diumenge, 29 de desembre del 2013

Marçal

Doncs resulta ser que a a dos pams del nas hi tenia La germana, l'estrangera de Maria-Mercè Marçal. He intentat recordar quan el deuria comprar. També he intentar esbrinar per què mai no m'havia vagat ni de fullejar-lo.

Preguntes perfectament inútils. Ni en sé la resposta ni, en el fons, tinc cap interès especial a obtenir-la.

Per allò que no sigui dit, l'he obert a l'atzar, una acreditada tradició que de tant en tant m'obsequia amb una sorpresa interessant.

Heus-la ací:

Víctima i assassí
van fer un pacte de sang
abans d'entrar plegats
en la dansa de la mort.

I així, després,
tot fou, només, un suïcidi.

M'ha semblat simpàtic. Una mica pretensiós, potser. Però té l'avantatge de la brevetat i m'ha fet somriure.

Se m'ha acudit que podria fer-ne un bonic comentari. Però m'ha fet una mandra enorme i, en comptes d'escriure'l, he optat per pintar-lo:


I d'aquesta discreta manera he ocupat un matí de desembre. Del dia 29. Un després del 28 i un abans del 30. 

Car bé hem d'acceptar que en qüestió de calendaris, les sorpreses no sovintegen.

dissabte, 28 de desembre del 2013

2013 s'esllangueix


Estava especulant amb això dels bons propòsits i no sé si decantar-me:

a) per deixar de fumar
b) per guanyar una mica de pes
c) per apuntar de dret al cor de segons qui

S'admeten suggeriments.

(En el benentès que tots sabem que en la vida
 -i també en la mort- 
tot es redueix a un delicat equilibri de 
paelles, 
mànecs 
i punys.)

diumenge, 22 de desembre del 2013

Doncs això...


Bones festes des de la cripta.

diumenge, 15 de desembre del 2013

Proposta de Dicnoari

Atès que el respecte més escrupolós a la llibertat del noutadans a l'hora de prendre la denonoó llur en aquests moments de tanta transcendènnoa, vull proposar que, no més no durant un període trannotori, l'autoritat competent, novil o militar (no s'escau), acordi la suprenoó dels termes següents del Dicnoari de la llengua catalana:

sicosi
siderosi
silicosi
sil·lepsi
simbiosi
mfisi
simposi
sinapsi
sinàpsids
sincondrosi
sincrasi
sindèresi
sindesmosi
sineurosi
singènesi
singènesi
singenèsic
sinopsi
sinostosi
nquisi
ntesi
sinuositat
sinusitis

Cas que no es fano, entendré que un hipotètic resultat afirmatiu de la consulta és fruit de l'hàbil manipulanoó dels noutadans i, evidentment, recorreré al Tribunal Constitunoonal.

Que en prenguin nota.

AssoCIaCIó

Era tan evident la referènCIa, que no he sabut reSIstir la temptaCIó de fer-la:


En fi, que un hom té les seves debilitats.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Una mica més d'acròstics

Si descartem els d'Ambroise Delone i el de Françoys Marthe, Villon treu el nas en tres acròstics més, els que es dedica a si mateix.

Dels tres, el que em fa més peça és el que tanca la Ballade des contre vérités:

Voulez vous que verité vous die?
Il n'est jouer qu'en maladie,
Lettre vraye qu'en tragedie,
Lasche homme que chevaleureux,
Orible son que melodie,
Ne bien conseillé qu'amoureux.

Ja em sembla bé això de fer-se present mig d'amagat entre els versos propis. Els dóna un no-sé-què de familiar i d'amigable, una mena de complicitat que em fa patxoca.

Ve a ser com la que estableix Espriu amb el lector quan remet a l'amic François quan tanca Petites cobles d'entenebrats dient:

Em dic Salom, fill de Sinera
Contempo el buit, mirant enrera.
I temps enllà, tan sols m'espera
desert, tristor d'hora darrera.

perquè ens ressoni el famós Quatrain:

Je suis Françoys, dont il me poise,
Né de Paris, emprès Pontoise,
Et d'une corde d'une toise
Sçaura mon col que mon cul poise.

