divendres, 22 de maig del 2009

Jules Supervielle


Nascut a Montevideo el 1884, mora a París el 1960. No li discutirem la tria: a cadascú el desembarquen on li toca i agafa l’últim tren a l’estació que pot.

En l’entremig, deuria fer coses diverses. Amb algunes deuria contribuir a la felicitat d’altri i amb altres deuria posar algun granet de sorra als engranatges  del benviure d’algun coetani o coetània. Així sol ser, i no hi perdrem més temps. 

De la seva estada en aquest món que té l’honor d’hostatjar-nos, ens n’han quedat poesies. Perquè el tal Supervielle –ja em direu quina necessitat en tenia– va decidir en algun moment que això d’escriure en ratlles curtes seria una bona manera de passar l’estona. I encara més, va creure de bona criança de rebutjar “écrire de la poésie pour spécialistes du mystère” i pretendre que del poema “le mystère soit le parfum, la récompense”. 

Rainer Maria Rilke li va fer avinent, havent rebut el seu recull Gravitations, que: “Crea una continuïtat per damunt dels abismes, sento que no s’atura enlloc" (frase que va escriure un 28 de novembre de 1925, demostrant així una deferència cronològica que no em puc estar d’agrair-li). 

Supervielle es complau en els fantasmes i les aparicions, la lleugeresa de les formes vaporoses. Té, com Réverdy, el sentit precís dels misteris del Temps, d’on poua somnis, sensacions que poblen el buit aparent d’una absència universal la figura més dolorosa de la qual és la Mort. 

Per tots aquests motius (o per qualsevol altre que sigui del vostre gust) passo a oferir-vos un tast de l’amic Supervielle. El poema va ser publicat per la revista  “Quaderns de poesia” en el seu número 1 de juny de 1935. I diu així:

 

ATTENTE

Dans l’obscurité pressentir la joie,

Savoir susciter la fraicheur des roses,

Leur jeune parfum qui vient sur vos doigts

Comme une douceur cherche un autre corps.

 Le coeur précédé d’antennes agiles

Avancer en soi et grâce a quels yeux?

Eclairer ceci, déceler cela,

Rien qu’en aprochant des mains lumineuses.

Mais dans quel jardin erre-t-on ainsi

Qui ne serai clos que par la pensée?

Ah! pensons tout bas, n’effarouchons rien

Je sens que se forme un secret soleil.

diumenge, 10 de maig del 2009

Sóc home de sort


Cada dia em porta un regal. L'últim que ha arribat a les meves mans m'ha donat peu a fer-hi alguns retocs per adaptar-lo a les meves circumstàncies. Espero que el simpàtic autor de la imatge original no m'ho tingui en compte: li reconec el mèrit de la imaginació i declaro la meva absoluta simpatia per l'acudit de la seva "Meditació". Lúnic que m'he permès és llevar-li les colorinxes -que no s'adiuen amb la meva vida subterrània- i afegir-hi un discret epitafi. Com veieu, joc de poques taules.

Podria aprofitar l'avinentesa per escarbar en les meves entreteles i fins i tot elaborar una amena teoria sobre la meva tirada mortuòria, però seria feixuc i m'exigiria un esforç de reflexió que no s'adiu gens amb aquest diumenge al matí una mica mandrós que em disposo a viure. D'altra banda, sóc dels qui pensen que tampoc no és estrictament necessari que tot tingui explicació. Així, per exemple, tampoc no sabria explicar perquè m'agraden més les faves a la catalana que l'ànec amb peres, i això no em comporta cap malviure a l'hora de tirar per la via d'enmig i conformar-me amb un plat de bledes bullides. Vaja, és així i no cal donar-hi més voltes.

Emprenc una setmana que m'ha de reportar alguna notícia de cert interès en el que pertoca al meu futur més o menys immediat. He de confessar que tinc una certa curiositat per veure per on van els trets, és lògic. Però jugo amb un avantage que em fa l'espera confortable: sóc home de sort i res no pot venir a torbar aquest discret deambul·lar entre mons i plans diversos amb què miro d'arribar sense estridències a l'últim port cap on navego.

