divendres, 22 de maig de 2009

Jules Supervielle


Nascut a Montevideo el 1884, mora a París el 1960. No li discutirem la tria: a cadascú el desembarquen on li toca i agafa l’últim tren a l’estació que pot.

En l’entremig, deuria fer coses diverses. Amb algunes deuria contribuir a la felicitat d’altri i amb altres deuria posar algun granet de sorra als engranatges  del benviure d’algun coetani o coetània. Així sol ser, i no hi perdrem més temps. 

De la seva estada en aquest món que té l’honor d’hostatjar-nos, ens n’han quedat poesies. Perquè el tal Supervielle –ja em direu quina necessitat en tenia– va decidir en algun moment que això d’escriure en ratlles curtes seria una bona manera de passar l’estona. I encara més, va creure de bona criança de rebutjar “écrire de la poésie pour spécialistes du mystère” i pretendre que del poema “le mystère soit le parfum, la récompense”. 

Rainer Maria Rilke li va fer avinent, havent rebut el seu recull Gravitations, que: “Crea una continuïtat per damunt dels abismes, sento que no s’atura enlloc" (frase que va escriure un 28 de novembre de 1925, demostrant així una deferència cronològica que no em puc estar d’agrair-li). 

Supervielle es complau en els fantasmes i les aparicions, la lleugeresa de les formes vaporoses. Té, com Réverdy, el sentit precís dels misteris del Temps, d’on poua somnis, sensacions que poblen el buit aparent d’una absència universal la figura més dolorosa de la qual és la Mort. 

Per tots aquests motius (o per qualsevol altre que sigui del vostre gust) passo a oferir-vos un tast de l’amic Supervielle. El poema va ser publicat per la revista  “Quaderns de poesia” en el seu número 1 de juny de 1935. I diu així:

 

ATTENTE

Dans l’obscurité pressentir la joie,

Savoir susciter la fraicheur des roses,

Leur jeune parfum qui vient sur vos doigts

Comme une douceur cherche un autre corps.

 Le coeur précédé d’antennes agiles

Avancer en soi et grâce a quels yeux?

Eclairer ceci, déceler cela,

Rien qu’en aprochant des mains lumineuses.

Mais dans quel jardin erre-t-on ainsi

Qui ne serai clos que par la pensée?

Ah! pensons tout bas, n’effarouchons rien

Je sens que se forme un secret soleil.