dissabte, 16 de novembre de 2013

Una mica més d'acròstics

Si descartem els d'Ambroise Delone i el de Françoys Marthe, Villon treu el nas en tres acròstics més, els que es dedica a si mateix.

Dels tres, el que em fa més peça és el que tanca la Ballade des contre vérités:

Voulez vous que verité vous die?
Il n'est jouer qu'en maladie,
Lettre vraye qu'en tragedie,
Lasche homme que chevaleureux,
Orible son que melodie,
Ne bien conseillé qu'amoureux.

Ja em sembla bé això de fer-se present mig d'amagat entre els versos propis. Els dóna un no-sé-què de familiar i d'amigable, una mena de complicitat que em fa patxoca.

Ve a ser com la que estableix Espriu amb el lector quan remet a l'amic François quan tanca Petites cobles d'entenebrats dient:

Em dic Salom, fill de Sinera
Contempo el buit, mirant enrera.
I temps enllà, tan sols m'espera
desert, tristor d'hora darrera.

perquè ens ressoni el famós Quatrain:

Je suis Françoys, dont il me poise,
Né de Paris, emprès Pontoise,
Et d'une corde d'une toise
Sçaura mon col que mon cul poise.

Tot això són banalitats, evidentment. Sense elles, però, trobo que el camí de la vida seria una mica més rost.

Com deia la meva àvia: "Que trista és la vida del pobre manxaire".

I jo gosaria afegir: "Tothora ajupit i amb el cul enlaire".

Alabat sia Déu!