innegable mèrit que deixen aflorar els estadants que les habiten.

De respecte no n'hi ha, però. Vegeu la nul·la misericòrdia i l'escassíssim criteri estètic de l'instal·lador de l'aire condicionat.


En justa correspondència, els beneficiaris de la fresca mecànica viuen en el perpetu esglai dels gemecs que esmicolen la seva tranquil·litat a hores evidentment intempestives però molt ben triades.


I jo, que sempre he sabut posar-me al costat de qui mereix el meu afecte, no em vull estar de fer-vos conèixer l'aspecte cert i contrastat del fantasma del compressor:


De res.

diumenge, 23 de novembre de 2014

Barbat


dissabte, 18 d’octubre de 2014

No vote


THE NEW FRAGANCE OF

JOHN HERRERA

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Aaaaaai, aaaai, ai, ai...

...caaaaanta i no llooooores..... porque cantando se alegran, sielito lindo, los corasoooones!!!!!!!!

(Jo, és que n'estic una mica fins al capdamunt de dalt de tot.)

(I no serà que hi ha una mica massa de paraules i una mica massa poc de fets?)

(De tant que ens escoltem, no em fa por que ens quedem sords, el que m'acolloneix és la paràlisi.)

(Devem tenir el melic encetat de tant mirar-nos-el.)

(A mi m'agrada més la metàfora fullada que les lioneses de crema.)

Eps, però no passa res!

To morrow you will shave me. (Sembla que ja estic a punt per tocar el dos a Austràlia.)

divendres, 10 d’octubre de 2014

De paelles, de mànecs i del bonic refranyer


-O sigui que dius que tenen la paella pel mànec?
-Esclar, i poden posar pals a les rodes. I en posaran tants com puguin...
-D'on dedueixes que se'ns hauria d'arronsar el melic...
-I tant! La resta... fer volar coloms!
-O sigui que, segons tu, és hora de plegar veles?
-O això o acabar fugint amb la cua entre cames.
-Doncs mira, saps què et dic, que si la cosa la redueixes a una qüestió de paelles, mans i mànecs, jo penso que el que cal ja és serrar el mànec i esdevenir cassola. Al capdavall, on és el tall? Al mànec o a la cassola?
-Com se't veu la de sota! Així que grates, barra lliure a l'egoisme insolidari!
-Per?
-I què en farem del mànec?
-Home, si vas a veure, jo et podria descriure diverses estratègies de consolació. Però no voldria entrar en terrenys, diguem-ne, llefiscosos...

dilluns, 8 de setembre de 2014

Ai, ai, ai...


Hauré de fer visita al meu ossari particular 
perquè sembla que tenen ganes de sortir a prendre la fresca.

Bé, al capdavall, quants més serem, més riurem!

dissabte, 23 d’agost de 2014

zwitterió


Molècula que conté un grup àcid i un grup bàsic que, per transferència intramolecular d'un protó de l'un a l'altre, es presenten ionitzats simultàniament, un amb càrrega aniònica i l'altre amb càrrega catiònica.

divendres, 22 d’agost de 2014

Evolució




diumenge, 17 d’agost de 2014

J.V. Foix

Perquè no sigui dit. Que de tant en tant és bo de refugiar-se en paraules sàvies:


EL DIFÍCIL ENCONTRE

Ets i no ets, i visc del propi engany,
Sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
Miro el florir de l’impossible tany
I el nom que et dius damunt la vasta sorra.

Per calls perduts i en pregones garites
Cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades
Clamo combat, i adjuro un contrincant,
I en mortes fonts enyoro ocells i fades
O en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

En vall ventós, entre fòssils i nacres,
Em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
L’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

En les remors de la nit, per les platges,
Adoro el Res en múltiples imatges.

Calella de Palafrugell, juny de 1939

dissabte, 16 d’agost de 2014

Polifem


-Cíclop, ¿em preguntes l'il·lustre nom? Vaig a dir-te'l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste, 
m'has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m'anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m'acompanya.

D'on se segueix i ens ho van dir fa molts i molts anys que no convé refiar-se de Ningú.

I menys si es dóna el cas que només tens un ull i t'exposes que te'l facin a la brasa.

Per bé que ja sabeu, petits amics, que per passar a la història dels herois i reconquerir el casal no convé tant fincar-se en la veritat com valer-se de l'astúcia i ser destre en l'engany.

Tingueu-ho ben present doncs tots els que heu posat proa a Itaca i aneu amb el lliri a la mà.

divendres, 15 d’agost de 2014

Festa Major


M'ha semblat que no m'havia d'estar de guarnir el meu carrer. 

Eps, i si cal, convidar-vos-hi:


Xaleu, xaleu, que el 9 s'acosta!!!!!!!!

dimarts, 12 d’agost de 2014

Dia quinze


Projecte de vitrall per a un hipotètic mausoleu

I per amanir-lo, una mica de Villon:

     La mort le fait frémir, pallir,
     Le nez courber, les vaines tendre,
     Le col enfler, la chair mollir,
     Joinctes et nerfs croistre et estendre.
     Corps femenin, qui tant es tendre,
     Poly, souef, si precieux,
     Te fauldra il ces maux attendre?
     Oy, ou tout vif aller es cieulx.

En companyia de Panero:

     Que el silencio y las voces de los hombres
     sean el único himno a mi tumba
     porque el hombre es sólo dolor
     y espuma en la boca
     y temblor en los labios
     cuando hablo, más vil aun que el hombre
     y la vida es sólo
     una larga espera de la muerte.