Tot això són banalitats, evidentment. Sense elles, però, trobo que el camí de la vida seria una mica més rost.

Com deia la meva àvia: "Que trista és la vida del pobre manxaire".

I jo gosaria afegir: "Tothora ajupit i amb el cul enlaire".

Alabat sia Déu!

dissabte, 2 de novembre del 2013

Una mica de Foix

A tu, reflex d'un altre tu en clausura,
Nu sense estany en pradell immortal,
Una en el flam, mes, de tan casta, impura,
Redol ombrós en vila sense hostal:

¿Imploraré ma pròpia captura
Agemolit, com si una mà cabdal
M'assenyalés fora clos i segura
El continent clarós que ignora el mal?

Si el real és la pura coneixença,
Tu no ets tu -singular accident,
Rastre imprecís en boscatge inclement-.

Ets tu i en mi, externs a l'hora tensa,
Solc d'absolut d'una Alta Complaença
Crema el Perfet amb flamejar de ment.



L´únic que m'inquieta del poema és que la Núria, per comptes de Mestres, es digués Cantaolzella.

Estaríem ara especulant sobre una variant de sonet difícil de documentar?

Ens hauríem decantat per la pastisseria industrial per comptes d'assaborir panellets d'obrador acreditat?

I és que davant d'un sonet amb acròstic inclòs, mai no saps quins pensaments pots fer.

dijous, 31 d’octubre del 2013

La pregunta

Retorno molt breument a aquesta finestra per suggerir una possible pregunta per a la consulta que aviat se'ns farà.

(Jo, que sóc de mena innocentota, ho plantejaria com una qüestió de sí o no, que és el que em sembla més senzill, directe i eficaç. Però com que veig que el que ens agrada és embolicar la troca i gronxar-nos en els circumloquis que ens acompanyin al caire de l'abisme, voldria fer aquesta proposta per si a a algú li serveix de consol o entreteniment.)


En el context actual i vistes les circumstàncies,

(ben sospesats els pro i els contra, considerant el producte interior brut, el dèficit fiscal, l’index de preus al consum, la prima de risc, la sobirania tranversal, diagonal i  esbiaixada, i –cas que s’escaigui– les clàusules del Compromís de Casp i del Tractat de Tordesillas):

Vostè està d’acord que Catalunya sigui:

  • Un estat independent                          


  • Un estat independent dintre d’Europa


  • Un estat independent fora d’Europa


  • Un estat normalillu, arregladet, vaja, com els altres


  • El Triangle de les Bermudes


  • Una regió simpàtica i amable amb llengua vernacla i botifarra amb mongetes


  • Una colònia de Klingon


  • El somni de Milton


  • Casa meva (que és cas vostra, si és que hi ha hi ha cases d’algú)


  • No sé massa què, però m’és igual


 (Entre els encertants del resultat de la consulta se sortejarà una estada de quinze dies amb totes les despeses pagades al balneari de Karlovy Vary.)

dijous, 12 de setembre del 2013

Doncs sí


Ho volem tot, que ningú no es confongui.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Reciclatge


Com que comença un nou curs i tinc per costum fer-me una bonica agenda que m'acompanyi durant els mesos que han de venir, he mirat de triar una discreta  imatge que em faci companyia cada dia de cada dia (i les festes assenyalades també).

He regirat el meu bagul i a la fi he conclòs que podia reciclar aquest dibuixet que fa temps que hi descansava, amb el discret afegitó de les dues dates que ara el flanquegen.

Aquí tenim doncs l'amic que m'acompanyarà en els mesos a venir.

Tinc per mi que mantindrem alegres col·loquis. Si d'algun se'n derivés un corol·lari que valgués la pena de fer-vos arribar, em comprometo a transcriure'l amb la deguda diligència.

Perquè sembla que ha arribat hora que si ell s'exhibeix tal qual, jo ja he recuperat la carnadura indispensable per transitar per aquest món.

Que segueix essent de mones. Us ho certifico.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Ni Espanya ni França


Sembla que de mica en mica anem recuperant les formes. Encara que el procés és lent.  A data d'ahir em veia de tots colors i a dia d'avui faig un posat una mica esverat. Deu ser cosa de les lectures.