Companys de viatge, que els déus us siguin benignes.

dissabte, 2 de maig del 2009

Petit conte idiota (11)

Tots els seus amics presumien de fills i filles. La nena acaba la carrera aquest any, el nen serà metge, que si màsters per aquí, que si postgraus per allà. I ell, amb els llavis ben premuts i fent veure que no hi era: la gran, tanatopràctica, el petit enterramorts. I és que no ho podia entendre. Els havia donat tot el que volien i potser una mica més i tot. I tant l’una com l’altre aferrats a aquesta mena de vocació idiota. I no hi va haver manera: crits, batusses, càstigs, amenaces, complaences, xantatges, negociacions, promeses... Res de res de res: tanatopràctica i enterramorts. I semblaven més contents que unes pasqües. Tot plegat era d’un idiota que tirava d’esquena.

-I els teus què fan?

-Bé, ja em treballen els dos.

-I ja se t’han emmancipat?

Què va, que aquesta era una altra. Aferrats a la mamella, xuclant i xuclant. I amb un posat de mosquetes mortes que encara l’acabava més de treure de polleguera. Posats angelicals i muts com una anxova. Ara, això encara ho havia d’agrair, no s’imaginava un sopar de família comentant el com i el què de la feina del dia, que prou sabia que ell no gastava estómac per a segons quins comentaris. La cosa de la mort sempre li havia fet angúnia i no hi havia res que l’incomodés més que aquell típic “Que el voleu veure?” amb què els familiars dels difunts sembla que vulguin rematar l’estúpida contracció al deure d’anar a donar el condol.

De fet, quan entrava a un tanatori, li pujava un pessigolleig pel tou de les cames que el convidava a refer camí i a engegar a dida la bona educació i els convencionalismes socials. Les vegades que no li havia quedat més remei que entrar a la capella on feia temps el difunt fins a l’hora de ser encabit al nínxol, li venien un ois que només podia controlar fixant la vista en un punt indefinit que li estalviava la visió del traspassat i escurçant al límit de la bona educació l’estada en aquell recambró que sempre li havia semblat obscè i prescindible.

I només li faltava la lletania inevitable: “Que bé que ha quedat, que natural, està igual que quan el (o la) vaig veure per última vegada”. Quina obsessió pels tòpics! Com si un cadàver, enravenat i en procés d’esdevenir una sopa borbollejant de matèria en descomposició pogués tenir res a veure amb un organisme viu. Quin disbarat!

Però no hi havia res a fer, havia contribuït a posar al món dos especímens que sembla que xifraven totes les seves aspiracions a servir el trànsit cap al més enllà.

La seva dona ho portava amb més resignació. “Ells són feliços així, deixa’ls fer. Imagina’t que fossin uns perduts i es droguessin...” Doncs mira, pensava ell, potser m’ho estimaria més. Entre el mono i l’esquelet, no sé amb què em quedaria... Però això no ho deia, és clar, acotava el cap i tornava a fer veure que llegia el diari, perquè qui dia passa any empeny.

I tants en va empènyer que va arribar que un dia se li va entravessar i el cor li va rebentar. I va ser al mig de la Gran Via, just quan en semàfor estava a punt de canviar i venia un enorme autocar ple d’anglesos que ja estaven borratxos a veure la final de la Copa d’Europa.

L’esmicolament va ser de campionat i la recolecció de fragments, obra de gran mèrit. Afortunadament, va anar a parar a bones mans i la recomposició de les miques feta amb amor i devoció.

Només per això i no res més, més enllà de la campana de vidre que el protegia de les paraules que encara l’haurien fet alçar-se es va poder sentir: “Que bé que ha quedat, sembla ben bé ell”.

I just en aquell moment, els seus fills es van mirar i van donar per satisfet l’odi que havien anat covant al llarg de tants anys servint una feina que els repugnava.

Les paraules que no van pronunciar es podien llegir a la lleu curvatura dels llavis i a l’espurna de complicitat que va travessar els seus ulls: “Jo ja he fet la meva part”, deia ella, “ara et toca a tu allisar el ciment. Que no s’escapi i que es podreixi a l’infern”.