I unes gotes d'Espriu:

     L'aire resplendent
     arrela en el plany.
     Ales de la sang
     drecen la claror.
     De la llum a la fosca,
     de la nit a la neu,
     sofrença, camí,
     paraules, destí,
     per la terra, per l'aigua,
     pel foc i pel vent.

     Salvo el meu maligne
     nombre en la unitat.
     Enllà de contraris
     veig identitat.
     Sol, sense missatge,
     deslliurat del pes
     del temps, d'esperances,
     dels morts,
     dels records,
     dic en el silenci
     el nom del no-res.

I havent completat aquest tríptic curull d'alegre amenitat em puc retirar. S'acosta l'hora de ben dinar i mal estaria que havent dedicat una estona a Thanatos ara no anés a prendre cura d'Eros.

Que n'hi ha d'haver per a tothom i es deure de cortesia.

Estiguin bonets.

dilluns, 28 de juliol de 2014

Dia u


Variacions
sobre un tema de Händel

Les mans càlides i llargues
arrenquen del clavecí
velles tonades amargues
d'esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,
amb la mecànica justa
dels dits morts que passen denes
d'un vell rosari de fusta
                                                                                                                                      Octubre de 1933

Copio aquest poema de Màrius Torres mentre sento la Messe de Nostre Dame de Guillaume de Machault. Per encetar el retorn he rescatat l'embrió del que va esdevenir la imatge de l'anterior visita. Així -dec haver pensat- estableixes un pont entre una i altra entrada, i recomences com vas acabar, amb aquesta alegria que et caracteritza.

La meva devoció pels esquelets no m'abandona. Això és el que m'enganxa a aquest poema: "velles tonades amargues/d'esquelet de violí". Hi ha en les paraules d'un poema tanta possibilitat de ressonància que fa perfectament inútil la feina idiota d'interpretar-lo.

Ossos i paraules. Silencis. Anades i vingudes. Absències. Trama i ordit. Mortalla. Vida.

dissabte, 10 de maig de 2014

Retorn


Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

                                                                                           Màrius Torres

diumenge, 9 de març de 2014

Robatoris


fa molts anys li vaig preguntar a Tísner quin sentit tenia haver traduït al català els Cent anys de solitud
va arrufar el nas i no em va engegar a dida perquè deuria pensar que la meva curta edat no valia l'esforç

no sé si el vaig acabar d'entendre
cosa que és amb tota evidència irrellevant

avui he decidit de respondre'm

homenatge/testimoni/ memòria

comiat i benvinguda:

La vida és una cançó estúpida
que es repeteix dia a dia
dient-me a cau d'orella: sóc absurda
sóc l'absurda flor de la vida
damunt la qual cau la cendra
i el paper s'habita d'insectes
i el llimac mulla amb la bava la vida

i és que el senyor Leopoldo María Panero ha fet mutis

i els comiats i/o els robatoris/benvigudes de vegades es confonen.

dissabte, 1 de febrer de 2014

Remenant, remenant...


...m'he topat amb un volumet que va publicar La Magrana el 1978: 97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.


M'hi he entretingut una estona. A banda del dibuix de Ponç que us he escanejat (tingueu la bondat d'alçar-vos, llevar-vos el barret i fer acatament) passo a copiar-vos un parell de textos de J.V. Foix que paga la pena de llegir (espero que encara no us hàgiu posat el barret):

1
Malfiem-nos dels tecnòcrates de la pintura i dels buròcrates de la poesia. Conjurats, ataquen el ver i el bell i s'arruixen ells d'orxates espesses, dalt les taules i els empostissats de la ràdio i de la tv. Malpenseu-ne, i no us atureu pas, a l'entrada de fosc, a cap cantonada. No tot és amor, tenora i flors, i als molls no hi ha ningú.


2
El pintor i el poeta clarividents dominen els fets. Si davallen a un avenc, furguen les terres d'una espluga o es capbussen en un gèlid estany, no és pas per perdre-hi el seny. Tot abisme els atreu i cap no els reté. En surten purificats i ardits. Per a girar l'herba amb les forques cal aire i saber.


I just en aquest moment, m'he recordat del retrat que em va dictar el meu rebesavi poc abans de morir i molt abans que jo nasqués:


Diuen que tenim una tirada. Així que tingui un mirall, us ho confirmaré.

dimarts, 21 de gener de 2014

A la gàbia. Muts.

Aixecava la persiana de la mà d'Estellés.

I avui resulta que tanquen els repetidors i que el País Valencià es queda sense mitjans audiovisuals en català.

Segueixo amb la persiana oberta. Ara a mig pal.

I reprenc Estellés, per allò que avui toca:

Closa la mà
que té la pedra.
Mai no es sabrà.

Passen les nits,
passen els cels,
els infinits.

Closa la mà
que té la pedra
que et ferirà.

Passa la cort,
galans i dames.
Torna la mort.

Calles i evoques
mentre murmuren
diverses boques.

Oh gran dissort.
Gira la dansa.
Guanya la mort.

Mare de terra, 1992.

(No oblido Vinyoli, però temps hi haurà.)


dijous, 16 de gener de 2014

Persiana amunt


Per consell del meu confessor i guia espiritual (vid. ut supra) reprenc aquestes anades i vingudes a la falda d'Eumolp.

Com que aquest any tocarà fer memòria de Joan Vinyoli, jo us engaltaré una cita d'Estellés:

[...] em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,
els peixos implacables de cada nit que em van
assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,
mentrestant faig açò o allò i que de nit surten
de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen
els meus talons, els ulls, el baix ventre, l'esquena...

Es bo.

I punt.

dimarts, 7 de gener de 2014