Malgrat el títol (que subscric per allò que sóc tenaçment obsolet i m'il·lusiona allò dels Països Catalans) hi ha coses dels nostres veïns del Nord o de l'Oest que em fan patxoca.

Aquí en va un tast:

Estavas, Lobilla, muy vergonçosa,
vendiendo la onrra del triste marido,
de rezios cojones tu seso vencido;
quesiste ser puta, mas no desseosa.
¡O siglo nuestro, edad trabajosa,
sí hallarían los que a esta buscassen
do desarrechar, si bien lo pagassen,
aunque toviessen la pixa samosa!

I un altre:

Coquillars enaruans a ruel
Mon ys vous chante que gardés
Que n'y laissez et corps et pel,
Qu'on fist Colin l'escailler
Devant la roe babiller;
Il babigna pour son salut;
Pas ne sçavait oignons peller
Dont l'amboureux luy rompt le suc.

Siguin de Villon o anònims, aquests versos m'entretenen.

Com aquests que vénen ara (que no diré de qui són, per allò dels centenaris i les discrecions):

Hadassa, la bella flassa,
si volies fer pipí,
per què t'has fixat en mi,
trist i pobre galiassa?
A mig camí de bagassa
i mulassa m'has mostrat
l'esca grossa del pecat
i, com gossa eixarrancada,
m'has llençat tota l'aiguada
pel meat esbalandrat.

I ja n'hi ha prou. Com que els teixits van creixent i els progressos de la neurociència ens auguren grans reconstitucions, no tinc cap dubte que d'aquí quatre dies tornaré a tenir cervell i podré lligar textos d'un més gran interès.

dissabte, 24 d’agost del 2013

Fent dissabte


Tenia unes certes ganes de tornar a fer visita a Eumolp i de reprendre aquestes incursions períodiques  a la pantalla. Però en el combat entre l'acció i la galvana, aquesta s'ha mostrat fins ara implacable.

Per això he mirat de desempolsegar la casa i airejar els racons.

Sembla que de moment he aconseguit fer emergir la closca. Però la massa flonja que s'hi hostatja encara la tinc una mica rovellada.

Però un pas és un pas. Qui si sap si temps a venir trobaré esma per arrenglerar prou lletres per articular un discurs esbarjós.

No se sap mai.


diumenge, 26 de maig del 2013

De pudors i alternatives

No sé com se les ventilen els nascuts a Copenhague.

Aquí, avesats com estem a suportar tufs diversos i anar fent la viu-viu, tenim solucions diverses segons els possibles de cadascú.

Opció 1 - Per a gent adinerada i amant de les noves tecnologies


Opció 2 - Per a la pobrissalla que es manté fidel als valors de la tradició artesana:



Però ni amb aquestes. He hagut de renunciar a la televisió.

D'ençà que l'ínclit Aznar enllardufa allò que en diuen actualitat i sacseja als quatre vents els esquinçalls de les benes amb què s'embolica ell mateix i les seves idees arnades, així que premo el botó de qualsevol canal una intensa pudor de ranci envaeix tota la meva dolça llar.

I ja em perdonareu, però en qüestió de mòmies, encara hi ha categories. I mal que mal, m'estimo més les que callen i no emprenyen.

diumenge, 19 de maig del 2013

Ulisses



Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.
Lluernes i faristols fan garlandes
i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.

Barra els porticons. 
Defora, monstres suradors 
entelen els estels i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable
i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.

No hi ha fogueres, però crema el crit.
Milers d'espurnes fan riu com la sang.

Les sents?

Les hores llisquen pels angles de l'ombra
i amb elles s'esventren els baguls del record
i degoten encenalls.

Ara els miratges onegen
i els dàtils i els licors
perfumen la cambra.

Ajeu-te nua i contempla
com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre
es clivella perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.


(El temps s'obstina, com les maires, a mossegar-se la cua. Això fa que, ho vulguem o no, acabem sempre al punt de partida. Res a dir, les coses són com són, i sempre hi ha una tarda desvagada per retrobar vells papers. Però enganyar el destí és fàcil: basta moure unes peces, retocar alguns engranatges, perquè el mecanisme segueixi devorant implacable. Com ha de ser i li pertoca.)

diumenge, 24 de març del 2013

Senyals de mort designants



Ara que es posa de moda traslladar la indignació a la porta de casa de qui la provoca...

Ara que d'això en diem "escrache" (paraula que es pronuncia com qui escup i que sembla que ve del lunfardo)...

Ara em plau de fer-vos avinent que aquesta mena de pràctiques tenen a casa nostra il·lustres precedents.

Ja al segle XV, els pagesos maltractats per les exaccions senyorials reaccionaven per aquests rodals amb revoltes quan es veien desposseïts dels drets sobre les terres que conreaven.

I perquè llurs enemics poguessin fruir d'un cert empetitiment de l'esfínter anal, els plantaven a la porta dels casals belles creus amenaçadores.

D'això se'n deia "senyals de mort designants".

No advoco pas per recuperar aital pràctica: sóc fervent defensor de la vida vegetal i mai no us proposaria el sacrifici de cap arbrissó i menys amb finalitats de dubtosa legalitat.

Sóc pacífic de mena i no m'agrada cridar.

Sí, però, que proposaria com a adaptació del terme (escratx o escraig no m'acaben de convèncer) un discret acrònim del tipus "semodé".

Té l'avantatge que esquitxa menys quan el diem i fins i tot el podem fer rimar amb el molt estès "sisepué".

Considereu-me la proposta. 

diumenge, 17 de març del 2013

Dues tankes amb falena (i calavera de torna)

Per allò del Dia de la Poesia Catalana a Internet:

Màrius Torres - La mort

Com la falena
ve de lluny a la flama,
els ulls atònits
de la meva esperança
es cremen en la fosca.



Salvador Espriu - Psyché

Nua, vençuda
per l'esplendor de l'alba,
la viatgera
plena de crims, inútil
vol vacil·lant, falena.


dimarts, 12 de març del 2013

Alternatives

La senyora Sánchez Camacho ens ha fet una crisi de confiança.

L'entenc.

Un cop ha comprovat que és capaç de compartir taula i centre floral amb un micròfon impertinent, un hom ja no es pot fiar ni de la pròpia ombra d'un mateix.

L'hauria d'aconsolar l'esbarjosa conversa mantinguda i el tresor de confidències amb què va amanir un àpat que, jo no en tinc cap dubte, deuria estar trufat de xiuxiuejos d'alt voltatge i subtils complicitats.

Ai las, el secret ja no es porta a ca nostra i tot ve que s'esbomba i ens posa en compromisos que fan de mal traginar.

La inquietud creix, l'amenaça es dispara.

L'entenc. I en aquesta tesitura crec que és de llei que reclami sentir-se agombolada per cossos afins que li donin el confort que necessita.

És per això que li n'ofereixo un repertori prou divers perquè triï a pler.

No tinc cap dubte que s'inclinarà per l'opció que més s'avé amb les seves preferències:






dissabte, 23 de febrer del 2013

La Moliner i el reciclatge

Ja un dia em vaig proclamar devot de la Moliner. Això no vol dir, però, que li hagi de passar per alt que en un lapse molt breu de temps l'hagi vista esprémer en tres mitjans diferents la mateixa agudesa.

És el cas que posada a comentar les ínfules abdicatòries de Mossèn Pere Navarro hagi repicat tres vegades (tres!) el mateix símil: "És com si un que fos contrari a la pena de mort, advoqués per la injecció letal".

La citació no és literal, però el dard apuntava en aquesta direcció.

La Moliner ha espremut la comparança a la seva columna de l'"Ara", a la seva col·laboració sabatina amb l'abadessa Coppulo i a la sala d'esgrima de can Monegal.

I vet ací que em sembla un abús. No sé si la Moliner descarta la possibilitat que hi hagi lectors-oïdors reincidents (que ja em semblaria bé, tampoc no ens esveréssim), o que pensa que la garrofa ja va prou cara com per fer massa inversions d'enginy a la seva percaça, o que qui dia passa dia empeny, o que bé que passa bou per bèstia grossa...

Jo no ho sé pas. 

Sigui com sigui no em puc estar de demanar un repertori més variat. Les meves orelles ho agrairien. Els meus ulls també.

dijous, 7 de febrer del 2013

Reinventem-nos

Seré breu: hi ha paraules que em fan posar la pell de gallina.

Fa un temps era "imaginació". Quan no se sabia com resoldre un problema (o se sabia però ningú es veia amb cor de fer-ho) se solia dir que "calia posar-hi imaginació".

De tan imaginar ens hem quedat a l'escapça, naturalment. I ara és l'hora que  tots ens estem "reinventant".

D'això, quan jo era menut, se'n deia "espavilar-se".

Però ara sembla que el nominalisme triomfa i una mica d'imaginació (de pensament, paraula i obra) conforta.

Doncs això, reinventeu-vos, que el món s'acaba.Jo miraré d'espavilar-me. És el que tenim els supervivents.

dissabte, 2 de febrer del 2013

De corrupcions i altres fineses


A mi les relíquies em fan una certa angúnia. Més que res perquè no em sé estar de posar-me en la pell dels expropietaris de les diverses extremitats i apèndixs que circulen per aquests mons de Déu i sempre penso que es deuen enyorar de la part que els han amputat (per bé que no dubto que deuen trobar consolació quan admeten que serveixen a l'edificació i perfecció moral dels creients).

Entre l'extensa panòplia de relíquies, les que ocupen un lloc de privilegi són els cossos (o les parts) incorruptes. Deu ser, potser, perquè la momificació espontània sembla tenir un punt més de prestigi que  la que obtenien egipcis o peruans mitjançant tècniques prou acreditades. Sigui com sigui, i a tall d'exemple, m'ha semblat oportú encapçalar aquesta divagació amb la mà esquerra de Santa Catalina de Siena, que en Glòria estigui.

I ho he fet perquè en aquests temps de corrupció galopant em sembla de llei honorar aquelles tradicions que eleven a la categoria d'admirables els testimonis incontrovertibles que és possible superar la corrupció més enllà del traspàs. 

Siguin doncs aquestes paraules i aquesta imatge un estímul per a tots aquests conciutadans que s'unten els dits a qualsevol oli que remenen: si sou capaços de negar de forma contundent les vostres malifetes i us empara l'extrema lentitud d'una justícia cega, tingueu per cert que temps a venir alguna de les vostres mans serà consignada en una bella caixa i sereu objecte de devotes genuflexions encara que hàgiu recomptat feixos diversos de bitllets abans d'entaforar-los als molts inferns de les vostres insondables butxaques.

Laus Deo.

dissabte, 26 de gener del 2013

Matteo Salvatore

L'avantatge de les amistats és que cadascú es tria les que vol. Jo me les vaig buscant on puc, sempre en el benentès que esquivo totes aquelles que signifiquin qualsevol immediatesa i/o proximitat, per allò que els estovaments sentimentals val més que es visquin des la més estrica discreció, des de la distància i l'anonimat.

Un dels amics que reclamo de tant en tant per a mantenir-hi distesos col·loquis és Matteo Salvatore. Me'l va presentar ja fa anys un elegant compacte d' "Harmonia mundi" amb el títol seductor de Chants de mendiants. Hi retorno amb una espaiada freqüència, just la que convé perquè l'assiduïtat no derivi en embafaments impossibles de digerir.

Encabat, he remenat això del youtube i he trobat aquesta peça que ara incloc:


M'ha suscitat una certa tendresa. És evident que m'he d'aplicar a lligar curt les emocions.

dimarts, 22 de gener del 2013

La Sobirania i el Poble


La Sobirania rau en el Poble. Això em van dir i jo m’ho vaig creure. I dono per fet que la Sobirania també. Perquè la Sobirania deu ser una senyora de molta consideració.

Me la imagino amb un posat seriós, diria que fins i tot circunspecte, dipositant-se (qui sap si amb un somriure manyac, fruit d’un moment de simpatia) en mans del Poble.

I aquest, cofoi, ja el veig amb la Sobirania a les mans, fent alegrois i amb un somriure d’orella a orella.

Però, ai las, la Sobirania està un pèl atabalada. Ella rai que voldria dipositar-se, no voldria pas res més... Però heus ací que me l’atabalen: que si el Poble sóc jo, que si el Poble és l’altre...

Quina mena de Poble som que no sabem qui som?

Jo, que sóc de mena confiada i crec que la Sobirania és de bona jeia, no tinc cap dubte que sabrà triar les bones mans.

Eps, i pobra de tu que te m’equivoquis!

No arribi el cas que t’hàgim d’aconseguir a trompades.

Que total...

diumenge, 13 de gener del 2013

Fènix


No sé què dir-vos...

Vist des dels ulls d'un catalanet amb expectatives, aquest ocellot a la brasa podria arribar a ser estimulant. No ja rostides, sinó convenientment reduïdes a cendres, aquestes ales conviden a pensar en futur més esbarjós i lluït.

Però heus ací que aquesta imatge l'he anada a buscar a la wiki, on il·lustra l'entada de "Fènix", i ja se sap que  l'averany d'aquesta au obstinada a perpetuar-se desmenteix l'esperança vana d'una dissolució no per desitjada menys problemàtica.

En fi, és el que tenen les metàfores...

Si les apliquem a la mesura de les nostres conveniències, ens auguren renaixements pletòrics. Si hi volem llegir destins col·lectius, tot depèn de part de qui ens inclinem.

L'última amistat que he fet, en Carner, ho pelava d'aquesta manera:

          EL FÈNIX

   -La gent antiga d'Egipte
em creia l'ocell més bell,
el que mai no moriria,
el sol mateix, fet ocell.

   Qui-sap-la gent m'invocava
en un temple tot daurat;
ells deien: -Si mor un dia,
tornarà ressuscitat-.

   Mai ningú pogué sotjar-me
ni topar-me en un cantó;
i és que s'havia fet córrer
que era existent, i no en só.

   Ara m'esmenta un poeta
quan ja no es parla de mi.
Potser jo, si us el creguéssiu,
arribaria a existir.

I és que potser en això rau el problema, en creure en les paraules d'un poeta. 

En no trair les il·lusions.

dimarts, 1 de gener del 2013

Any 13


Com que cadascú les enfila per on pot, he decidit que una bona manera de recordar Espriu seria dedicar l'any a rellegir les obres d'aquest bon senyor.

Jo diria que, paraula més paraula menys, me les he anades tirant totes coll avall d'ençà que el vaig ensopegar per primera vegada. Però no m'ha de fer cap nosa tornar-li a fer visita. És un senyor que em fa respecte i per al qual guardo una certa devoció.

Em posaré a la feina per Les cançons d'Ariadna, que és llibre amè i de gran presència. Tinc per mi que és la millor porta d'accés al laberint espriuà. És l'obra de més lenta gestació de les publicades per l'autor: la primera versió va ser publicada el 1949 i la definitiva, el 1981. I en el camí va anar creixent per passar dels 33 poemes inicials als 100 definitius. No em direu que no fa bonic tot això!

Jo us convidaria a fer un tast d'Espriu. Podeu fer com jo i cantar amb Ariadna, o bé podeu engrapar el cap del fil i passejar pel laberint grotesc de la mà de la mateixa senyora. I no faríeu malament de triar els contes de l'autor: el pes del poeta ens amaga massa vegades l'excel·lència de la seva prosa.

En fi, que ja fareu el que voldreu. En aquest món un pèl embolicat que hem de comportar, potser l'única llibertat que ens queda és decidir com i amb qui enterrem les hores mortes.

I com a comiat i per donar la benvinguda a aquest any que espero que pugueu suportar amb discret estoïcisme, us deixo amb el primer poema d'Ariadna:

ENTRADA

Si de nou voleu passar,
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir.
No hi ha laberint més clar.
Trobareu seients a mà
per als tristos i cansats.
Hom no hi sent miols de gats,
sinó molt nobles cançons,
trèmolos d'acordions.
Quant al preu, tan mòdic és,
que penso no cobrar res.